Una història real

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Estació del Nord, València, un dia de primavera de 199…

Home d’abric negre amb paraigüa roig

L’home d’abric negre amb paraigua roig s’ha ajagut a l’asfalt, enmig d’una perillosa cruïlla: carrer de les Barques, Poeta Querol, Pintor Sorolla, Pasqual i Genís. S’ha estirat a terra, equidistant dels edificis del BBVA, Banc de València, Caixa de Catalunya i Banc de Santander. Els conductors trenquen el clàxon. S’ha format una llarga cua. L’home jau cap per amunt, braços en creu, com si estiguera mort. Però no, està viu, pestanyeja. Sembla que contempla el cel. Potser, aviat arribaran els guàrdies i se l’emportaran. La gent s’ha arraïmat a les voreres dels cinc cantons, expectant. Performance? Protesta? Bogeria? Misticisme? Afany de protagonisme? Desamor? L’home mira el cel, com si hi esperara un senyal o una ordre. La gent mirem el cel, també, sense trobar-ne cap novetat. L’espectacle dura ja uns cinc minuts. Els conductors han trencat el clàxon. La policia no arriba. Els guardes jurats de les entitats bancàries tampoc se la juguen. Ningú no s’acosta a l’home. De sobte, comença a ploure. Ara tothom mira el cel i abandona per uns instants l’espectacle. L’home d’abric negre s’aixeca, obri el seu paraigua roig i se’n va. La sirena d’un cotxe patrulla ressona lluny.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Paraigües», de TIU