Pietat

No crec en pantocràtors ni en karmes. No crec en una misteriosa cadena d’implacables causalitats capaç de col·locar cadascú al seu lloc. No crec en la justícia divina perquè el món ens mostra diàriament, amb actes i fets, la injustícia. Per això no crec tampoc en els càstigs d’un déu que tan a sovint ha pecat de no voler encarnar-se i que, per això mateix, al capdavall, mai no ha pogut expressar una veritable pietat. Crec en molt poques coses. Gràcies, però, a les inevitables transfussions de cristianisme que he rebut, sí crec, en canvi, en la pietat, no en el sentit de devoció per les coses santes sinó en la de sentiment de dolor suscitat per la desgràcia dels altres. La pietat és humana, umbilical diria, però el seu concepte ha experimentat al llarg de la història un procés de sacralització pareguda al dels primers salms, originalment extralitúrgics. Cal profanar, rehumanitzar la pietat. Podrem així deixar de sentir, ni que siga per uns instants, el més secret i irracional dels alleujaments quan comprovem que l’infortuni s’ha emportat la vida d’un despietat, d’una persona que no va voler honorar el dolor suscitat per la desgràcia dels altres. Tindré la pietat de no dir el seu nom.

DECI
A contracor, hagueres d’embrutar-te
les mans de sang i l’aire de tristesa.
Les masses de pa, sens déus i amb pesta
et calfaren el cap. D’ira i de llàgrimes.
I hagueres de tallar ben curt i recte.
Només, que no ho pagà qui més devia.
Així, sovint la història: trencada
pel fil més feble. I els teus ulls ho saben.

Antoni Ferrer
(de «Pietà», Ed. Amós Belinchon, València, 1993)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Karma Police», de Radiohead

Tres anys de la matança al metro

Les 43 persones víctimes de la matança al metro de València encara s’arrosseguen per les vies de l’estació de Jesús. Com espectres desnonats, passegen dia i nit per les andanes sense cap destinació. A vegades, travessen els cossos dels vius despistats. Sense fortuna intenten amarrar-se al cor d’algun xiquet per a poder fugir dels llimbs de sang i ferro on fa tres anys els van deixar abandonats. És la mort ajornada. La mort que no s’acaba mai. «No tenen ni idea de quin dia és avui». És quan l’oblit converteix els irresponsables en botxins.