Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

El top i la manta

Als top manta, avui, podem trobar de tot. També algunes nacions low cost, com la pseudo-europea Grècia, un subproducte de Wall Street. Si sou prou tenaços, en aquesta vall de llàgrimes podríeu viure només del top manta. Quan vius només d’una cosa, és més fàcil convertir-te en la cosa. Pots morir-te, també, o perdre un òrgan. En aquesta fira, uns determinen quin és el top i paren la mà; uns altres estenen la manta. Els uns i altres són cosins germans, proclius a l’incest: uns han decidit fer diners amb els rics només  (aquesta és la crisi), i els altres, que han detectat una veta de mercat –negre–, proven d’arrapar alguns xavos als pobres, als antics i als nous. És el rutinari poder de readaptació i reciclatge del sistema i del mercat, que avui grinyola tant o més que en els temps de Morgan, el pirata (no el banquer pirata). El top manta en forma part: és el seu producte. Millor dit, el subproducte. Un més. És la seqüela del mercat legal, que ha volgut trencar la baralla i rebutjar una massa de consumidors que avui és el nou inframercat dels depauperats. Darrerament, un dels top manta virtuals amb més èxit han sigut els antigripals venuts ilegalment a Internet. Consumir-los és com jugar-se-la a la ruleta russa, sí, però n’hi ha gent que se la juga. La molla del drama és que aquest joc dels fàrmarcs prodigiosos sembla que rutlla perfectament, per manca de recursos, per ignorància o per avarícia dels qui en compren o en venen. També per estupidesa, és clar. Evidentment, les farmacèutiques, les legalitzades, denuncien aquest mercat negre, defugen tota responsabilitat i desinfecten el conflicte com si elles no hagueren contribuït a la propagació dels virus, els mediàtics si més no, els highlights de les pandèmies i de les sanacions, aquesta moda sanitària de la marca guaridora de tots els mals, siga Viagra o Tamiflu. Uns posen el top i uns altres la manta. Veurem si l’estaló aguanta. Per cert, la cobdícia d’Iberdrola em fa més pobre cada dia. Necessite comprar electricitat via top manta… . Que no en coneixeu cap?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Electricity», d’Anathema

Els llibres i la literatura

«La majoria dels editors que conec viuen dels llibres que publiquen. Tanmateix, la majoria dels escriptors que conec no poden viure, ni malviure, dels llibres que escriuen. Malament una cultura pot bastir una literatura com cal, homologable, si els seus escriptors estan condemnats a fer-la des de l’amateurisme extenuant, des del voluntarisme recremador
Toni Cucarella.

Llegir-ne més

Liberté, égalité, fraternité!

Titulars com aquest, «L’esquerra, a salvar el mercat» sempre em provoquen una mica d’ois. I no m’esmusse perquè pense que l’esquerra no puga salvar alguna cosa (la dignitat, potser?), ans al contrari, sinó perquè la imprecisió, volguda o no, del periodista —falta de professionalitat, en qualsevol cas— amplifica el deliri de la manipulació ideològica. L’esquerra com a tal, com a representació mental de les aspiracions ideològiques d’un gran i molt heterogeni grup de persones, no està salvant res. A no agafar la part pel tot, i menys en un titular, s’aprén en la universitat, durant les primeres classes de Redacció Periodística (I). Aquest periodista, en canvi, deu ser un precursor del Bolònia (per cert bon títol per a un programa de TV3, després del Polònia i del Cracòvia, ara el Bolònia!). És la socialdemocràcia, sobretot la presumpta, la que vol salvar el mercat, i perquè li convé. Salvar, guardar, protegir, ajudar, recolzar, custodiar, defensar, sostenir… Conservar. Si llegiu l’article, us desitge bona sort. Jo no he pogut seguir més enllà del titolet «Cap a un capitalisme igualitari». Liberté, égalité, fraternité! El persistent crit dels burgesos novençans, tan antic com la Revolució Francesa. Capitalisme igualitari! Ja sabeu, l’ois…