Where were its teeth concealed?

 

Myxomatosis
Caught in the centre of a soundless field
While hot inexplicable hours go by
«What trap is this? Where were its teeth concealed?»
You seem to ask.
                      I make a sharp reply,
Then clean my stick. I’m glad I can’t explain
Just in what jaws you were to suppurate:
You may have thought things would come right again
If you could only keep quite still and wait.

Philip Larkin

 

Mixomatosi

Atrapat en el centre d’un camp en silenci
Mentre caldes, inexplicables hores se’n van
«Quin és aquest parany? On amagava les dents?»
Sembla que preguntes.
                   Llanço una resposta esmolada,
I em netejo el garrot. Celebro no poder explicar
En quina mena d’ullals acabaries supurant:
Potser havies pensat que tot es resoldria
Si aconseguies romandre immòbil i a l’espera.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

NOTES
El videopoema «Myxomatosis. A personal reading» és una lectura especialment personal dels versos de Larkin. La mixomatosi és «una malaltia que afecta els conills, causada pel virus Myxoma, que es caracteritza per la formació de tumefaccions mucoses a la pell i a les membranes». Aquesta peça de The less deceived (1950) sovint s’ha interpretat al peu de la lletra des d’una perspectiva purament històrica, és a dir, com si només fóra una reacció ètica (sharp) del poeta al Mixoma usat com a arma biològica per exterminar milions de conills en Anglaterra l’any 1953. Com ha explicat Dámaso López Garcia en «Imágenes de Philip Larkin» (p. 239): «la enfermedad se utilizó, hacia 1950, con devastadora eficacia, para controlar la población de conejos en Australia. La población descendió en aquel continente, en muy poco tiempo, de seiscientos millones de ejemplares a cien millones. En Europa, la mixomatosis la extendió, involuntariamente [sic], un científico y propietario rural francés que quiso librar sus propiedades de estos animales. Cuando la enfermedad llegó a Inglaterra hubo acciones aisladas de personas que hicieron lo posible por extenderla. En el momento en el que se escribió y se dio a conocer el poema la enfermedad de los conejos era algo dolorosamente presente, pero, sobre todo, era una enfermedad que cuestionaba la responsabilidad moral de la sociedad y de los científicos. Los científicos habían liberado un poder destructor muy superior al que habían imaginado inicialmente. No sería una conjetura descabellada aplicar esta misma reflexión al poder destructivo que trajo consigo la bomba atómica. Cuando se empezó a extender la mixomatosis no se había alcanzado a cumplir el decenio del aniversario del lanzamiento de las bombas atómicas que cayeron sobre las ciudades japonesas de Hirosima y Nagasaki». Ara bé, i ací la meua lectura personal, per entendre la peça més enllà de la pura resposta moral del poeta a l’extermini d’aquests animalets (perquè el poema, al meu parer, diu molt més que tot això), caldria explorar –cosa que ara no faré– la relació entre Philip Larkin i Monica Jones, i la seua admiració pels rabbits de Beatrix Potter. Si us ve de gust, podeu escoltar la cançó de Radiohead amb el mateix títol que el poema de Larkin. Sembla que la banda de Thom Yorke el coneixia.

Desire of oblivion runs

 

Wants

Beyond all this, the wish to be alone
However the sky grows dark with invitation cards
However we follow the printed directions of sex
However the family is photographed under the flagstaff
Beyond all this, the wish to be alone.

Beneath it all, desire of oblivion runs:
Despite the artful tensions of the calendar,
The life insurance, the tabled fertility rites
The costly aversion of the eyes from death—
Beneath it all, desire of oblivion runs.

Philip Larkin (1950) / «The Less Deceived» (1953)

 

Afanys

Més enllà de tot açò, les ganes d’estar sol
Per més que el cel s’encapoti amb targetes d’invitació
Per més que seguim els traçats designis del sexe
Per més que la família es retrati al peu de la bandera
Més enllà de tot açò, les ganes d’estar sol.

En el fons de tot, un desig d’oblit corre:
Malgrat les arteroses tibantors del calendari,
L’assegurança de vida, els planificats ritus de fertilitat,
La costeruda aversió dels ulls a la mort—
En el fons de tot, un desig d’oblit corre.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

«Days», de Philip Larkin

Versió MP3

What are days for?
Days are where we live.
They come, they wake us
Time and time over.
[They are to be happy in:
Where can we live but days?]*

Ah, solving that question
Brings the priest and the doctor
In their long coats
Running over the fields.

Philip Larkin | + vídeos de Larkin

*[ Versos elidits per la cantant de Flexkögel]

Llegir-ne més

«Deceptions», de Philip Larkin

decepcions

Qui opine que, per a la poesia, està vedada la truculència, millor que no continue aquesta lectura ni intente veure el vídeo següent. Més val que toque el dos qui diga que l’horror, pels seus ingredients irracionals, és un fet aïllable i aïllat, inevitable producte de l’infortuni, del dimoni o de qualsevol altra maldat intrínseca, essencial, i no el que veritablement és: un fet històric, o quotidià, constatable, amb causes i conseqüències: un objecte de reflexió. Un dels primers poemes de maduresa de Philip Larkin és «Deceptions» (1950), títol que porta, indirectament, el poemari del qual forma part: «The Less Deceived». Literalment: «Els menys decebuts», que és, pràcticament, com parlar dels més decebuts. En aquesta obra, com en la posterior «High windows», el sexe ja ocupa un lloc central. Larkin s’acosta a la sexualitat com a impuls determinant de la felicitat o de la frustració. Tal com s’explica a la tesi de Damià Alou, aquest poema és «anòmal», peculiar, per diverses raons. És dels pocs poemes en què Larkin no és el protagonista i és l’únic encapçalat, i motivat, per una citació: la declaració d’una jove, víctima d’una violació, a consequència d’unes circumstàncies que, en el Londres victorià, l’abocaren a la prostitució. Però és també un poema singular per les polèmiques suscitades; concretament, per les acusacions que va rebre des d’algunes files del feminisme: «The essential point is that Larkin in 1950 was apparently able to consider rape as a matter of ‘desire’: and to use that assumption as the basis for sympathetic representation of the rapist», van dir. Per la mateixa raó, ha provocat confrontacions interpretatives entre els estudiosos. I entre ells, l’autor de la tesi, que afirma sentir-se —com segurament s’hauria sentit el mateix Larkin—, entre els més decebuts quan descobreix que, en aquest poema, alguns crítics han arribat a veure «sympathy», disculpes o una justificació del violador: «The stark, low-life brutality of Mayhew’s story serves as an imaginative vehicle for Larkin’s contradictory feelings of resentment, anger and self-contempt» (Booth, 1992). Per més que una violació puga resultar un tema incòmode, ni Damià Alou, ni jo tampoc, hem vist enlloc cap actitud comprensiva del violador per part de Larkin, sinó més aviat el contrari, un dolorós exercici d’empatia, d’implicació, de solidaritat envers la víctima. Per tant, seria empathy, not sympathy. Larkin denuncia una societat malalta, que «amaga el cap sota l’ala» («bows the other way») quan una dona pateix aquesta doble vexació: violació i vergonya. Fins i tot, sagaçment, el poeta inclou una crítica a aquells que, per endavant, sap que l’acusaran d’usar el desig com a eximent del delicte: «but where / desire takes charge, readings will grow erratic?». En qualsevol cas, l’important és que, tot i la distància, també nosaltres podem pressentir el dolor, bitter and sharp with stalks.

Of course I was drugged, and so heavily I did not regain
consciousness until the next morning.  I was horrified to
discover that I had been ruined, and for some days I was inconsolable,
and cried like a child to be killed or sent back to my aunt.
—Mayhew, London Labour and the London Poor

Even so distant, I can taste the grief,
Bitter and sharp with stalks, he made you gulp.
The sun’s occasional print, the brisk brief
Worry of wheels along the street outside
Where bridal London bows the other way,
And light, unanswerable and tall and wide,
Forbids the scar to heal, and drives
Shame out of hiding.  All the unhurried day,
Your mind lay open like a drawer of knives.

Slums, years, have buried you.  I would not dare
Console you if I could.  What can be said,
Except that suffering is exact, but where
Desire takes charge, readings will grow erratic?
For you would hardly care
That you were less deceived, out on that bed,
Than he was, stumbling up the breathless stair
To burst into fulfillment’s desolate attic.

Philip Larkin

Llegir-ne més