Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Del saqueig imminent

Durant la crisi, i no abans, la dualitat i la temporalitat del mercat laboral –dels treballadors comerciats– han estat el principal subterfugi mediàtic de CEOE, UE, FMI, BCE, BM, Govern, presumptes experts i, en definitiva, de tots els pregoners i conserges del capital per a mamprendre una altra reforma laboral a l’Estat espanyol, el decret de la qual és imminent. Fins i tot els sindicats, que ara cuinen –tard i malament– una vaga general que ells mateixos han ajudat a buidar de raons i empenta, van acceptar polp com animal de companyia i decidiren enrolar-se com a grumets del vaixell pirata, sabedors que acabarien navegant a la deriva; ningú millor que ells, pensaran els càndids, per a reconèixer en aquests pretextos de dualitat i temporalitat la màscara habitual de la més falsa i fecal filantropia dels qui encara volen traure més suc de la corretja. Els amos de la crisi també ens han espoliat candidesa. El cas és que el document que conté la reforma laboral que el Govern decretarà dimecres no només abarateix l’acomiadament, que com sabeu era l’objectiu no confés dels socioliberals i l’indissimulat dels ultracons, sinó que a més ha tingut la desvergonya d’encapçalar-lo amb mesures que, en la pràctica, no fan sinó consolidar la dualitat i la temporalitat de la mà d’obra comerciada, per més que en diguen reducir:

Contratos temporales. Contrato de obra o servicio. Artículo 15.1 a) ET: “a) Cuando se contrate al trabajador para la realización de una obra o servicio determinados, con autonomía y sustantividad propia dentro de la actividad de la empresa y cuya ejecución, aunque limitada en el tiempo, sea en principio de duración incierta. Estos contratos no podrán tener una duración superior a veinticuatro meses, ampliable hasta doce meses más por convenio colectivo de ámbito sectorial estatal o, en su defecto, por convenio colectivo sectorial de ámbito inferior. Transcurridos dichos plazos, los trabajadores adquirirán la condición de trabajadores fijos de la empresa.

«…o la de parados», caldrà afegir. El decretador no ha volgut rematar la frase. No l’ha rematat per vergonya o bé perquè se li’n fot. Fins i tot els qui clamaren contra aquesta temporalitat, els qui orquestraren filantròpicament el subterfugi, reconeixen que el document del Govern no resoldrà la temporalitat, però «alaban la reforma». Tanquem un altre cercle, doncs: com no van a lloar allò que en realitat acaçaven? Ja tenim resposta, Bentolila: reforma i abaratiment són sinònims i, damunt, consoliden els contractes temporals que instaurà Aznar i que tant han facilitat l’acomiadament durant la crisi. Per a decapar més la màscara dels saquejadors, recomane aquest paper de vidre de Juan López Torres, ben raspós.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Una de por», d’Ovidi Montllor

Els disbarats no són barats

No és fàcil conservar la salut si, durant el desdejuni, escoltes a la ràdio els pronunciaments militars del Banco de España després d’haver constatat, pam a pam, la desvergonya d’empreses com Azuvi o Marie Claire, entre tantíssimes altres. En un parell d’anys, a colp d’ERO, les dues companyies s’han espolsat gran part de la seua plantilla i, mesos després, molts treballadors continuen sense cobrar les liquidacions i indemnitzacions que els pertoquen. Mon pare sovint em diu que el paper és molt sofrit i té raó: les empreses al·leguen en els jutjats que, si paguen, no serà possible el seu «pla de viabilitat» (cas de Marie Claire) o bé, simplement, «falta de tresoreria». I tots muts i a la gàbia. Aquest darrer és el cas de la taulellera Azuvi, amb més de mig segle d’història de producció ceràmica. Tanca, com no, amb un darrer ERO que fotrà al carrer els 100 empleats supervivents, i això sense haver saldat encara els deutes laborals precedents. Per molt que governants, polítics, sindicats i magistrats s’òmpliguen la boca clamant que vivim en un sistema garantista, tots sabem que això no és cert de cap de les maneres: gairebé tothom sap d’algun familiar, amic, conegut o bloguer que té el lleig costum de queixar-se amargament perquè l’han acomiadat amb plena impunitat empresarial, sense la indemnització pertinent, fins i tot sense els papers de l’atur; en qualsevol cas, amb uns terminis de cobertures estatals que s’allarguen més mesos que la fam. Però, és clar, aquesta gran flexibilitat expeditiva de les empreses, demostrada durant la crisi, aquesta flexinseguretat en els acomiadaments, mai no apareix en els higiènics titulars quan Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Mafo per als enemics), governador del Banc d’Espanya, balla amb tacons d’agulla agarrat a Rajoy sobre les tombes dels expulsats, alhora que canten, per enèsima vegada, abaratir els comiats com a recepta indispensable de la reforma laboral per a sortir de la crisi. Per cert, quant cobra Mafo? No s’ha fet públic mai.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«De manars i garrotades», d’Ovidi Montllor

Càndid no, groc

Entrevista de la Cadena Ser a Cándido Méndez, Secretari general de la UGT:

SER: Zapatero habló ayer de ampliar el uso del contrato de 33 días de indemnización por año trabajado, ¿no es un abaratamiento encubierto?

C. M.: No. El documento habla de reorientar un contrato que ya existe y que pactamos los sindicatos y la patronal en el 97. Con él, los que tienen contrato temporal pasan de cero patatero a una indemnización digna.

Deplorablement, Méndez omet que tots aquells que, abans de la crisi i de caure a l’atur, que en són molts i qualificats, tenien un contracte indefinit amb dret a 45 dies, també passaran ara a 33 dies d’indemnització, segons el document. El govern i els sindicats grocs en direu ampliar o reorientar, però això és abaratir l’acomiadament i agafar la motoserra contra els drets dels treballadors.

Un bon article de Lucía Bellán publicat al diari El País, titulat «La agenda oculta de la negociación», ens regala un poc de llum: «El enfado de los sindicatos [i ja no cal incloure el d’UGT] vendrá por la que constituye la principal novedad de este proceso: la ampliación del contrato indefinido con despido más barato. Constatado el “escaso uso” de esta modalidad -33 días por año trabajado de indemnización frente a los 45 ordinarios-, el Ejecutivo se inclina por ampliarlo. El planteamiento resulta espinoso, pues ese contrato ya cubre a jóvenes, mujeres, parados de larga duración, con cargas familiares, trabajadores mayores de 45 años y discapacitados. En realidad, casi el único colectivo excluido son los hombres de 31 a 44 años, por lo que extenderlo supondría generalizar ese contrato indefinido».

Per tant, en realitat, les indemnitzacions de 45 dies seran esborrades del mapa laboral. Amb la inestimable col·laboració de la UGT. No en el meu nom. Demà em done de baixa com a afiliat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El sindicato», de La Polla Records

Els frares sodomites

Malauradament, el temps ha acabat donant-me la raó. Corbacho i Zapatero han mentit i han enganyat els treballadors. Aquest govern és un frau de cap a peus. Fa gairebé un any, el ministre de Treball s’embafava proclamant que els contractes no s’abaratarien «de cap de les maneres». Està a les hemeroteques i ací mateix en vaig escriure un post. Doncs bé, l’estudi preliminar que, ara mateix, el Govern està presentant a patrons i sindicats, ens ho deixa ben clar: «El Gobierno maneja un documento preliminar sobre la reforma laboral, al que ha tenido acceso RNE… Sobre la mesa está hasta ahora la ampliación [fal·làcia interna] del contrato indefinido, con despido más barato -33 días en lugar de 45- a nuevos colectivos, concretamente a los parados. Se trata de esa modalidad de contrato que patronal y sindicatos pactaron en el año 97 y que hasta ahora estaba reservada a algunos colectivos…». Ara TOTS els contractes, tret dels que continuen en vigor, s’abaratiran de 45 a 33 dies d’indemnització per comiat, segons els jocs preliminars de ZP i Corbacho. Zapatero resava ahir: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ara sabem què és un frare sodomita. Veurem si els sindicats s’uneixen a l’orgia. No m’estranyaria gens. Com no, per al patró de patrons aquests preliminars van camí de l’orgasme. Si voleu aprofundir en els antecedents de la desvergonya, podeu llegir les batalles dels darrers mesos a Salms. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El frare carmelità», de Tom Bombadil

Teoria de l’autocomiat

Ni acceptant catedràtic com a animal de companyia (càrrec que no hauria de merèixer cap professor universitari), se sosté una tesi que ni tan sols té la poca traça de demostrar allò que pretén divulgar: «Los graves problemas en el ritmo de recuperación de la economía española están estrechamente relacionados con el pésimo comportamiento del mercado laboral durante la crisis». Intentaré una traducció, agafe aire… Volen dir aleshores que, durant la crisi, són els mateixos treballadors els que s’han autoacomiadat, és a dir, que els empresaris no han tingut absolutament res a veure quan els han expulsat a colps d’ERO, de concursos de creditors o de tantíssimes altres opcions flexibilíssimes, i que, damunt, són ara els treballadors els responsables –estretament– de la irrecuperabilitat econòmica? Home, caldria dir-ho ben alt, ben lleig i ben clar: té collons! La lluenta tesi és de l’aciençada tríada Dolado, Felgueroso i Jansen, professors de la universitat madrilenya Carlos III, de la d’Oviedo (Fedea) i de l’Autónoma de Madrid, respectivament, i signants de la propaladíssima i reincident «Propuesta». Aquests homes, titulars de places docents públiques, ben pagades i de per vida, volen oblidar i voldrien que oblidàrem, que ja és molt oblidar, que aquesta estretor que ara detecten era exactament la mateixa quan els amos guanyaven diners a cabassades, és a dir, quan ningú no badava boca perquè, és clar, els esvarava, els relliscava, olímpicament els llenegava que se n’acomiadaren dos de cars per a contractar-ne quatre de barats. Avui no en contracten gairebé cap, ni de cars ni de barats. Aquesta estretor, per tant, abans no comptava i ara sí? Per a qui compta? Filantropia dels saberuts catedràtics envers els treballadors? Ho dubte molt. En aquella època, la de les rajoles d’or, aquest mercat laboral el qualificaren de dinàmic i fluid. Actualment, amb més de quatre milions d’aturats, el mercat laboral regolfa fins al vòmit, de tants treballadors barats disponibles com n’hi ha, fàcilment contractables, assequibles, vull dir, a les finances de moltes empreses. Si n’hi ha ara tanta gent disposada a treballar amb el contracte més flexible dels existents, de quin pèssim comportament del mercat laboral i de quina santa reforma ens parlen Dolado, Felgueroso i Jansen? El mercat laboral funciona perfectament, amb una flexibilitat prodigiosa, amb un desbordant stock de braços a preus ben mòdics. Són les empreses i els empresaris els que no funcionen. I tampoc alguns catedràtics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Mad Professor Blyth», de The Hollies

Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«En blanco y negro», de Barricada