Màxims irresponsables

«Pues esto es como cuando llevas muchos números de la lotería, tienes muchas más posibilidades que te toque que si sólo llevas uno. Bueno, pues como son muchas las empresas en las que participo, ‘pos’ me ha tocado algún número…, en este caso no ha sido en la lotería, sino… ha sido un número malo. Qué le vamos a hacer…». Cal adjectivar amb exactitud: no és número malo, és un número fill de puta. I no li ha tocat per sort. El patró de patrons, el capitost dels empresaris espanyols, el màxim irresponsable de la CEOE pensa que dirigir una empresa és com «jugar a la loteria». Per fi ens ho ha deixat més clar que l’aigua. Signat. El funcionament de l’economia, la riquesa productiva, les inversions, les exportacions, els llocs de treball, les persones, depenen d’alguns ludòpates com Díaz Ferrán: «como son muchas las empresas en las que participo…». És com la incontinència de qui juga a les maquinetes escurabutxaques –amb els diners d’uns altres, és clar. Els empresaris que representa no només continuen sense oposar-se a la seua gestió, sinó que a més l’aplaudeixen. Caldrà deduir aleshores que fan i pensen exactament el mateix: tot és una rifa. Ahir, el superpatró va estar a punt de rebre alguna bascollada. Com també són molts els treballadors i els clients fotuts, no estranyaria ningú que li tocara un número encara pitjor… Bingo!

Per a número el que va fer ahir, no Otegi, sinó la jutgessa Ángela Murillo: «¡Por mi como si bebe vino!». Jo li haguera demanat el vi. El més sorprenent no és el caràcter enològic del judici, un pèl agre, sinó la vehemència gairebé barroera d’aquesta magistrada de l’Audiencia Nacional: «Ya sabía que no iba a contestar». Otegi: «Yo también sabía que me lo iba a preguntar». I ja sabíem tots que no saben dialogar. Res de nou. Ara bé, els jutges sovint guarden certes formes, encara que siga un dissimulat respecte, perquè així el judici és o –segons com– sembla ser més just. Evidentment, no és el cas d’aquesta jutgessa.

Crack i saqueig del patró de patrons (II)

El jutge Santiago Pedraz no veu estafa en l’abandó a terra de 7.000 viatgers per part d’Air Comet, l’aerolínia de Gerardo Díaz Ferrán, el patró de patrons. I si no vols caldo, dues tasses: el jutge carrega contra la fiscalia i els denunciants per haver presentat un nyap jurídic, ple d’inconcrecions i suposicions, sense aportar-ne indicis. Segurament, en això, té tota raó el jutge: no veu estafa perquè no li posen els cadàvers davant dels nassos, que és com molts jutges actuen, malauradament, si el vent no els bufa de cua. Segons Pedraz, no és que demane «constancia acreditada de lo que se afirma, sino al menos una descripción de los hechos acontecidos que demuestre la relevancia penal de los mismos». Evidentment, aquest jutge, o no veu la tele, o pensa que la tele no té rellevància penal, sobretot quan s’asseu a mirar El programa de Ana Rosa. Ho entenc. Siga com siga, pense que hi ha un error de base en l’alegre formulació de la denúncia: el possible delicte no està, no només, en el fet d’haver venut bitllets després de l’ordre judicial de cessament de l’activitat de la companyia (és més, com és que no hi pot haver proves palpables d’això?); la denúncia hauria d’anar primer per via mercantil i després per la penal de manera que les proves pericials demostraren que, tot i ser coneixedors els propietaris de l’endeutament i de l’estat d’insolvència de l’empresa (tipificat jurídicament) no només no ho van comunicar (és un deure de les empreses: delicte mercantil) sinó que, a més, van continuar venent bitllets (delicte penal). En qualsevol cas, la realitat és que, entre la incompetència del fiscal i el desenteniment del jutge, els 7.000 afectats continuen afectats i que l’Estat ha balafiat milions d’euros en reparar els danys dels saquejadors. Díaz Ferrán, aquesta nit, també dormirà tranquil, no ho dubteu.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sr. Juez», de Gatillazo