No country for young people

La vellúria de Méndez i Toxo, la corporal i l’espiritual, no acaba d’explicar l’origen de les marxes sindicals d’ahir contra l’endarreriment –presumpte– de les jubilacions. Llur ceguesa, però, visiblement premeditada, i sobretot la seua grogor, sí que ens pinten, farsaire i amarga, la història de la decepció dels assalariats amb la mestria evocativa de Brueghel el Vell. Les manifestacions sindicals més massives, més mediàtiques i més preventives des de l’inici de la crisi (!) són contra una cosa que el Govern s’ha tret del barret fa només unes setmanes, una cosa que cap partit no ha recolzat i que sembla no tenir cap possibilitat de prosperar. Contra una cosa que no ha passat. En canvi, contra allò que sí ha passat, que està passant i que passarà, és a dir, contra el frau i l’espoli financer i empresarial i, com a resultat, els quatre milions d’aturats, no se n’ha organitzat cap ni una amb l’empenta exhibida ahir pels sindicats a favor de l’apacible senilitat dels qui encara conserven un treball. Cap ni una. No és menys lamentable aquesta estafa que la de Díaz Ferran. No hem d’oblidar que el Govern i els sindicats són tan negociants com qualsevol empresari —per això se’n diu mercat laboral— i sembla que ja ho tinguen gairebé tot negociat, mentre els patrons, com sempre, es limiten a parar la mà. Aquest és el negoci: 1) Fer moltes manifes-simulacre per a demostrar que els sindicats tenen alguna força; 2) Fer pot. 3) No retardar les jubilacions com a moneda de canvi per a abaratir l’acomiadament en la reforma laboral. 4) Evitar finalment aquest retard i vendre-ho com a victòria sindical. 5) Abaratir l’acomiadament. Aquest és el negoci o, com diuen els polítics moderns, el «full de ruta», que tan bé rima amb allò que van dir Espe i Fabra. Voldria anar errat, que un sindicalista m’ho explicara d’una altra manera, però crec que si Yeats visitara la pell de brau potser faria una nova versió del seu poema (*).

Avui és un dia perfecte per a recordar aquell quart vídeo de campanya del PSOE i també el significat de l’expressió «demagògia barata»:

Els frares sodomites

Malauradament, el temps ha acabat donant-me la raó. Corbacho i Zapatero han mentit i han enganyat els treballadors. Aquest govern és un frau de cap a peus. Fa gairebé un any, el ministre de Treball s’embafava proclamant que els contractes no s’abaratarien «de cap de les maneres». Està a les hemeroteques i ací mateix en vaig escriure un post. Doncs bé, l’estudi preliminar que, ara mateix, el Govern està presentant a patrons i sindicats, ens ho deixa ben clar: «El Gobierno maneja un documento preliminar sobre la reforma laboral, al que ha tenido acceso RNE… Sobre la mesa está hasta ahora la ampliación [fal·làcia interna] del contrato indefinido, con despido más barato -33 días en lugar de 45- a nuevos colectivos, concretamente a los parados. Se trata de esa modalidad de contrato que patronal y sindicatos pactaron en el año 97 y que hasta ahora estaba reservada a algunos colectivos…». Ara TOTS els contractes, tret dels que continuen en vigor, s’abaratiran de 45 a 33 dies d’indemnització per comiat, segons els jocs preliminars de ZP i Corbacho. Zapatero resava ahir: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ara sabem què és un frare sodomita. Veurem si els sindicats s’uneixen a l’orgia. No m’estranyaria gens. Com no, per al patró de patrons aquests preliminars van camí de l’orgasme. Si voleu aprofundir en els antecedents de la desvergonya, podeu llegir les batalles dels darrers mesos a Salms. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El frare carmelità», de Tom Bombadil