Anys i anys

charles

El cas Fabra compleix sis anys: nou jutges i quatre fiscals. Feliciteu-los a tots. Hui és l’aniversari de la injustícia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

El Servef, roba íntima i corrupció

Només uns dies abans de la cita electoral europea, el presumpte, imputat  i acusat Carlos Fabra signà un aval de la Diputació (amb la Generalitat) per valor de dos milions d’euros d’ajuda pública a la firma Marie Claire. Ací en vaig parlar i, després, el debat continuà en uns altres llocs. La setmana passada, és a dir, dos setmanes després d’aquell aval, el Servef (per boca del secretari autonòmic d’Ocupació, Luis Lobón), anunciava un pla de recol·locació de treballadors, al qual s’han destinat 1,6 milions d’euros que es repartiran entre 22 empreses de València (10), Alacant (8) i Castelló (4). Si no vaig errat, Marie Claire presentà un ERO que afectà 92 treballadors el passat mes de febrer. Cite ara, literalment, la notícia de l’agència de notícies EFE: «Marie Claire SA, de Castellón, percibirá 105.000 euros por sus 70 trabajadores inmersos en ERE». No hi ha preguntes tan urgents com les preguntes ingènues, va escriure la poeta Wislawa Szymborska. I la primera pregunta que es faria qualsevol fill de veí és si Marie Claire no ha estat ja suficientment recolzada públicament. Per al Servef de Lobón sembla que no i, per tant, hem d’entendre que la política de subvencions i avals del PP no fa cas del comú concepte d’agravi comparatiu. Sóc un ingenu, ja ho sé… Per què guardar les aparences davant dels ciutadans, si tant els agraden els meus trages i, a més, tornen a votar-me religiosament? També en el moment de la signatura de l’aval em preguntava càndidament com era possible que no existiren auditories per a la concessió de l’aval a Marie Claire i, sobretot, que cap mitjà de comunicació s’haguera preocupat de demanar informes sobre l’empresa avalada desvinculats dels dogmes d’un administrador públic com Fabra, acusat de falsificació de documents, a més d’imputat per tràfic d’influències i malversació de fons públics. Sense oblidar que és un presumpte innocent. No sé si existeix en el món un polític que necessite més presumpcions que Fabra. Diria que, entre els polítics espanyols que han de donar explicacions a la Justícia, Fabra és el presumpte per antonomàsia. Llegir-ne més

Els exemplars

Després de tants anys a l’oposició, a un partit de centre-dreta espanyol, com el PSOE, li va molt bé, però que molt bé, que un partit de dreta, i d’extrema dreta, com el PP, mane al País Valencià. Li va molt bé, sobretot, a la resta de l’Estat, i molt més si a cada cita electoral té a tir dos presidents imputats o acusats, per a poder així bramar a ple pulmó en cada miting i consolidar el poder als seus propis feus. Al PSOE li va molt bé que el cas Fabra s’eternitze. Si us fixeu bé, és com el Guadiana: la SER i El País el porten a la portada només quan hi ha comicis a la vista. Proposta de tesi doctoral en la Complutense: «La Comunidad Valenciana, puta de lujo del Gobierno del Estado». Ahir divendres, tota la colla de presumptes es passejaren amb Rajoy pels carrers de Castelló. L’any passat, quan Rajoy va perdre les eleccions, Camps li va fer costat; ara, amb el cas Gürtel, Rajoy li ha tornat el favor a Camps; i ahir, a Castelló, va ser Camps, com també ho féu Rajoy, qui va dir de Fabra: «es un ejemplo». Aquesta gran orgia d’autocomplaences em recorda una seqüència de la pel·lícula Pulp Fiction, concretament quan el Senyor Llop avisa els companys: «Tal vez salgamos de ésta… Bueno, pero no empecemos a chuparnos las pollas todavía». Com que el PP no té cap senyor Llop que els reclame higiene ni prudència, tampoc tenen cap vergonya d’exhibir públicament el seu ménage à trois. (Us aconselle que no intenteu visualitzar mentalment una imatge pornogràfica del trio)

Torne als guanys que el PSOE obté de les victòries del PP al País Valencià. La passejada del trio fou plàcida i la visita durà menys d’una hora. El periodista d’El País parlà de passejada triomfal i de xiulets aïllats. Si és veritat que tanta ràbia els fa la impunitat de Camps i de Fabra, perquè, ahir a Castelló, el PSOE no mobilitzà la ciutadania indignada? Jo us ho diré, clar i ras: perquè als pseudosocialistes només els interessa el número de càrrecs que obtindran en les properes eleccions. També són gent exemplar.

…un panty para cada mujer!

Els valencians, i més encara els castellonencs, som des d’ahir avalistes de Marie Claire, la coneguda empresa fabricant de mitges, mitjons, calces i calçotets. Són dos milions d’euros els concedits per Generalitat i Diputació, rubricats pel puny i lletra de l’encara president providencial Carlos Fabra. Abans de la crisi, ¿no eren aquests polítics presumptament liberals (ara ja presumptes en general) els partidaris del laissez faire, de la no intervenció en el mercat? D’entre els rojos de pot, encabotats, per consolació, a exhibir la fatxenderia habitual, no he llegit cap opinador que s’haja esmussat gens ni miquinya per aquesta sobtada concessió, tret de la gens roja i molt pusil·lànime rèplica del president de la patronal ceràmica, Fernando Diago: «s’ha d’estudiar cada cas», declarà. Les dues raons pures de Fabra: 1) és una «operació bàsicament social»; 2) és una empresa «molt arrelada» a Castelló. Sembla indesxifrable l’enigma de si diu social perquè facilita l’ampliació del capital social de la mercantil o bé perquè els socis capitalistes amenaçaven els gairebé 900 treballadors de la Marie Claire amb un imminent concurs de creditors en cas de no rebre els quartos.

Torne a la necessitat d’estudi, evocada pel capitost dels patrons taulellers. Al Palau de les Aules, damunt de la taula concessionària de Fabra, no hi havia informes de cap auditoria independent sobre l’actual situació econòmica de la mercantil, només els plors del qui mama: «només necessitem d’una xicoteta empenta perquè tenim previst un augment del 5% en les vendes i seguim tenint un mercat objectiu al qual dirigir-nos», explicà Vicente Tejedo, gerent de la marca. Xicoteta? Cas d’existir auditories, cosa dubtosa, és senzillament sorprenent que cap mitjà de comunicació no s’haja preocupat de demanar informes sobre Marie Claire desvinculats dels dogmes d’un administrador públic com Fabra, acusat de falsificació de documents, a més d’imputat per tràfic d’influències i malversació de fons públics. Serà pel cansament, pel meninfotisme o per la precarietat dels periodistes? Francino en parlava ahir. Més al·lucinant encara és que la llei permeta l’amollamenta de dos milions d’euros sense cap fiscalització prèvia dels comptes de la mercantil.

Molta gent a Castelló sap que Marie Claire trontolla fa almenys un lustre. Quan l’acabalada família Aznar (no és l’exmonclovita) va vendre bona part de les seues participacions a tres inversores receloses, la companyia va ser ferida i començà la decadència. L’alletament d’ahir no és nou, hi ha reincidència: l’any 2005, Marie Claire ja va rebre tres milions d’euros de l’Institut Valencià de Finances (IVF), via Bancaixa i Banc de València. Gràcies a l’operació d’aleshores, tres directius van poder fer-se majoritàriament amb les accions de la societat per intentar reflotar-la. El resultat és que, tres anys després, per bé que els amos asseguren haver-se «posat al dia» (¿sense pagar salaris?), tornen ara a reclamar dos milions més per a «tancar», diuen, el seu «pla finacer», sense que se’ls haja reclamat cap compromís de manteniment dels actuals llocs de treball. Tres més dos. El gener de 2006 acomiadà 35 treballadors i es va gastar 15 milions d’euros en un nou magatzem a Borriol. El gener d’enguany, un ERO abocà 92 treballadors més a l’atur. Ara s’han ajornat pagaments a proveïdors i s’han pactat tisorades salarials amb els sindicats. Aparentment, es tracta d’una empresa que té problemes com tantes altres en l’actualitat, una empresa tan social i arrelada com, posem per cas, Colorker. Amb el nou aval milionari a Marie Claire, el fet és que l’indimitible continua exercint el padrinatge i engreixant l’avesat clientelisme: 600 treballadors de Vilafranca i 250 de Borriol són un bon pastís de vots captius per als propers comicis. També eren molt bon pastís, i només han rebut una portà als nassos, els centenars d’acomiadats de Porcelanosa, mediàticament invisibles, o els milers d’aturats de l’Alcora, Onda, Betxí, Llucena o Nules, víctimes de la crisi i abandó institucional, autonòmic i estatal, del sector ceràmic castellonenc, un dels principals exportadors i tercer productor mundial de taulells, després de Xina i Itàlia.


Vídeo extret del web de Kler, de Marie Claire