Els disbarats no són barats

No és fàcil conservar la salut si, durant el desdejuni, escoltes a la ràdio els pronunciaments militars del Banco de España després d’haver constatat, pam a pam, la desvergonya d’empreses com Azuvi o Marie Claire, entre tantíssimes altres. En un parell d’anys, a colp d’ERO, les dues companyies s’han espolsat gran part de la seua plantilla i, mesos després, molts treballadors continuen sense cobrar les liquidacions i indemnitzacions que els pertoquen. Mon pare sovint em diu que el paper és molt sofrit i té raó: les empreses al·leguen en els jutjats que, si paguen, no serà possible el seu «pla de viabilitat» (cas de Marie Claire) o bé, simplement, «falta de tresoreria». I tots muts i a la gàbia. Aquest darrer és el cas de la taulellera Azuvi, amb més de mig segle d’història de producció ceràmica. Tanca, com no, amb un darrer ERO que fotrà al carrer els 100 empleats supervivents, i això sense haver saldat encara els deutes laborals precedents. Per molt que governants, polítics, sindicats i magistrats s’òmpliguen la boca clamant que vivim en un sistema garantista, tots sabem que això no és cert de cap de les maneres: gairebé tothom sap d’algun familiar, amic, conegut o bloguer que té el lleig costum de queixar-se amargament perquè l’han acomiadat amb plena impunitat empresarial, sense la indemnització pertinent, fins i tot sense els papers de l’atur; en qualsevol cas, amb uns terminis de cobertures estatals que s’allarguen més mesos que la fam. Però, és clar, aquesta gran flexibilitat expeditiva de les empreses, demostrada durant la crisi, aquesta flexinseguretat en els acomiadaments, mai no apareix en els higiènics titulars quan Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Mafo per als enemics), governador del Banc d’Espanya, balla amb tacons d’agulla agarrat a Rajoy sobre les tombes dels expulsats, alhora que canten, per enèsima vegada, abaratir els comiats com a recepta indispensable de la reforma laboral per a sortir de la crisi. Per cert, quant cobra Mafo? No s’ha fet públic mai.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«De manars i garrotades», d’Ovidi Montllor

Ladran, Sancho

Hi ha participacions ben lamentables si són del 50% o del 60% en comicis organitzats per l’Estat, cas dels europeus o dels espanyols, com n’hi ha de ben satisfactòries si són del 30% en sufragis organitzats per la ciutadania, cas de les consultes per la independència celebrades ahir. Aquesta diferència, l’ens organitzador, és clau en qualsevol acció democràtica però, com no, ha estat totalment ignorada per la premsa espanyola, que avui s’amarra tota al mateix norai: la «baixa» participació. Personalment, no qualificaria d’èxit clamorós el resultat de participació (l’altre sí, és clar), però demostra poca lucidesa i poca visió de futur qui s’afanya a menystenir aquesta jornada històrica simplement perquè només ha votat 1 de cada 3 catalans cridats a decidir. Un exemple n’és l’editorial d’El País avui, que intenta elevar a discurs la darrera consigna de Zapatero: «ejercicio festivo», «propaganda», «jurídicamente inocua», «divertimento», «votación testimonial», etc. Per si fóra poc, insulta els ciutadans que lliurement han votat a favor, censurant, i cite literalment, que «muchos», diu, «hayan apoyado la autodeterminación sin sopesar seriamente las consecuencias que ésta acarrearía». Amb aquesta afirmació El País es declara, com l’ABC o Libertad Digital, espanyol abans que demòcrata. Si tan poqueta rellevància té el referèndum, si ha estat una festeta d’amics (200.000), si això no té cap futur, què fa El Pais dedicant a l’assumpte un dels seus saberuts i preats editorials? Ladran, Sancho… Vicent Partal ho té clar: «Aquells que mostren menyspreu pels resultats saben que ho fan com a part d’una activitat política. I tots sabem que si haguera votat el noranta per cent de la població cantarien un altra cançoneta però seguirien negant la importància d’una jornada històrica com la que es va viure ahir. No hi perdem massa temps, doncs. Nosaltres a la nostra». Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Declare Independence», de Björk