Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«En blanco y negro», de Barricada

Primera pedra del reformatori laboral

Ja tenim ací la Santa. Com era d’esperar, el xantatge que suposa el bloqueig dels convenis col·lectius per part de la patronal ha funcionat perfectament i els sindicats se’ls han baixat fins als genolls. Molt de bramar que els treballadors no pagarien l’avarícia dels amos, que de la reforma laboral ni parlar-ne, però Toxo i Méndez han cedit gairebé a la primera pressió dels patrons. Quina gràcia (poca) confirmar que són ara els sindicats, i no la patronal, els qui propaguen que una nova reforma laboral no ha de significar una rebaixa de les condicions legals d’acomiadament o les de contractació. Exactament el contrari del que manifestaven fa quatre dies. Podeu llegir les declaracions a l’últim paràgraf d’aquest enllaç. Càndidament, Càndido Méndez ha dit: «Una reforma no tiene por qué ser sinónimo de recorte». Propaganda calcada a la que ve proclamant desde fa mesos el patró de patrons i tota la seua colla d’experts.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Misery Is The River Of The World», de Tom Waits

Capitalisme carnisser, catequisme autoimmune

El capital decapita, aliena, desintegra el pensament, i el capitalista mutila. «I així, el bosc de braços que s’estenen i demanen treball és cada vegada més espès, al pas que els braços mateixos que ho formen són cada vegada més escanyolits» (Karl Marx). L’Europa dels milions de braços mutilats. Suma de mutilacions: amputació dels drets laborals, amputació del salari, amputació de les inspeccions de Treball, amputació dels drets humans, amputació de la dignitat humana i amputació de la salut dels consumidors de pa. Resultat de la suma, amb tots els decimals: amputació del braç. «Se le recomendó que ocultara que había sufrido un accidente laboral para no implicar a la empresa». L’amo no era forner, per tant, sinó carnisser, i del bracet capolat n’ha tret botifarres: «Toda la culpa fue suya»; «iba borracho»; «retiró el dispositivo de seguridad»; «seré yo quien tenga que cargar con todas las consecuencias»… El propietari de la panificadora antropòfaga ha estat denunciat, via penal, per Comissions Obreres: explotació esclavista, frau a Hisenda, denegació d’auxili… Colofó del xarcuter autoimmune: «Limpiaron la máquina y el lugar del accidente y tiraron la masa con los restos del brazo a un contenedor de basura porque era necesario seguir trabajando». Aquesta frase del carnisser, neta i lluent com l’acer de la pastadora, sintetitza l’arnat catequisme dels refonamentalistes del capitalisme: neteja massiva de llocs de treball, negació de l’accident mortal, massificació d’aturats i tots al fem… Perquè és necessari seguir treballant. Tema de tesi: «La mort del capitalisme per malaltia autoimmune».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Piensa en mi», de Luz Casal

Actualització, dijous 11 de juny
Tots els mitjans han publicat el nom del manc: Franns Rilles. Però en sabem ben poc del delinqüent. Només alguns han publicat el nom del patró, Juan Rovira, però no en les primeres línies. I només un, Público, donava ahir el nom de l’empresa denunciada: Horno Rovira Safor S.L, constituïda l’any 1999, amb seu social a l’avinguda República Argentina, 77, de Gandia, i anteriorment a la plaça Escolano, 2, del polígon industrial Real de Gandia, on s’hi troba la panificadora, segons eInforma. Figura com administradora única Rosa María Rovira Mengual. Els germans Raúl Rovira i Javier Rovira porten el negoci amb el pare (?), que inclou un establiment de panaderia al carrer Sant Antoni, num. 6, de la localitat.

Els flexibles

També el bancs són empreses i comercialitzen productes. Ara que, amb bona part de raó, tothom en malparla perquè són inflexibles i no els interessa vendre crèdit (literalment, no se les creuen) a algunes empreses, també aquestes mateixes empreses haurien de preguntar-se si s’arriscarien a vendre productes a clients insolvents. Hi ha moltíssima demagògia en aquest assumpte. Moltes empreses van al banc a demanar «diners per a poder pagar les nòmines», diuen; poc després, declaren concurs de creditors, hi empantanen els treballadors i fugen amb els diners. Els bancs tenen apresa aquesta lliçó. Ni un banc és una ONG ni els empresaris uns morts de fam. Lluny estic de defendre els bancs. Déu me’n guard! En els darrers anys, bancs i financeres han llançat innovadors i arriscats productes hipotecaris, i n’han obtingut beneficis desorbitats gràcies a l’inflament, amb gasos tòxics, del mercat immobiliari i adjacents. Llegir-ne més