Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Els sacrificis

A pagar-ho pebrereta, com diuen al meu poble. Rebaixar salaris i endarrerir pensions. Els de tots o els de sempre? Ja s’han destapat del tot les principals vedettes del global capitalisme. I canten amb el piu a l’aire! Sense complexos. Aquestes són les receptes, les úniques, dels dos capitosts de l’ultraliberalisme i de la usura organitzada, FMI i OCDE, per a reflotar l’economia ibèrica. L’economia dels que no són assalariats ni pensionistes, és clar. Ni una paraula, ni una miserable interjecció, sobre la necessitat d’ajustar els preus ibèrics (aquests sí, ben homologats amb Europa) al nou retall de salaris i pensions –maleïts mileuristes cobdiciosos! Per suposat, cap ni mig suggeriment sobre la urgència d’una reestructuració empresarial, de l’enfortiment del teixit productiu, de la redistribució dels llocs i dels temps de treball, de frenar la dependència energètica amb renovables, d’incentivar els nous emprenedors, etc. De tot això, res de res, que aquests capitosts no treballen ni les hores extres que també cobren. Olivier Blanchard, economista cap del Fons Monetari Internacional (FMI), reclamà la tisorada fa dos dies, en una entrevista a França que s’ha propagat com un virus amb un contagi mediàtic major que la grip A: «La restauració de la competitivitat pot exigir grans sacrificis, com salaris més baixos», amollà. La restauració de l’opressió. Els treballadors consumidors també podríem exigir el sacrifici dels blanchards. Com no, a aquesta caceria també s’apuntaren ahir l’OCDE i la CEOE, amb striptease afegit del desvergonyit Díaz Ferrán. El que no pot ser, o no hauria de ser, de cap de les maneres –i això és microeconomia bàsica de subsistència– és que als treballadors se’ns retalle el salari i que, a Vila-real, posem per cas, paguem el pa com si el compràrem a París. Evidentment, com viu en un altre món, al senyor Blanchard la subsistència se li’n fot, però no als que paguem el pa. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sweet sacrifice», d’Evanescence

Teoria de l’autocomiat

Ni acceptant catedràtic com a animal de companyia (càrrec que no hauria de merèixer cap professor universitari), se sosté una tesi que ni tan sols té la poca traça de demostrar allò que pretén divulgar: «Los graves problemas en el ritmo de recuperación de la economía española están estrechamente relacionados con el pésimo comportamiento del mercado laboral durante la crisis». Intentaré una traducció, agafe aire… Volen dir aleshores que, durant la crisi, són els mateixos treballadors els que s’han autoacomiadat, és a dir, que els empresaris no han tingut absolutament res a veure quan els han expulsat a colps d’ERO, de concursos de creditors o de tantíssimes altres opcions flexibilíssimes, i que, damunt, són ara els treballadors els responsables –estretament– de la irrecuperabilitat econòmica? Home, caldria dir-ho ben alt, ben lleig i ben clar: té collons! La lluenta tesi és de l’aciençada tríada Dolado, Felgueroso i Jansen, professors de la universitat madrilenya Carlos III, de la d’Oviedo (Fedea) i de l’Autónoma de Madrid, respectivament, i signants de la propaladíssima i reincident «Propuesta». Aquests homes, titulars de places docents públiques, ben pagades i de per vida, volen oblidar i voldrien que oblidàrem, que ja és molt oblidar, que aquesta estretor que ara detecten era exactament la mateixa quan els amos guanyaven diners a cabassades, és a dir, quan ningú no badava boca perquè, és clar, els esvarava, els relliscava, olímpicament els llenegava que se n’acomiadaren dos de cars per a contractar-ne quatre de barats. Avui no en contracten gairebé cap, ni de cars ni de barats. Aquesta estretor, per tant, abans no comptava i ara sí? Per a qui compta? Filantropia dels saberuts catedràtics envers els treballadors? Ho dubte molt. En aquella època, la de les rajoles d’or, aquest mercat laboral el qualificaren de dinàmic i fluid. Actualment, amb més de quatre milions d’aturats, el mercat laboral regolfa fins al vòmit, de tants treballadors barats disponibles com n’hi ha, fàcilment contractables, assequibles, vull dir, a les finances de moltes empreses. Si n’hi ha ara tanta gent disposada a treballar amb el contracte més flexible dels existents, de quin pèssim comportament del mercat laboral i de quina santa reforma ens parlen Dolado, Felgueroso i Jansen? El mercat laboral funciona perfectament, amb una flexibilitat prodigiosa, amb un desbordant stock de braços a preus ben mòdics. Són les empreses i els empresaris els que no funcionen. I tampoc alguns catedràtics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Mad Professor Blyth», de The Hollies

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra

Liberté, égalité, fraternité!

Titulars com aquest, «L’esquerra, a salvar el mercat» sempre em provoquen una mica d’ois. I no m’esmusse perquè pense que l’esquerra no puga salvar alguna cosa (la dignitat, potser?), ans al contrari, sinó perquè la imprecisió, volguda o no, del periodista —falta de professionalitat, en qualsevol cas— amplifica el deliri de la manipulació ideològica. L’esquerra com a tal, com a representació mental de les aspiracions ideològiques d’un gran i molt heterogeni grup de persones, no està salvant res. A no agafar la part pel tot, i menys en un titular, s’aprén en la universitat, durant les primeres classes de Redacció Periodística (I). Aquest periodista, en canvi, deu ser un precursor del Bolònia (per cert bon títol per a un programa de TV3, després del Polònia i del Cracòvia, ara el Bolònia!). És la socialdemocràcia, sobretot la presumpta, la que vol salvar el mercat, i perquè li convé. Salvar, guardar, protegir, ajudar, recolzar, custodiar, defensar, sostenir… Conservar. Si llegiu l’article, us desitge bona sort. Jo no he pogut seguir més enllà del titolet «Cap a un capitalisme igualitari». Liberté, égalité, fraternité! El persistent crit dels burgesos novençans, tan antic com la Revolució Francesa. Capitalisme igualitari! Ja sabeu, l’ois…

El preu de la diferència de preu

Stalin Pérez va comprar fa tres anys un pis a Vallecas. El seu banc li va donar un préstec de 244.000 euros. Ara és un altre aturat. El banc li embargà el pis. Va vendre el negoci que tenia, però li van dir que no era prou, que l’habitatge havia perdut valor i que el subhastaven per 150.000 euros… I que la diferència l’havia de pagar ell. No m’estranya ara per què els policies reaccionen així en aquest vídeo.