Man be my metaphor

EN EL CENTENARI DEL NAIXEMENT DEL POETA DYLAN THOMAS
WEBS DEL CENTENARI: dylanthomas.com | dylanthomas100.org

Veu: Dylan Thomas

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

IF I WERE TICKLED BY THE RUB OF LOVE

Dylan_Thomas_mIf I were tickled by the rub of love,
A rooking girl who stole me for her side,
Broke through her straws, breaking my bandaged string,
If the red tickle as the cattle calve
Still set to scratch a laughter from my lung,
I would not fear the apple nor the flood
Nor the bad blood of spring.

Shall it be male or female? say the cells,
And drop the plum like fire from the flesh.
If I were tickled by the hatching hair,
The winging bone that sprouted in the heels,
The itch of man upon the baby’s thigh,
I would not fear the gallows nor the axe
Nor the crossed sticks of war.

Shall it be male or female? say the fingers
That chalk the walls with green girls and their men.
I would not fear the muscling-in of love
If I were tickled by the urchin hungers
Rehearsing heat upon a raw-edged nerve.
I would not fear the devil in the loin
Nor the outspoken grave.

If I were tickled by the lovers’ rub
That wipes away nor crow’s-foot nor the lock
Of sick old manhood on the fallen jaws,
Time and the crabs and the sweethearting crib
Would leave me cold as butter for the flies,
The sea of scums could drown me as it broke
Dead on the sweethearts’ toes.

This world is half the devil’s and my own,
Daft with the drug that’s smoking in a girl
And curling round the bud that forks her eye.
An old man’s shank one-marrowed with my bone,
And all the herrings smelling in the sea,
I sit and watch the worm beneath my nail
Wearing the quick away.

And that’s the rub, the only rub that tickles.
The knobbly ape that swings along his sex
From damp love-darkness and the nurse’s twist
Can ever raise the midnight of a chuckle,
Nor when he finds a beauty in the breast
Of lover, mother, lovers, or his six
Feet in the rubbing dust.

And what’s the rub? Death’s feather on the nerve?
Your mouth, my love, the thistle in the kiss?
My Jack of Christ, born thorny on the tree?
The words of death are dryer that his stiff,
My wordy wounds are printed with your hair.
I would be tickled by the rub that is:
Man be my metaphor.

SI EL FREC D’AMOR EM FEIA PESSIGOLLES

Trad. Isidre Martínez i Marzo

Si el frec d’amor em feia pessigolles,
el parany d’una al·lota que em furtà per ser seu,
per la seua molsa m’obriria pas, trencant-se’m la bena de les fibres.
I si les pessigolles, vermelles com vedell,
encara em treien dels pulmons una rialla,
no tindria jo por de la poma ni del diluvi,
ni de la mala llet de la primavera.

Serà mascle o femella? diuen les cèl·lules,
i cauen les prunes com foc de la carn.
Si em feia pessigolles l’obscura cabellera,
l’os alat que brostà als talons,
la ronya de l’home en les cuixes de l’infant,
no tindria por de la forca ni l’estral,
ni dels bastons oblics de la guerra.

Serà mascle o femella? diuen els dits dibuixant
amb guix a les parets minyones verdes i els seus homes.
No tindria por del “no hi ha més remei” de l’amor
si em feia pessigolles la fam, múrria com és,
assajant l’escalf damunt d’uns nervis crus en punta.
No tindria por del diable en pèl,
ni de la tomba francament dita.

Si el frec dels amants em feia pessigolles,
el frec que no neteja la pota de la graula ni un pany
sobre maixelles caigudes de l’antiga humanitat malalta,
el temps, els crancs, l’entranyable pessebre,
em deixarien fred com mantega per a mosques,
i la mar d’escumes m’ofegaria
així que mor al turmell de les núvies.

Aquest món és meitat del dimoni i meitat meu,
miserable quan les drogues consumeixen una noia
irritant el capoll que fen el seu esguard.
La cama d’un vellard, ossos que són de la meva ossada,
i tots els arengs que ensumen l’oceà:
m’assec i llambrego el llambric davall l’ungla
menjant-se’m la pell.

És aquesta la qüestió, l’únic frec que pessigolleja.
El mico bonyegut que se la pela des de la foscúria
d’un amor humit i la trena de la infermera, no poden mai
suscitar una riota a mitjanit,
ni quan ell troba la bellesa al pit de l’amant,
de la mare, dels amants, o els seus sis peus
en la fregadissa de la pols.

Quina és la qüestió? La ploma de la mort a punt?
La teva boca, amor meu, el card dins el bes?
El col·lega Jesucrist ficat en un mal pas?
Les paraules de la mort estan més eixutes que els mateixos morts,
les ferides, xerraires, les porto escrites pels teus cabells.
Prou que em divertiria amb aquest refrec:
home, sigues tu la meva al·legoria.

Ací totes les traduccions d’Isidre Martínez i Marzo

El mateix vent

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra». Així el va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar l’esglaó de la ronda, amb la recarregada eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.

Especially when the October wind…

Versió MP3

Especially when the October wind
With frosty fingers punishes my hair,
Caught by the crabbing sun I walk on fire
And cast a shadow crab upon the land,
By the sea’s side, hearing the noise of birds,
Hearing the raven cough in winter sticks,
My busy heart who shudders as she talks
Sheds the syllabic blood and drains her words.

Shut, too, in a tower of words, I mark
On the horizon walking like the trees
The wordy shapes of women, and the rows
Of the star-gestured children in the park.
Some let me make you of the vowelled beeches,
Some of the oaken voices, from the roots
Of many a thorny shire tell you notes,
Some let me make you of the water’s speeches.

Behind a post of ferns the wagging clock
Tells me the hour’s word, the neural meaning
Flies on the shafted disk, declaims the morning
And tells the windy weather in the cock.
Some let me make you of the meadow’s signs;
The signal grass that tells me all I know
Breaks with the wormy winter through the eye.
Some let me tell you of the raven’s sins.

Especially when the October wind
(Some let me make you of autumnal spells,
The spider-tongued, and the loud hill of Wales)
With fists of turnips punishes the land,
Some let me make of you the heartless words.
The heart is drained that, spelling in the scurry
Of chemic blood, warned of the coming fury.
By the sea’s side hear the dark-vowelled birds.

Dylan Thomas

Llegir-ne més

«And death shall have no dominion»

dylan thomas

Com tants científics, Dylan Thomas pensava que la vida, d’una manera o altra, sempre s’obri pas. Que, passe el que passe, mai no hi prevaldrà la mort: «encara que dins la mar s’enfonsin, de nou s’alçaran». Era pressentiment, més que saviesa. Al jove gal·lès no li calia cap experiment científic per a saber-ho. Amb només 21 anys publicà el seu segon llibre de versos, «Twenty-five poems» (10-9-1936). Aquest volum incloïa un poema que deixà entre astorats i escèptics els crítics de l’època, uns versos esplèndids que, després, serien considerats dels més representatius de la seua genialitat: «And death shall have no dominion». No els he triat menat només per la seua bellesa i la secreta, fosca vitalitat que ens regalen, sinó també pel context històric i social que, al meu parer, els propicien. Visionari o no, el fet és que el llibre fou publicat dos mesos després del començament de la Guerra d’Espanya i tres anys abans de la II Guerra Mundial, tot i que el poema esmentat aparegué anteriorment al New English Weekly (1933), quan Dylan només tenía divuit anys. Tot i això, pense que la força intuïtiva i evocativa de Dylan no és producte de la pura casualitat històrica, per bé que no m’arriscaria tampoc a dir-ne causalitat. El crack del 29 desencadenà l’anomenada Gran Despressió i també, com era d’esperar, un fort malestar social que, poc després, ben rendibilitzat en la propaganda xenòfoba que potser ja coneixeu, possibilità la consolidació del nazisme. Tres anys després, quan publicà «Twenty-five poems», ja bufaven vents de guerra. Tal com s’explica en aquest llibre, el poeta gal·lès va viure la greu crisi d’entreguerres, l’expansió dels totalitarismes i la supressió fulminant dels drets elementals de les persones, també, cal dir-ho, en les presumptes democràcies dels aliats. No ens hauria d’estranyar, doncs, l’ús tònic (shall have) dels verbs amb una evident vocació profètica, amb afany premonitori: «I es desfaran amb el sol fins que es pongui». Abans de deixar-vos amb el vídeo-poema, tres referències: 1) en aquest web trobareu les versions catalanes de gairebé tots els seus poemes, a càrrec d’Isisdre Martínez i Marzo; 2) podeu llegir una bona semblança de Thomas en el pròleg d’aquesta versió castellana de «Deaths and Entrances»; 3) per últim, Palumbus Columbus fa al seu blog algunes apreciacions comparatives de la versió de Marià Manent.

Versió MP3

And death shall have no dominion.
Dead mean naked they shall be one
With the man in the wind and the west moon;
When their bones are picked clean and the clean bones gone,
They shall have stars at elbow and foot;
Though they go mad they shall be sane,
Though they sink through the sea they shall rise again;
Though lovers be lost love shall not;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
Under the windings of the sea
They lying long shall not die windily;
Twisting on racks when sinews give way,
Strapped to a wheel, yet they shall not break;
Faith in their hands shall snap in two,
And the unicorn evils run them through;
Split all ends up they shan’t crack;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
No more may gulls cry at their ears
Or waves break loud on the seashores;
Where blew a flower may a flower no more
Lift its head to the blows of the rain;
Though they be mad and dead as nails,
Heads of the characters hammer through daisies;
Break in the sun till the sun breaks down,
And death shall have no dominion.

Dylan Thomas

A continuació, el poema recitat per Thomas.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Llegir-ne més

«Should Lanterns Shine», de Dylan Thomas

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

mumbles_lighthouse

Should lanterns shine, the holy face,
Caught in an octagon of unaccustomed light,
Would wither up, an any boy of love
Look twice before he fell from grace.
The features in their private dark
Are formed of flesh, but let the false day come
And from her lips the faded pigments fall,
The mummy cloths expose an ancient breast.

I have been told to reason by the heart,
But heart, like head, leads helplessly;
I have been told to reason by the pulse,
And, when it quickens, alter the actions’ pace
Till field and roof lie level and the same
So fast I move defying time, the quiet gentleman
Whose beard wags in Egyptian wind.

I have heard may years of telling,
And many years should see some change.

The ball I threw while playing in the park
Has not yet reached the ground.

Dylan Thomas

Lluirien els fanals

Lluirien, rostre sant, els fanals,
encesos en un octàgon de llum inaudita,
farien escalf, i el vailet d’algun amor
miraria dos cops abans de perdre la innocència.
En la fosca secreta la fesomia és de carn,
però deixeu que vingui pèrfidament el dia
i la pell dels seus llavis caigui eixuta.
Les teles de la mòmia mostren un bust antic.

He sabut del seny per ànim del cor,
però el cor, com el cap, em guia ben debades.
He sabut del seny per uns batecs
que en acuitar-se trasbalsen la pauta dels actes
fins que el sòl i la teulada són arran i el mateix,
tan ràpid marxo jo desafiant el temps, home pacient i gentil,
esbullant-se’m la barba al vent egipci.

He sentit la contalla de molts anys:
molts anys són que veurien aquell canvi.

La pilota que vaig llençar jugant al parc
no ha tocat encara terra.

Versió d’Isidre Martínez i Marzo