Sostre de casa en runes

En la realitat social, malgrat tots els canvis, la dominació de l’home per l’home és encara la continuïtat històrica que vincula la Raó pre-tecnològica amb la tecnològica. No obstant això, la societat que projecta i realitza la transformació tecnològica de la naturalesa, altera la base de la dominació, reemplaçant gradualment la dependència personal (de l’esclau amb el seu amo, del lacai amb el senyor de la hisenda, del senyor amb el donador del feu, etc.) per la dependència a l’«ordre objectiu de les coses» (les lleis econòmiques, els mercats, etc.). Per descomptat, l’«ordre objectiu de les coses» és en si mateix resultat de la dominació, però també és cert que la dominació genera ara una racionalitat més alta: la d’una societat que sosté la seua estructura jeràrquica mentre explota cada vegada més eficaçment els recursos mentals i naturals i distribueix els beneficis de l’explotació a una escala cada vegada més àmplia. Els límits d’aquesta racionalitat, i la seva sinistra força, apareixen en la progressiva esclavitud de l’home per part d’un aparell productiu que perpetua la lluita per l’existència i l’estén a una lluita global total que arruïna les vides d’aquells que construeixen i usen aquest aparell.

Fragment de «L’home unidimensional»  (1964), de Herbert MARCUSE.

Clàssica tempesta de setembre,
ferotge i traïdorenca: incomptables llamps,
trons apocalíptics i dos poals d’aigua.
Plou, plou! I l’ordre objectiu de les coses
decideix per nosaltres la cerca de recer
sota el sostre d’una casa en runes.
JO ACUSE l’ordre objectiu de les coses.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Un cel blau per sostre», de Xesco Boix, per Toni Giménez

Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera