Un circ

Més ingenuïtats. Ningú explica com és possible que els dos bancs amb la millor solvència del continent siguen espanyols, amb mercat preferent a Espanya, on la taxa d’atur és la més alta, on la morositat és alarmant, on l’eixida de la crisi serà tardana i on l’endeutament creixent és el més sever de la UE. Vista la situació, per als europeus, aquesta solvència dels bancs ibèrics deu ser una cosa ben exòtica: Spain is different? De passada, que un valent explique també com aquests solvents s’han recuperat tan aviat de la crisi financera. Amb els diners de qui? Ai! A mi no em quadra l’heure amb el deure, i a vostès? Qui ho vol explicar? Ningú? Una llàstima. Perquè podríem riure’ns fins a plorar, i viceversa, de les explicacions i dels números que els majordoms del capital ens donen, que són números de circ: els d’acrobàcia dels economistes estrella, els de ventriloquia de Salgado i Corbacho, els de màgia dels banquers, els de malabarisme de la UE, els d’escapisme dels empresaris, els de contorsionisme dels sindicats i, per a rematar-ho, els numerets de pallassa de Cospedal o els de titella de ZP. Però no ho oblidem, el gran número de circ d’aquesta primera gran crisi del mil·lenni és l’impressionant funambulisme del Sant Pare Capitalisme, que per a no caure ha fet pujar el públic i els lleons a la seua corda fluixa: un espectacle de sang i fetge, que ara s’estila. En un circ així no cal domador. Escolteu quants aplaudiments… Pregravats, és clar.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Había una vez…»

Circ sense pa? Canalles!

Circ sense pa? Més de mig milió de parats al País Valencià. Camps, fotografiant-se amb Alonso. Zapatero, llegint la Bíblia amb Obama: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ora pro nobis. Rajoy, de festa. I els sindicats, muntant mobles de l’Ikea. Conflicte social? Què coi és això? Més de mig milió de silencis. Muts i a la gàbia. Narcosi.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Pan y Circo», de Los Muertos de Cristo

Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«En blanco y negro», de Barricada

El preu de la diferència de preu

Stalin Pérez va comprar fa tres anys un pis a Vallecas. El seu banc li va donar un préstec de 244.000 euros. Ara és un altre aturat. El banc li embargà el pis. Va vendre el negoci que tenia, però li van dir que no era prou, que l’habitatge havia perdut valor i que el subhastaven per 150.000 euros… I que la diferència l’havia de pagar ell. No m’estranya ara per què els policies reaccionen així en aquest vídeo.