Un suborn és un suborn?

pperiodisme

Engrandiu la imatge adjunta. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte. Pperiodisme, ppresumptament. Tema del dia: les anxoves en llanda. ¿És aquest el ppacte de silenci? Més afonia encara? Fabra a la dreta, a tres columnes, ppàgina tres, senar, ppreferència visual, ppredomini visible, esgarrant un cobdiciable 3×4 de mòduls ppublicitaris en crisi. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte: regal fitosanitari al curita ganaslocas. Revotuadéu, això sí que és un pperiòdic de dretes com Déu mana, o gairebé, i no com eixos diaris infidels i inductors, comerciants de converses telefòniques punxades que fins i tot gosen qüestionar científicament els flowerppowers, desembeinant Popper contra flors i violes… I no sense indicis: com se demostra que Déu no existeix? Com se demostra que un suborn no és un suborn? Com se demostra que un subornat —que ha mentit— no s’ha deixat subornar? Com se demostra que uns fets demostrats han estat demostrats i que demostren alguna cosa? Com demostra un jutge que és un jutge? Com se demostra que la democràcia existeix? Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rita troglodita», de Biskuti

Sabates de pell de poltre

«D. Francisco Camps le encargó personalmente dos americanas a medida y algún pantalón, llevándose también en esa ocasión dos pares de zapatos de piel de potro de una reputada marca comercial». Les paraules pertanyen a la darrera resolució judicial del Tribunal Superior de Justícia de València. M’ha xocat l’especificació, per part del jutge, de la pell del calçat triat per l’escolanet. Narrativament, el jutge fila prim: pell de poltre. La matança de cavallets per a calçar l’escolanet potser no és un fet jurídicament tan determinant com l’amarrada del Parapipi, però és una circumstància suggestiva si se celebra el judici amb un jurat popular escamat per la crisi: «El Sr. Camps admitió haberse llevado un solo par de zapatos, cuyo precio de 120 o de 130 euros dijo haber pagado en el acto y en efectivo». La procacitat: «La veritat està cada dia més a prop…, queden uno o dos escalonets». A prop de qui? Els pujarà amb sabates de pell de poltre.

Parapipi! Parapipi!

Qué bonito! Parapipi! Bronzejats com van, tard o d’hora havia d’entrar en escena algun iot para-pijis. Un nom curiós, el de Parapipi, per a una embarcació d’esbarjo: para-pipi. Para quién? Para Pipi. Quina casualitat: fonèticament, en anglès, PiPi és PP. Especulacions meues. Pipi també podria ser el nom d’alguna prostituta gurteliana, com una berluscona de luxe, indumentada amb tratge de cuir i, és clar, amb una bona corretja. Fuets a banda, sembla que, després de les eleccions, la Justícia no ha quedat encallada, que la investigació té calat i que un sastre amb toga li està agafant l’ample dels camals (i l’estretor de l’entrecuix) al Gens Honorable. En els darrers dies, la premsa infiltrada i filtrant ha fet públiques dues qüestions que recolzen l’obertura del judici a l’indimitible. 1) El presumpte declarà que no guardava les factures i que ell va pagar, personalment i en metàl·lic, els tratges; en canvi, les dates registrades per l’arqueig de caixa de la tenda Forever Young revelen que, els dies en què s’efectuà el pagament, el desastrat es trobava personalment en actes oficials a Villena i a Alcoi. 2) Parapipi és el nom d’un iot, propietat «de la trama», fondejat en el port esportiu d’Altea, on la policia ha trobat noves proves que estrenyen la corretja (bondage al curita!), concretament un ordinador portàtil amb correus electrònics i altres documents que acreditarien el pagament de regals per part de l’hampa de Correa als polítics exemplars. L’oposició ha tornat a demanar la dimissió del Gens Honorable. El PP no. Continua la causa. Judici oral el dia 15. Hi anirà Pipi? Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Forever Young», de Bob Dylan

Causa iudicati individua est

Trages i ultratges. Continue amb el meu judici paral·lel… Per què no? També els governants imputats han fet de les eleccions europees un judici paral·lel, exonerant, en el seu cas. De fet, tanta gent alhora dient beeeeeeeee! (o en rus: aleshores gairebeeeeeee!) no és cap broma: cal ser molt respectuós amb la força dels tancs, dels rics i, sobretot, dels imbècils. O a llançar pedres, com els palestins. Com ha fet Costa, per a rebre la triomfal absolució, l’honorable imputat també acaba d’al·legar «falta de proves». En canvi, de trages provats, corpus delicti, n’hi ha tot un armari. És més, entre la falta (=insuficiència) de proves i l’absència de proves hi ha una irreductible capa de cel·lulitis, i els trages provats pel ninot indultat, facturats a Forever Young i possiblement pagats per Orange Market, per molta inhibició que hi reclamen, no deixen de pertànyer a la trama i a la causa, part de la qual ha estat recentment elevada al Suprem i, per tant, haurien de ser objectes, com a mínim, d’una certa observança cautelar per a preservar —causa iudicati individua est— una eventual vinculació als contractes milionaris obtinguts de la Generalitat pel Bigotes. Dotze conselleries concernides podrien tindre més colesterol que les lletades del tresorer d’un partit. Podrien. Per tant, la cautela judicial hauria de ser preferent i això, en principi, obligaria al manteniment de la imputació al presumpte innocent. Hauria. Una altra cosa és que, passades les eleccions, per fi sone la corneta a retirada des d’alguna torre decebuda amb la punteria dels arquers, i que els jutges paral·lels tornem a la sendera de l’habitual incredulitat sovint profètica que ací mateix vaig expressar quan vaig escriure: «És la Justícia la que ara hauria de prendre mides a la presumpta corrupció, agafar-ne el llarg i l’ample, però en sóc escèptic, perquè una cosa és que, de refiló, l’agulla els punxe, i una altra que file prim per saber qui, com i a canvi de què els hi van cosir les vores. Precedents vigents, com els interminables casos Fabra, no ens fan confiar en la perícia judicial». Tornem-hi: corrupció, impunitat, desconfiança. Qué bonito! Muuuuuy bonito!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Bonito», de Jarabe de Palo

El Servef, roba íntima i corrupció

Només uns dies abans de la cita electoral europea, el presumpte, imputat  i acusat Carlos Fabra signà un aval de la Diputació (amb la Generalitat) per valor de dos milions d’euros d’ajuda pública a la firma Marie Claire. Ací en vaig parlar i, després, el debat continuà en uns altres llocs. La setmana passada, és a dir, dos setmanes després d’aquell aval, el Servef (per boca del secretari autonòmic d’Ocupació, Luis Lobón), anunciava un pla de recol·locació de treballadors, al qual s’han destinat 1,6 milions d’euros que es repartiran entre 22 empreses de València (10), Alacant (8) i Castelló (4). Si no vaig errat, Marie Claire presentà un ERO que afectà 92 treballadors el passat mes de febrer. Cite ara, literalment, la notícia de l’agència de notícies EFE: «Marie Claire SA, de Castellón, percibirá 105.000 euros por sus 70 trabajadores inmersos en ERE». No hi ha preguntes tan urgents com les preguntes ingènues, va escriure la poeta Wislawa Szymborska. I la primera pregunta que es faria qualsevol fill de veí és si Marie Claire no ha estat ja suficientment recolzada públicament. Per al Servef de Lobón sembla que no i, per tant, hem d’entendre que la política de subvencions i avals del PP no fa cas del comú concepte d’agravi comparatiu. Sóc un ingenu, ja ho sé… Per què guardar les aparences davant dels ciutadans, si tant els agraden els meus trages i, a més, tornen a votar-me religiosament? També en el moment de la signatura de l’aval em preguntava càndidament com era possible que no existiren auditories per a la concessió de l’aval a Marie Claire i, sobretot, que cap mitjà de comunicació s’haguera preocupat de demanar informes sobre l’empresa avalada desvinculats dels dogmes d’un administrador públic com Fabra, acusat de falsificació de documents, a més d’imputat per tràfic d’influències i malversació de fons públics. Sense oblidar que és un presumpte innocent. No sé si existeix en el món un polític que necessite més presumpcions que Fabra. Diria que, entre els polítics espanyols que han de donar explicacions a la Justícia, Fabra és el presumpte per antonomàsia. Llegir-ne més

Mutació del virus a València: la grip Felder

Dissabte migdia. Relax. Zapping desganat: cinc, sis, set, vuit, nou… De sobte, cortineta i capçalera: Avanç Informatiu [no programat]. Tenim mascletà, pense. Serà un atemptat? Serà una catàstrofe? Serà pel derby València/Vila-real d’avui? Ventríloqua de pot: «Creix la indignació…». No! No pot ser! No m’ho puc creure! Serà pel Tio Paco? Impossible! Efectivament: impossible. La paraula indignació, pronunciada per la locutora en llauna, s’hi referia a protestes contra el govern central per una presumpta negligència en la propagació de la porca grip que una dotzena de soldats espanyols han inoculat misteriosament. Que la virulència del misteri puga o no infectar els eurovots dels socialistes, la veritat, m’esvara: democràcia porcina. Greix. El virus més apegalós era escoltar, per fi, la parauleta indignació en la insondable gola d’una ventríloqua de la poc pública televisió valenciana. «Indignant» és el qualificatiu que en tota la setmana no hem pogut escoltar al canal de la Degeneralitat per referir-se a l’infecciós cas Felder, ni tan sols per adjectivar les enceses pregàries de decència que han ressonat a Les Corts des dels bancs de l’oposició. Ho repetiré les voltes que faça falta: el microbi més contagiós és la impunitat dels governants irresponsables. Com als soldats infectats, caldria posar-los en quarantena. Torne a l’enllaunada. Avanç Informatiu. Hi ha titelles embeinades amb els dits i unes altres, molt més dilatades i manejables, que s’embeinen amb el puny sencer. Tant, que a voltes el puny els forada la gola, els ix per la boca i ens apallissa la pantalla: creix la indignació…

A banda d’això… què, tot bé? Què…, que ve qui?

Corretges de transmissió

De les paraules als fets: documents a cabassades i factures a garberes adreçades al nom següent: Francisco Camps. L’adduïda comptable domèstica no sap en quin calaix de casa les ha guardades. Haurà de citar el jutge a la dona de Camps? En fi. Pedro Muelas, director adjunt del Levante-EMV, posa avui les dièresis sobre les Ü i ens recorda —per si algú pretén tractar el quist i oblidar el càncer—, que Gürtel (“Correa” en alemany) no és només un parell de trages, encara que mai no arribe a aparèixer «una gravació telefònica en la qual algú li digue a Alvaro Pérez: continua manant-me regals i finançant el partit, que jo seguiré donant-te contractes». Un tema adjacent: jo no sé si n’és un o en són dos, els periodistes que fan els editorials de Las Provincias, o si el seu director, un altre Pedro, Pedro Ortiz, amb els anys ha anat adquirint una mena de doble personalitat, perquè el mateix dia critica la politització de la Justícia en el cas Gürtel i, tot seguit, elogia la responsabilitat dels diputats britànics. Ja sé que Ortiz, en una classe magistral de les seues, podria concloure, amb pèls i senyals, que no són conflictes equiparables, però també en podem traure una altra conclusió: si tinguérem uns governants responsables, no hi hauria (tanta) politització de la Justícia. Si no prosperara la impunitat, no hi hauria crisi de confiança.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El pueblo y el mal gobierno», d’Óscar Chávez