Del penó lluner i dels corcons atarantats

Lunar o lluner, l’informe hissat i brandat pel portaveu del PSPV a les Corts ha aconseguit, si més no, esmussar la plana major del PP, a València i a Madrid. Aquest penó pericial, que detalla com tot el Govern de Camps hauria manipulat facturació i regalat contractes a les empreses de Gürtel, remata el sargit que la premsa socioliberal (i part de la preliberal) ha anat esfilagarsant els darrers mesos amb la mirada fixa en el pròxim dia 12, quan cinc magistrats del Suprem dictaminaran sobre la legalitat de la més que dubtosa exoneració concedida a Camps l’any passat pel tribunal presidit pel seu amic De la Rúa (no de l’ànima, però sí íntim). El penó lluner del portaveu ha funcionat, de moment, com la palleta amb què un xiquet furga en un forat de corca. Els tèrmits s’han bellugat immediatament, exhibint (en només 48 hores!), tot un recital corconer de percussió i muntanyes de serradura: 1) La compareixença insòlita de no dos sinó tres alfils del Molt Tapat, per a guarir-li les ferides: consellera+advocada+interventor; 2) La petició de revocació per part de l’exministre Trillo, perquè, segons ell, els informes de la Unitat d’Auxili Judicial de l’Estat (encarregat de vigilar on van a parar els nostres diners), no tenen cap validesa pericial ni judicial; 3) La servil campanya de descrèdit del document per part de la premsa adjacent i de periodistes juxtaposats; 4) El to indulgent, gairebé confés, d’Aguirre, que considera «consustancial» la corrupció a les institucions; 5) El recurrent forrellat del PPCV, avui, al voltant de l’encara president. Aquest tancament de files és també conseqüència de l’ultimàtum de Rajoy, que sembla –aparenta– no tindre més marge per a consentir un altra visita de Camps als jutjats. Alguns corcons ja no tenen massa fusta a rosegar i, de fet, ahir la premsa adjacent saludava gràcilment l’oferiment dels pardals de Génova (L’Informatiu indaga avui el tresquiló). Oasi o miratge, el cas és que el jutge instructor ha demanat saber la identitat dels 17 alts càrrecs que contractaren amb les empreses de Gürtel, i això no només allarga la quarantena política del Molt Irresponsable, sinó la de tots els valencians, perquè en volta de dimitir prefereix mantenir en els llimbs la democràcia i el futur del País Valencià.


«World so corrupt», de Ziggy Marley

De política?

«Saps? Fa un parell d’anys vaig decidir no tornar a parlar de política al blog». L’amic bloguer que ahir m’ho confessà tenia raons de pes per a no embrutar-lo de política. Hi anhelava salubritat i assossec. L’entenc perfectament. No vaig voler allargar la meua opinió perquè teníem una altre tema per mastegar i la trobada cronometrada pels glops d’una cervesa. Ja se sap, si tens xiquets… Servidor fa mesos que també intenta deixar-ho i, fins i tot, hi he fet més d’una promesa, una mica com qui vol deixar de fumar o, simplement, no contraure la ràbia de la pautada actualitat, perquè el resultat, moltes vegades, ja el coneixeu: insuficiència respiratoria, gargalls i, al capdavall, bromera. Bromera que s’asseca i s’esvaneix. També amb Vicent Usó vaig comentar fa poc aquesta brutícia. Tot i això, em pregunte si parlar de política és per a mi un vici i, fins i tot, si mai he parlat de política, en aquest sentit de brega partidista. Si parlar de política és parlar de la corrupció i de les mentides dels governants, de la insostenibilitat del sostenibilisme estatal, de la devastació del nostre entorn natural, de l’espoli financer i empresarial, local o instituït, de la desvergonya dels catedràtics a sou, dels jutges estràbics, dels míssils a la llibertat d’expressió, de la tebior sindical, de la tortura latent a les aules valencianes, etc, aleshores sí parle de política. Massa? Potser no tinc cap més remei. Una droga? No ho sé. La sang, els meus valors i l’enteniment m’ho demanen. Ara bé, si parlar de política és eixe joc del bipartidisme, del pensament únic bipolar amb el qual un monstre bicèfal juga al frontó contra el rostre sangonós del poble, aleshores he parlat ben poquet de política. Amb tot, sé que l’amic bloguer parlava de tota la política. Ha de sentir-se afortunat de saber abstenir-se’n.

Acabe. Parlava abans de la devastació del nostre entorn natural. La Generalitat Valenciana i l’Ajuntament d’Orpesa preparen l’alicatat mortal de La Renegà. Josep Carda és parcial, però Ramón Pardo ho explica bé: «La Conselleria de Cultura deja en 50 metros el área protegida del Bien de Interés Cultural (BIC) de la Torre Colomera, de Orpesa, en la que no se puede edificar. Apenas año y medio después de aprobar la delimitación del BIC con 200 reservados atiende la petición de la empresa Orpeak promotora de un hotel en la zona y reduce el área reservada. La zona tiene gran valor ecológico y paisajístico, ya que en el montículo de la torre hay una microrreserva de flora y un LIC de la Unión Europea». Com ens ho farem si la política permet això? R de Renegà.


«Hablando de política», de The Ramblers

El cadàver de Camps

El més sorprenent del sainet no ha estat la gravetat de l’acusació de segrest i assassinat (no és la més grossa que podria dir un amic de l’ànima de mafiosos), sinó la textura del vòmit, la facilitat evocativa, poc freqüent, amb què el Poc Honorable Màrtir ha decorat els escenaris del crim: la camioneta, de matinada, de bocaterrosa, i en la cuneta. No ha parlat, per exemple, de la possibilitat, més versemblant, de morir en una presó a mans d’uns altres presos, per linxament d’uns manifestants dissidents o bé, posats a ornamentar la defunció, assassinat a càrrec d’un franctirador a la plaça de la Verge el dia de l’Ofrena, que això sí que el faria ben màrtir i ben sant, si és el que pretenia. En canvi, s’ha referit a cunetes, eixos llocs on els antecessors ideològics de l’elegant maniquí van abocar milers de cadàvers. Despullats, això sí, sense trages. Només trobe una explicació a l’escopinada del mortal, a aquesta arravatada evocació de la seua mort en un escenari tan definit: ho portava al cap des de fa temps. Podem imaginar qui l’inspirà. Aquestes reaccions, sens dubte poc honorables, potser no li obriran les portes del manicomi, però tampoc li tancaran les de la presó.

Díaz Ferrán: patró, model, paradigma

El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.

Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».

I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.


«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan

Pebreretes i paparres

Per què Costa sí i Camps no? Tot i que els periodistes (precaris o no), eren ben conscients del que Costa havia costat d’extirpar i de quantes hores extra més els pot costar la deconstrucció de Camps, aquesta ha estat avui la pregunta del milió durant la roda de premsa del moll, engalipat i desdenyat Rajoy. Hi afegiria, però, en aquesta nova moda de les destitucions a la valenciana Peperilàndia, que la pregunta dels 10 milions hauria de ser una altra més harmònica amb l’ètica peperament insòlita de Cospedal: per què Costa sí i Fabra no? En fi, Fabra, el dels casos Fabra, que aquests dies fins i tot li ha tocat públicament la gaita a Rajoy. I la resposta és que ni a Cospedal, ni a Rajoy, ni tampoc a la premsa socioliberal, li interessa gens això de l’ètica. No gens. Al mapa, Castelló no és més que una taqueta políticament insignificant. El pijo pebrereta ha estat el boc expiatori gurtelià de Camps. Costa assegura que només va fer, osea, el que li manaven. Evidentment. Com si no? No sembla prou intel·ligent com per a corrompre’s tot solet. I dubte, tan innocent com es proclama, si arriba a tenir aqueixa intel·ligència mínima que permet a una persona adonar-se d’haver estat corrompuda. D’altra banda, tampoc sembla prou intel·ligent com per a arrossegar el Gens Honorable cap a la destitució. Costa no ha estat imputat, cas de Fabra, per falsificació de documents, tràfic d’influències, malversació de fons públics, etcètera. Insistisc, aleshores per què Costa sí i Fabra no? Per què la contundència de Cospedal amb el pijo pebrereta i no amb l’imputat per antonomàsia? Potser perquè ací tots són paparres? Camps, Rajoy, i Fabra el primer, el primer des de fa molts anys. Paparres que s’amuntonen unes damunt d’unes altres. Quan es mou una de grossa, les altres trontollen. I sembla que les falses eufòries, les transfusions de sang, ja no funcionen, ni entre veïns ni entre amics.


Lletra

Camps, Benet XVI i el sastre de Hitler

Després de la matança al metro de València (3-7-2006), Camps encomanà un trage nou per a rebre el Papa Benet XVI (8-7-2006) en el V Encuentro Mundial de las Familias: «Tenía fijación por el largo de los pantalones, el punto de cierre de las trabillas en la cintura, los hombros elevados en las chaquetas y las pinzas delanteras de las americanas…», relata Garrido. M’imagine, en aquells dies, el sastre Tomás, agenollat com una puta (o una beata), agafant-li les vores als pantalons de l’Honorable. Ert i dret me’l figure, damunt d’una d’eixes peanyes que sol haver en les sastreries, com si d’un sant es tractara, restaurat en la sagristia abans d’eixir en processó. Mentrestant, a València, les funeràries vestien cadàvers i amanien corones de flors. —Qué le parece el largo, señor Camps? —No, sastre, me gustan más larguitos. Per fi, ara sabem on era l’ànima i el cos del President en aquelles hores de condol mentre Rambla i Antón, alfil i cavallet, escuraven l’estació, les vies d’investigació i algunes rotatives. Com el somni de la raó, un embafament d’estètica també produeix monstres. Hugo Boss, el sastre de Hitler, confeccionava amb estil i elegància els uniformes de les SS. El seu taller de Metzingen arribà a monopolitzar els encàrrecs d’indumentària de les forces polítiques, militars i policials del Tercer Reich, sempre curós de la seua imatge com una estratègia més per obtenir el poder i persuadir les masses. El victimisme també és una estratègia de persuasió, més enlluernadora que un maniquí de Milano, i els redemptors sempre tenen a tir una víctima propiciatòria o un boc expiatori, siguen jueus o catalans. El fet és que, després de fornir el Bigotes amb contractes de milions d’euros, el presumpte subornat, passiu i impropi, reclama ara més finançament. I ho ha demanat sense corbata. Que s’hi note la nova i flamant austeritat. Amb la Generalitat Valenciana endeutada i en un estat de coma polític, el finançament del País Valencià hauria tingut el valor d’uns pantalons esgarrats de no ser per l’empenta del Principat en l’acompliment del criteri poblacional. Fins ara, electoralment, al PP li ha funcionat bramar que els catalans ens furten l’aigua, i ara toca repetir fins a l’extenuació que ens furten els diners. —Qué le parece el largo, señor Camps? —No, sastre, me gustan más larguitosLes gavines no ens deixen viure.

 

«Mangas cortas», de Los Elegantes

Un suborn és un suborn?

pperiodisme

Engrandiu la imatge adjunta. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte. Pperiodisme, ppresumptament. Tema del dia: les anxoves en llanda. ¿És aquest el ppacte de silenci? Més afonia encara? Fabra a la dreta, a tres columnes, ppàgina tres, senar, ppreferència visual, ppredomini visible, esgarrant un cobdiciable 3×4 de mòduls ppublicitaris en crisi. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte: regal fitosanitari al curita ganaslocas. Revotuadéu, això sí que és un pperiòdic de dretes com Déu mana, o gairebé, i no com eixos diaris infidels i inductors, comerciants de converses telefòniques punxades que fins i tot gosen qüestionar científicament els flowerppowers, desembeinant Popper contra flors i violes… I no sense indicis: com se demostra que Déu no existeix? Com se demostra que un suborn no és un suborn? Com se demostra que un subornat —que ha mentit— no s’ha deixat subornar? Com se demostra que uns fets demostrats han estat demostrats i que demostren alguna cosa? Com demostra un jutge que és un jutge? Com se demostra que la democràcia existeix? Carpe diem.


«Rita troglodita», de Biskuti

Sabates de pell de poltre

«D. Francisco Camps le encargó personalmente dos americanas a medida y algún pantalón, llevándose también en esa ocasión dos pares de zapatos de piel de potro de una reputada marca comercial». Les paraules pertanyen a la darrera resolució judicial del Tribunal Superior de Justícia de València. M’ha xocat l’especificació, per part del jutge, de la pell del calçat triat per l’escolanet. Narrativament, el jutge fila prim: pell de poltre. La matança de cavallets per a calçar l’escolanet potser no és un fet jurídicament tan determinant com l’amarrada del Parapipi, però és una circumstància suggestiva si se celebra el judici amb un jurat popular escamat per la crisi: «El Sr. Camps admitió haberse llevado un solo par de zapatos, cuyo precio de 120 o de 130 euros dijo haber pagado en el acto y en efectivo». La procacitat: «La veritat està cada dia més a prop…, queden uno o dos escalonets». A prop de qui? Els pujarà amb sabates de pell de poltre.