Els sacrificis

A pagar-ho pebrereta, com diuen al meu poble. Rebaixar salaris i endarrerir pensions. Els de tots o els de sempre? Ja s’han destapat del tot les principals vedettes del global capitalisme. I canten amb el piu a l’aire! Sense complexos. Aquestes són les receptes, les úniques, dels dos capitosts de l’ultraliberalisme i de la usura organitzada, FMI i OCDE, per a reflotar l’economia ibèrica. L’economia dels que no són assalariats ni pensionistes, és clar. Ni una paraula, ni una miserable interjecció, sobre la necessitat d’ajustar els preus ibèrics (aquests sí, ben homologats amb Europa) al nou retall de salaris i pensions –maleïts mileuristes cobdiciosos! Per suposat, cap ni mig suggeriment sobre la urgència d’una reestructuració empresarial, de l’enfortiment del teixit productiu, de la redistribució dels llocs i dels temps de treball, de frenar la dependència energètica amb renovables, d’incentivar els nous emprenedors, etc. De tot això, res de res, que aquests capitosts no treballen ni les hores extres que també cobren. Olivier Blanchard, economista cap del Fons Monetari Internacional (FMI), reclamà la tisorada fa dos dies, en una entrevista a França que s’ha propagat com un virus amb un contagi mediàtic major que la grip A: «La restauració de la competitivitat pot exigir grans sacrificis, com salaris més baixos», amollà. La restauració de l’opressió. Els treballadors consumidors també podríem exigir el sacrifici dels blanchards. Com no, a aquesta caceria també s’apuntaren ahir l’OCDE i la CEOE, amb striptease afegit del desvergonyit Díaz Ferrán. El que no pot ser, o no hauria de ser, de cap de les maneres –i això és microeconomia bàsica de subsistència– és que als treballadors se’ns retalle el salari i que, a Vila-real, posem per cas, paguem el pa com si el compràrem a París. Evidentment, com viu en un altre món, al senyor Blanchard la subsistència se li’n fot, però no als que paguem el pa. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sweet sacrifice», d’Evanescence

Màxims irresponsables

«Pues esto es como cuando llevas muchos números de la lotería, tienes muchas más posibilidades que te toque que si sólo llevas uno. Bueno, pues como son muchas las empresas en las que participo, ‘pos’ me ha tocado algún número…, en este caso no ha sido en la lotería, sino… ha sido un número malo. Qué le vamos a hacer…». Cal adjectivar amb exactitud: no és número malo, és un número fill de puta. I no li ha tocat per sort. El patró de patrons, el capitost dels empresaris espanyols, el màxim irresponsable de la CEOE pensa que dirigir una empresa és com «jugar a la loteria». Per fi ens ho ha deixat més clar que l’aigua. Signat. El funcionament de l’economia, la riquesa productiva, les inversions, les exportacions, els llocs de treball, les persones, depenen d’alguns ludòpates com Díaz Ferrán: «como son muchas las empresas en las que participo…». És com la incontinència de qui juga a les maquinetes escurabutxaques –amb els diners d’uns altres, és clar. Els empresaris que representa no només continuen sense oposar-se a la seua gestió, sinó que a més l’aplaudeixen. Caldrà deduir aleshores que fan i pensen exactament el mateix: tot és una rifa. Ahir, el superpatró va estar a punt de rebre alguna bascollada. Com també són molts els treballadors i els clients fotuts, no estranyaria ningú que li tocara un número encara pitjor… Bingo!

Per a número el que va fer ahir, no Otegi, sinó la jutgessa Ángela Murillo: «¡Por mi como si bebe vino!». Jo li haguera demanat el vi. El més sorprenent no és el caràcter enològic del judici, un pèl agre, sinó la vehemència gairebé barroera d’aquesta magistrada de l’Audiencia Nacional: «Ya sabía que no iba a contestar». Otegi: «Yo también sabía que me lo iba a preguntar». I ja sabíem tots que no saben dialogar. Res de nou. Ara bé, els jutges sovint guarden certes formes, encara que siga un dissimulat respecte, perquè així el judici és o –segons com– sembla ser més just. Evidentment, no és el cas d’aquesta jutgessa.

Crack i saqueig del patró de patrons (II)

El jutge Santiago Pedraz no veu estafa en l’abandó a terra de 7.000 viatgers per part d’Air Comet, l’aerolínia de Gerardo Díaz Ferrán, el patró de patrons. I si no vols caldo, dues tasses: el jutge carrega contra la fiscalia i els denunciants per haver presentat un nyap jurídic, ple d’inconcrecions i suposicions, sense aportar-ne indicis. Segurament, en això, té tota raó el jutge: no veu estafa perquè no li posen els cadàvers davant dels nassos, que és com molts jutges actuen, malauradament, si el vent no els bufa de cua. Segons Pedraz, no és que demane «constancia acreditada de lo que se afirma, sino al menos una descripción de los hechos acontecidos que demuestre la relevancia penal de los mismos». Evidentment, aquest jutge, o no veu la tele, o pensa que la tele no té rellevància penal, sobretot quan s’asseu a mirar El programa de Ana Rosa. Ho entenc. Siga com siga, pense que hi ha un error de base en l’alegre formulació de la denúncia: el possible delicte no està, no només, en el fet d’haver venut bitllets després de l’ordre judicial de cessament de l’activitat de la companyia (és més, com és que no hi pot haver proves palpables d’això?); la denúncia hauria d’anar primer per via mercantil i després per la penal de manera que les proves pericials demostraren que, tot i ser coneixedors els propietaris de l’endeutament i de l’estat d’insolvència de l’empresa (tipificat jurídicament) no només no ho van comunicar (és un deure de les empreses: delicte mercantil) sinó que, a més, van continuar venent bitllets (delicte penal). En qualsevol cas, la realitat és que, entre la incompetència del fiscal i el desenteniment del jutge, els 7.000 afectats continuen afectats i que l’Estat ha balafiat milions d’euros en reparar els danys dels saquejadors. Díaz Ferrán, aquesta nit, també dormirà tranquil, no ho dubteu.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sr. Juez», de Gatillazo

Díaz Ferrán: patró, model, paradigma

El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.

Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».

I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra

«Indefinit no fix» (reforma laboral: primer round)

Els voltors de la CEOE han reclamat als partits la implantació d’un contracte «indefinit no fix» amb una durada de dos anys i una indemnització per acomiadament de vuit dies. L’objectiu dels explotadors és que, via esmena, la incloguen en el projecte de Ley de Medidas Urgentes para el Fomento y la Protección del Empleo. La traducció online de Google al meu català és aquesta: Llei de per al Foment i la Protecció dels Explotadors. Corbacho ja ha respost que això no passarà «de cap de les maneres». Corbacho el ministre, vull dir, no l’humorista, tot i que em fie més del segon. Estigues alerta si un polític diu «mai», «sempre» o «de cap de les maneres». Difícil era que Rosa Aguilar puguera arrenglerar-se amb el PSOE, i ja ho veieu… A certa edat cal pensar en una bona jubilació, no? El problema avui no és la «crisi de confiança», com sol dir-se. El conflicte avui, i sempre, és la impunitat. Si els lladres pagaren —els danys, si més no—, aleshores no ens faltaria confiança. L’estat espanyol és ja tot un expert en defugir la impunitat: executiu, legislatiu o judicial. Tema de tesi política i econòmica. La impunitat és la mare de totes les desconfiances i de totes les crisis. Els amos, els capitalistes, han trencat la baralla. I són els mateixos que ara tenen la nul·la vergonya de reclamar-nos confiança als treballadors per a tornar a barallar-la. I barallar-la ells, com no. Ara que pedrega, la CEOE vol una baralla nova. Divendres vinent se celebra el Primer de Maig, Dia Mundial dels Treballadors. Què hem de celebrar, enguany, els treballadors? Celebrarem reivindicacions d’almoina, que no ens enculen amb l’indefinit no fix?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Els lladres», de Narcís Perich i la caravana de la bona sort