Ladran, Sancho

Hi ha participacions ben lamentables si són del 50% o del 60% en comicis organitzats per l’Estat, cas dels europeus o dels espanyols, com n’hi ha de ben satisfactòries si són del 30% en sufragis organitzats per la ciutadania, cas de les consultes per la independència celebrades ahir. Aquesta diferència, l’ens organitzador, és clau en qualsevol acció democràtica però, com no, ha estat totalment ignorada per la premsa espanyola, que avui s’amarra tota al mateix norai: la «baixa» participació. Personalment, no qualificaria d’èxit clamorós el resultat de participació (l’altre sí, és clar), però demostra poca lucidesa i poca visió de futur qui s’afanya a menystenir aquesta jornada històrica simplement perquè només ha votat 1 de cada 3 catalans cridats a decidir. Un exemple n’és l’editorial d’El País avui, que intenta elevar a discurs la darrera consigna de Zapatero: «ejercicio festivo», «propaganda», «jurídicamente inocua», «divertimento», «votación testimonial», etc. Per si fóra poc, insulta els ciutadans que lliurement han votat a favor, censurant, i cite literalment, que «muchos», diu, «hayan apoyado la autodeterminación sin sopesar seriamente las consecuencias que ésta acarrearía». Amb aquesta afirmació El País es declara, com l’ABC o Libertad Digital, espanyol abans que demòcrata. Si tan poqueta rellevància té el referèndum, si ha estat una festeta d’amics (200.000), si això no té cap futur, què fa El Pais dedicant a l’assumpte un dels seus saberuts i preats editorials? Ladran, Sancho… Vicent Partal ho té clar: «Aquells que mostren menyspreu pels resultats saben que ho fan com a part d’una activitat política. I tots sabem que si haguera votat el noranta per cent de la població cantarien un altra cançoneta però seguirien negant la importància d’una jornada històrica com la que es va viure ahir. No hi perdem massa temps, doncs. Nosaltres a la nostra». Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Declare Independence», de Björk

Assumiràs la veu d’un poble

Voteu, voteu, vosaltres que podeu! A Salms, fins ara, no n’havia parlat, sobretot perquè no puc cantar en aquesta festa ni tampoc m’agrada fer-me convidar, per més que se’m contagien les emocions del Nord amb molta facilitat. Tampoc poden cantar molts lectors d’aquest blog. Una llàstima. Els valencians patim una llarga afonia. A més, quan la gent balla, nosaltres sempre els mirem des de la barra. Ens ve d’antic. No vull, però, deixar de compartir amb sentiment de germanor la rara calidesa d’aquest vent tramuntanal. 29 comarques, 166 pobles, 700.000 catalans votaran per decidir la independència de Catalunya. Sona tan bé! Per començar a decidir, caldria dir, si fileu prim. Com ja sabreu, el resultat de les consultes no és vinculant i, per tant, tècnicament, no compromet l’Estat espanyol. Fins ara, les institucions espanyoles han demostrat la seua descol·locació. Han decidit desdenyar l’incendi, espectacularment pacífic i elegant com una cremà de Falles, fent-lo passar per estèril simulacre i, en canvi, ja fa dies que apaguen focs! Democràticament sí les compromet, i no poc, o bé les hauria de comprometre. Si les institucions de l’Estat continuen mirant cap un altre lloc després d’un desenllaç positiu, aquesta mirada serà molt més lletja que l’anterior a la consulta, i això també compta, i molt davant del món i de Le Monde. El més estimulant és que la ciutadania catalana sembla tenir clar que la celebració de les consultes no és, només, la culminació d’un anhel sinó la primera pedra en la construcció de la porta del futur. Les forces polítiques catalanes, les que ho són (en unes altres circumstàncies potser no caldria matisar-ho), hauran de situar-se al llindar i assumir la veu del poble traduïda per aquest referèndum, una veu que, tot i no ser jurídicament vinculant, o potser per això mateix, han d’assumir ara més que mai. Disculpeu si el meu to peca massa de solemnitat. Que no cal pecar un mica, per fi? L’ocasió s’ho mereix. Això que està passant és Història de Catalunya.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit, dit per Ovidi Montllor