El mateix vent

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra». Així el va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar l’esglaó de la ronda, amb la recarregada eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.

«La lletra ferida», recull de textos d’escriptors castellonencs d’ara

L’Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana va presentar ahir, a la llibreria Babel de la ciutat, el seu llibre «La lletra ferida», en el qual he tingut el goig de participar fent allò que més m’agrada: disseny, edició, poesia, bloguística, periodisme… Comunicació, al capdavall. «La lletra ferida» és, de facto, el primer recull (no gosaria dir-ne antologia) d’escriptors actuals de la ciutat i terme de Castelló. Una mostra de textos acotada geogràficament que, més aviat, qualificaria de topogràfica, pel relleu i l’altura de mires dels erudits, narradors, poetes, assagistes que hi han col·laborat, escriptors que, vosaltres ho jutjareu, ultrapassen allò que, despectivament, se’n diu localisme. Mai no se n’havia fet cap abans, de recull com aquest, i no se’ns pot passar per alt el fet que haja estat una associació cultural, de recursos limitats i il·limitada generositat (i no una institució o una editorial), la impulsora i coordinadora d’aquesta excepcional foto de família literària, d’autors castellonencs avui en plena activitat. El rerefons i l’excusa: les festes de la Magdalena, que demà comencen. Rebombori edita cada any un llibre (a vegades dos o tres) dedicat a algun element definidor de la nostra cultura i de la nostra la història, defugint coentors i olioses endogàmies, sempre amb un rigor i una qualitat poc habituals en les publicacions festeres de la ciutat. Potser per això, gairebé tots els anys s’emporten premis i lloances.

El títol no és gens innocent. Els lletraferits castellonencs sagnem doblement. Som ferits per la lletra, però la nostra lletra també està ferida per… Com diu l’amic Josep Joan Conill, mestre en l’art de l’aforisme, els escriptors castellonencs en llengua catalana som lletraferits greus. No cal ara que m’allargue més explicant-vos per què. Potser ho faré si s’acaba confirmant un rumor –d’alta tensió– que em comunicaren ahir durant la presentació del llibre. Podeu llegir ací el llibre sencer, debades, del tot obert al lector. I, per acabar, hi afegiré una miquinya de corporativisme blogaire: us recomane el petit estudi (p.29) dedicat als blogs en general i els castellonencs en particular, a càrrec de la periodista Laia Gisbert i un servidor.

I ara me’n vaig a barrejar macameu i moscatell de Vilafamés, que haig d’omplir la bota.

Els exemplars

Després de tants anys a l’oposició, a un partit de centre-dreta espanyol, com el PSOE, li va molt bé, però que molt bé, que un partit de dreta, i d’extrema dreta, com el PP, mane al País Valencià. Li va molt bé, sobretot, a la resta de l’Estat, i molt més si a cada cita electoral té a tir dos presidents imputats o acusats, per a poder així bramar a ple pulmó en cada miting i consolidar el poder als seus propis feus. Al PSOE li va molt bé que el cas Fabra s’eternitze. Si us fixeu bé, és com el Guadiana: la SER i El País el porten a la portada només quan hi ha comicis a la vista. Proposta de tesi doctoral en la Complutense: «La Comunidad Valenciana, puta de lujo del Gobierno del Estado». Ahir divendres, tota la colla de presumptes es passejaren amb Rajoy pels carrers de Castelló. L’any passat, quan Rajoy va perdre les eleccions, Camps li va fer costat; ara, amb el cas Gürtel, Rajoy li ha tornat el favor a Camps; i ahir, a Castelló, va ser Camps, com també ho féu Rajoy, qui va dir de Fabra: «es un ejemplo». Aquesta gran orgia d’autocomplaences em recorda una seqüència de la pel·lícula Pulp Fiction, concretament quan el Senyor Llop avisa els companys: «Tal vez salgamos de ésta… Bueno, pero no empecemos a chuparnos las pollas todavía». Com que el PP no té cap senyor Llop que els reclame higiene ni prudència, tampoc tenen cap vergonya d’exhibir públicament el seu ménage à trois. (Us aconselle que no intenteu visualitzar mentalment una imatge pornogràfica del trio)

Torne als guanys que el PSOE obté de les victòries del PP al País Valencià. La passejada del trio fou plàcida i la visita durà menys d’una hora. El periodista d’El País parlà de passejada triomfal i de xiulets aïllats. Si és veritat que tanta ràbia els fa la impunitat de Camps i de Fabra, perquè, ahir a Castelló, el PSOE no mobilitzà la ciutadania indignada? Jo us ho diré, clar i ras: perquè als pseudosocialistes només els interessa el número de càrrecs que obtindran en les properes eleccions. També són gent exemplar.