Corretges de transmissió

De les paraules als fets: documents a cabassades i factures a garberes adreçades al nom següent: Francisco Camps. L’adduïda comptable domèstica no sap en quin calaix de casa les ha guardades. Haurà de citar el jutge a la dona de Camps? En fi. Pedro Muelas, director adjunt del Levante-EMV, posa avui les dièresis sobre les Ü i ens recorda —per si algú pretén tractar el quist i oblidar el càncer—, que Gürtel (“Correa” en alemany) no és només un parell de trages, encara que mai no arribe a aparèixer «una gravació telefònica en la qual algú li digue a Alvaro Pérez: continua manant-me regals i finançant el partit, que jo seguiré donant-te contractes». Un tema adjacent: jo no sé si n’és un o en són dos, els periodistes que fan els editorials de Las Provincias, o si el seu director, un altre Pedro, Pedro Ortiz, amb els anys ha anat adquirint una mena de doble personalitat, perquè el mateix dia critica la politització de la Justícia en el cas Gürtel i, tot seguit, elogia la responsabilitat dels diputats britànics. Ja sé que Ortiz, en una classe magistral de les seues, podria concloure, amb pèls i senyals, que no són conflictes equiparables, però també en podem traure una altra conclusió: si tinguérem uns governants responsables, no hi hauria (tanta) politització de la Justícia. Si no prosperara la impunitat, no hi hauria crisi de confiança.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El pueblo y el mal gobierno», d’Óscar Chávez

Camps, fot el camp!

En eixir del jutjat, més content que un gínjol, el curita ganaslocas ha regurgitat, davant de la premsa, que «ja ha contat la veritat» al jutge. Al jutge i només al jutge. Torne: fa setmanes que la veritat i la mentida són remulla. L’únic axioma és el silenci indefinit del Poc Honorable i la única veritat, empíricament constatable, que ha volgut contar la (seua) veritat al jutge i no als ciutadans. És més, són uns altres els que ja han començat a contar-se-la, a manufacturar-se-la, com ara el seu particular conillet d’Índies als tribunals o les rotatives ventríloques. L’afonia de l’encara president és crònica. La descarada procacitat de contemporitzar amb el cronòmetre de la veritat em recorda els darrers dies d’aquella espanyassa del Bigotes de Georgetown, quan l’Ángel del Descarte insistia en la demostració de la insistència en «las dos líneas de la investigación». La conclusió és equivalent: el neci no percep que, de vegades, l’important ja no és contar la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones pensen que està mentint. Arran de la imputació, el Poc Honorable tenia dues eixides tan dignes com dues turmes de bou: o dimitir o explicar-se públicament, però el canalla no ha fet ni una cosa ni l’altra. És més, després del primer judici, l’entaifat continua imputat. Diàriament comprove al Google com creix la popularitat d’aquest eslògan: Camps, fot el camp!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La verdad», de Fangoria

L’afonia del “ganas-locas”

No defensen la innocència de Camps, sinó la presumpció d’innocència de Camps, que no és el mateix. D’acord amb aquesta lògica, podrien defensar fins i tot la presumpció d’innocència d’un violador presumpte. O no? En canvi, no defensarien directament la innocència perquè, de fet, amb fets, no podrien defensar-la. És el cas. Però els líders del PP s’han agafat a la presumpció com si s’encomanaren a la Geperudeta i han obert una trinxera amb la presumpció d’innocència com a fonament exclusiu, inflexible, reiteratiu i extensible a una innocència fàcilment verificable. Hem d’entendre aleshores que la presumpció és defensable, però la innocència no? O no tant? Teòricament, és clar que els perseverants sermons del PP en defensa de la mera presumpció com a exclusiva al·legació no invaliden, per si mateixos, una futurible innocència, però tampoc no converteixen Camps en cap ninot indultat.

Ara bé, el permanent reclam d’actes de fe a la societat valenciana («estigueu tranquils, que és bon xic») sense aportar la més mínima explicació eximent o atenuant, així com l’abnegada insistència en la presumpció, i no pas en la innocència mateixa, ço és, en l’honorable rebatiment de les acusacions per part del president, té com a conseqüència el llançament d’un gavinet molt més esmolat, imprevisible i letal per a la democràcia, que no unes presumptes sospites inculpatòries o la venda partidista de titulars, dels quals tant s’han queixat, pobrets, els mateixos representants polítics que ho han alimentat, ajornant-ne les explicacions i engreixant el silenci. El silenci que Camps practica —destapat ibèricament pels reporters del CQC i tan denigrantment exhibit per l’honorable durant crisis precedents, com ara la matança del metro de València—, no és un silenci qualsevol. No és un silenci eventual ni nou. És un silenci fermentat, calculat, especulatiu i descarat. Una afonia treballada a consciència durant molt de temps: una afonia vexatòria. El silenci de Camps està guiat per la venjança i el ressentiment contra la societat que, senzillament, li demana l’esclariment dels motius pels quals ha estat imputat en un cas de corrupció.

Comprovem ara com torna a practicar l’afonia dels deshonrats. Va dir que tenia «unas ganas locas» d’explicar-ho tot als tribunals; hem d’entendre, doncs, que —advocats i propaganda pel mig— el dimarts tindrà per fi el valor de no quedar-se mut davant del jutge. Si se’n sortirà, no ho sabem. Però sabem que no és aquest el problema. El problema és que, a l’endemà, tornarà a tenir la desvergonya de quedar-se mut davant dels valencians. Silenci. Impunitat. Oblit. I a guanyar les eleccions.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«The sound of silence», de Simon & Garfunkel

And no one dared disturb the sound
of silence.
“Fools,” said I, “you do not know
silence, like a cancer grows”.