Del penó lluner i dels corcons atarantats

Lunar o lluner, l’informe hissat i brandat pel portaveu del PSPV a les Corts ha aconseguit, si més no, esmussar la plana major del PP, a València i a Madrid. Aquest penó pericial, que detalla com tot el Govern de Camps hauria manipulat facturació i regalat contractes a les empreses de Gürtel, remata el sargit que la premsa socioliberal (i part de la preliberal) ha anat esfilagarsant els darrers mesos amb la mirada fixa en el pròxim dia 12, quan cinc magistrats del Suprem dictaminaran sobre la legalitat de la més que dubtosa exoneració concedida a Camps l’any passat pel tribunal presidit pel seu amic De la Rúa (no de l’ànima, però sí íntim). El penó lluner del portaveu ha funcionat, de moment, com la palleta amb què un xiquet furga en un forat de corca. Els tèrmits s’han bellugat immediatament, exhibint (en només 48 hores!), tot un recital corconer de percussió i muntanyes de serradura: 1) La compareixença insòlita de no dos sinó tres alfils del Molt Tapat, per a guarir-li les ferides: consellera+advocada+interventor; 2) La petició de revocació per part de l’exministre Trillo, perquè, segons ell, els informes de la Unitat d’Auxili Judicial de l’Estat (encarregat de vigilar on van a parar els nostres diners), no tenen cap validesa pericial ni judicial; 3) La servil campanya de descrèdit del document per part de la premsa adjacent i de periodistes juxtaposats; 4) El to indulgent, gairebé confés, d’Aguirre, que considera «consustancial» la corrupció a les institucions; 5) El recurrent forrellat del PPCV, avui, al voltant de l’encara president. Aquest tancament de files és també conseqüència de l’ultimàtum de Rajoy, que sembla –aparenta– no tindre més marge per a consentir un altra visita de Camps als jutjats. Alguns corcons ja no tenen massa fusta a rosegar i, de fet, ahir la premsa adjacent saludava gràcilment l’oferiment dels pardals de Génova (L’Informatiu indaga avui el tresquiló). Oasi o miratge, el cas és que el jutge instructor ha demanat saber la identitat dels 17 alts càrrecs que contractaren amb les empreses de Gürtel, i això no només allarga la quarantena política del Molt Irresponsable, sinó la de tots els valencians, perquè en volta de dimitir prefereix mantenir en els llimbs la democràcia i el futur del País Valencià.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«World so corrupt», de Ziggy Marley

Tortura a les aules valencianes

Ha de ser molt penós haver de passar aquest hivern sense calefacció. N’hi ha persones, més cada vegada a conseqüència de la recessió, que l’han de restringir severament (cas de tindre’n), no ja per arribar a fi de mes sinó, simplement, per proposar-se d’arribar-hi, perquè les companyies d’electricitat i gas rapinyen sense descans. És un crim, però, que els xiquets i xiquetes de qualsevol escola pública, en la pràctica víctimes de tortura per via administrativa, siguen OBLIGATS A TREMOLAR perquè al Govern del desastrat Francisco Camps no subministra els serveis mínims estipulats, mentre balafia recursos en fórmules (1) per a aparentar, saquejar vots i lucrar-se: «Ande yo caliente…». Ja sé que no dic res de nou, tampoc no ho pretenc, però si els blogs no ho repetim i ho repetim incansablement, qualsevol dia, a la cua dels periòdics, no hi trobareu ni les esqueles dels morts per congelació. Segurament és més important, i rendible políticament, parlar dels municipis candidats a vendre’s per deixalles nuclears que exhibir la insignificant imatge d’un infant que tremola com una fulla quan s’asseu en un pupitre valencià.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Cold cold heart», de Norah Jones

El cadàver de Camps

El més sorprenent del sainet no ha estat la gravetat de l’acusació de segrest i assassinat (no és la més grossa que podria dir un amic de l’ànima de mafiosos), sinó la textura del vòmit, la facilitat evocativa, poc freqüent, amb què el Poc Honorable Màrtir ha decorat els escenaris del crim: la camioneta, de matinada, de bocaterrosa, i en la cuneta. No ha parlat, per exemple, de la possibilitat, més versemblant, de morir en una presó a mans d’uns altres presos, per linxament d’uns manifestants dissidents o bé, posats a ornamentar la defunció, assassinat a càrrec d’un franctirador a la plaça de la Verge el dia de l’Ofrena, que això sí que el faria ben màrtir i ben sant, si és el que pretenia. En canvi, s’ha referit a cunetes, eixos llocs on els antecessors ideològics de l’elegant maniquí van abocar milers de cadàvers. Despullats, això sí, sense trages. Només trobe una explicació a l’escopinada del mortal, a aquesta arravatada evocació de la seua mort en un escenari tan definit: ho portava al cap des de fa temps. Podem imaginar qui l’inspirà. Aquestes reaccions, sens dubte poc honorables, potser no li obriran les portes del manicomi, però tampoc li tancaran les de la presó.

Pebreretes i paparres

Per què Costa sí i Camps no? Tot i que els periodistes (precaris o no), eren ben conscients del que Costa havia costat d’extirpar i de quantes hores extra més els pot costar la deconstrucció de Camps, aquesta ha estat avui la pregunta del milió durant la roda de premsa del moll, engalipat i desdenyat Rajoy. Hi afegiria, però, en aquesta nova moda de les destitucions a la valenciana Peperilàndia, que la pregunta dels 10 milions hauria de ser una altra més harmònica amb l’ètica peperament insòlita de Cospedal: per què Costa sí i Fabra no? En fi, Fabra, el dels casos Fabra, que aquests dies fins i tot li ha tocat públicament la gaita a Rajoy. I la resposta és que ni a Cospedal, ni a Rajoy, ni tampoc a la premsa socioliberal, li interessa gens això de l’ètica. No gens. Al mapa, Castelló no és més que una taqueta políticament insignificant. El pijo pebrereta ha estat el boc expiatori gurtelià de Camps. Costa assegura que només va fer, osea, el que li manaven. Evidentment. Com si no? No sembla prou intel·ligent com per a corrompre’s tot solet. I dubte, tan innocent com es proclama, si arriba a tenir aqueixa intel·ligència mínima que permet a una persona adonar-se d’haver estat corrompuda. D’altra banda, tampoc sembla prou intel·ligent com per a arrossegar el Gens Honorable cap a la destitució. Costa no ha estat imputat, cas de Fabra, per falsificació de documents, tràfic d’influències, malversació de fons públics, etcètera. Insistisc, aleshores per què Costa sí i Fabra no? Per què la contundència de Cospedal amb el pijo pebrereta i no amb l’imputat per antonomàsia? Potser perquè ací tots són paparres? Camps, Rajoy, i Fabra el primer, el primer des de fa molts anys. Paparres que s’amuntonen unes damunt d’unes altres. Quan es mou una de grossa, les altres trontollen. I sembla que les falses eufòries, les transfusions de sang, ja no funcionen, ni entre veïns ni entre amics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Lletra

Corretjola, corretjola…

corretjola

Seran les pluges? Les rierades? La saó? Finalment, però, no és corretjola, tal com afirmava Rajoy. És corretja. Avui també la fueteja El Mundo, imagina’t… Em pregunte quina és aquesta erràtica estratègia del PP de decorar la merda amb flors. A Castelló en diem un cagalló amb floretes. Sembla, doncs, que això ja se’n va de mare, com el nostre Riu Sec, que en realitat és un barranc i estava tan brut (i tan assetjat per edificacions a la vora) que en les últimes pluges ha regolfat per totes bandes. De merda, més que d’aigua. Com el PP. Tenia, doncs, tota la raó Rajoy quan va dir que no creia que Camps puguera «vendre’s per uns tratges». És clar. N’hi ha més. Com ara els favors de González Pons, el requalificador.  L’obertura parcial del sumari també revela que al PP de Galícia i al de Castella i Lleó també els agradava la corretja. A Costa li agradava especialment. Ja de lluny se’l veu ben capritxoset. Amb l’aigua al coll, heus ací la consigna de Rajoy: indiferència i oblit.

Entrevista a Alarte
«-P. Yo le preguntaba si usted percibe una crisis del Estado de derecho en la Comunidad Valenciana.
-R. Si me permite, quisiera sobrevolar por encima de esta cuestión del fraude electoral.»

Com els voltors?

(la foto és de Toni Albalat)

Camps, Benet XVI i el sastre de Hitler

Després de la matança al metro de València (3-7-2006), Camps encomanà un trage nou per a rebre el Papa Benet XVI (8-7-2006) en el V Encuentro Mundial de las Familias: «Tenía fijación por el largo de los pantalones, el punto de cierre de las trabillas en la cintura, los hombros elevados en las chaquetas y las pinzas delanteras de las americanas…», relata Garrido. M’imagine, en aquells dies, el sastre Tomás, agenollat com una puta (o una beata), agafant-li les vores als pantalons de l’Honorable. Ert i dret me’l figure, damunt d’una d’eixes peanyes que sol haver en les sastreries, com si d’un sant es tractara, restaurat en la sagristia abans d’eixir en processó. Mentrestant, a València, les funeràries vestien cadàvers i amanien corones de flors. —Qué le parece el largo, señor Camps? —No, sastre, me gustan más larguitos. Per fi, ara sabem on era l’ànima i el cos del President en aquelles hores de condol mentre Rambla i Antón, alfil i cavallet, escuraven l’estació, les vies d’investigació i algunes rotatives. Com el somni de la raó, un embafament d’estètica també produeix monstres. Hugo Boss, el sastre de Hitler, confeccionava amb estil i elegància els uniformes de les SS. El seu taller de Metzingen arribà a monopolitzar els encàrrecs d’indumentària de les forces polítiques, militars i policials del Tercer Reich, sempre curós de la seua imatge com una estratègia més per obtenir el poder i persuadir les masses. El victimisme també és una estratègia de persuasió, més enlluernadora que un maniquí de Milano, i els redemptors sempre tenen a tir una víctima propiciatòria o un boc expiatori, siguen jueus o catalans. El fet és que, després de fornir el Bigotes amb contractes de milions d’euros, el presumpte subornat, passiu i impropi, reclama ara més finançament. I ho ha demanat sense corbata. Que s’hi note la nova i flamant austeritat. Amb la Generalitat Valenciana endeutada i en un estat de coma polític, el finançament del País Valencià hauria tingut el valor d’uns pantalons esgarrats de no ser per l’empenta del Principat en l’acompliment del criteri poblacional. Fins ara, electoralment, al PP li ha funcionat bramar que els catalans ens furten l’aigua, i ara toca repetir fins a l’extenuació que ens furten els diners. —Qué le parece el largo, señor Camps? —No, sastre, me gustan más larguitosLes gavines no ens deixen viure.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Mangas cortas», de Los Elegantes