Amb esferes més belles

klee-rose-wind

Rose wind, Paul Klee, 1929

Qui s’arrenca el cor del pit

Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit,
       intenta collir la rosa.
Seves són la fulla i l’espina,
a ell li escudellen la llum al plat,
a ell li omplen els gots de l’alè,
a ell li murmuren les ombres de l’amor.

Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit
       i el llança cap amunt:
ell és qui no erra,
qui apedrega la pedra,
a qui li bat la sang al rellotge,
a qui el temps de la mà li toca l’hora:
ell pot jugar amb esferes més belles
i parlar de tu i de mi.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Wer sein Herz aus der Brust

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht,
       der langt nach der Rose.
Sein ist ihr Blatt und ihr Dorn,
ihm legt sie das Licht auf den Teller,
ihm füllt sie die Gläser mit Hauch,
ihm rauschen die Schatten der Liebe.

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht
       und schleudert es hoch:
der trifft nicht fehl,
der steinigt den Stein,
dem läutet das Blut aus der Uhr,
dem schlägt seine Stunde die Zeit aus der Hand:
er darf spielen mit schöneren Bällen
und reden von dir und von mir.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

NOTES
Importants afinitats connecten l’«Aria I» (1953) d’Ingeborg Bachmann amb aquest poema del seu estimat Paul Celan (1952), i també amb «Corona» («A la meva mà menja la tardor la seva fulla»). Celan escriu: «Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit, intenta collir la rosa./ Seves són la fulla i l’espina». Bachmann respon: «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,/ la nit és il·luminada per espines, i el tro / del fullatge…». La nit, la rosa, la fulla i l’espina encapçalen les dues peces. Fixeu-vos, a més, en com totes dues insinuen una certa circularitat gràcies a una forta suggestió de moviment, a una mena d’engranatge cinètic, com en el llenç de Paul Klee titulat «Vent de la rosa» que més amunt il·lustra la traducció. Celan: «Qui s’arrenca el cor…/ intenta collir la rosa /…/ el llança cap amunt /…/ parla de tu i de mi». Bachmann : «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses, la nit /…/ la pluja ens arrossega al riu /…/ fins a la desembocadura». És fascinant anar descobrint el seu Herzzeit, el diàleg poètic més o menys soterrat entre els dos poetes amants i comprovar com llurs imatges i llur llenguatge alcen ponts i caven túnels per trobar-se o, dit d’una altra manera, com van –continuen– fent-se l’amor. 

Gewitter der Rosen

Gewitter-Rosen

«Gewitter der Rosen», A. Kiefer, 2014

Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.

On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.

Ingeborg Bachmann
Trad. J. P.

 

ARIA I

Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.

Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.

Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961

 
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys.