Teoria de l’autocomiat

Ni acceptant catedràtic com a animal de companyia (càrrec que no hauria de merèixer cap professor universitari), se sosté una tesi que ni tan sols té la poca traça de demostrar allò que pretén divulgar: «Los graves problemas en el ritmo de recuperación de la economía española están estrechamente relacionados con el pésimo comportamiento del mercado laboral durante la crisis». Intentaré una traducció, agafe aire… Volen dir aleshores que, durant la crisi, són els mateixos treballadors els que s’han autoacomiadat, és a dir, que els empresaris no han tingut absolutament res a veure quan els han expulsat a colps d’ERO, de concursos de creditors o de tantíssimes altres opcions flexibilíssimes, i que, damunt, són ara els treballadors els responsables –estretament– de la irrecuperabilitat econòmica? Home, caldria dir-ho ben alt, ben lleig i ben clar: té collons! La lluenta tesi és de l’aciençada tríada Dolado, Felgueroso i Jansen, professors de la universitat madrilenya Carlos III, de la d’Oviedo (Fedea) i de l’Autónoma de Madrid, respectivament, i signants de la propaladíssima i reincident «Propuesta». Aquests homes, titulars de places docents públiques, ben pagades i de per vida, volen oblidar i voldrien que oblidàrem, que ja és molt oblidar, que aquesta estretor que ara detecten era exactament la mateixa quan els amos guanyaven diners a cabassades, és a dir, quan ningú no badava boca perquè, és clar, els esvarava, els relliscava, olímpicament els llenegava que se n’acomiadaren dos de cars per a contractar-ne quatre de barats. Avui no en contracten gairebé cap, ni de cars ni de barats. Aquesta estretor, per tant, abans no comptava i ara sí? Per a qui compta? Filantropia dels saberuts catedràtics envers els treballadors? Ho dubte molt. En aquella època, la de les rajoles d’or, aquest mercat laboral el qualificaren de dinàmic i fluid. Actualment, amb més de quatre milions d’aturats, el mercat laboral regolfa fins al vòmit, de tants treballadors barats disponibles com n’hi ha, fàcilment contractables, assequibles, vull dir, a les finances de moltes empreses. Si n’hi ha ara tanta gent disposada a treballar amb el contracte més flexible dels existents, de quin pèssim comportament del mercat laboral i de quina santa reforma ens parlen Dolado, Felgueroso i Jansen? El mercat laboral funciona perfectament, amb una flexibilitat prodigiosa, amb un desbordant stock de braços a preus ben mòdics. Són les empreses i els empresaris els que no funcionen. I tampoc alguns catedràtics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Mad Professor Blyth», de The Hollies

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra

Atur i polítiques «subprime»

La calor i la llardosa desgana general no conviden gens a fer turisme informatiu. Arriba l’estiu i els periòdics són com un viatge organitzat per l’Imserso o, pitjor encara, per agència. Agència EFE, en aquest cas. L’atur implacable com a monument typically spanish: «El paro baja en 55.250 personas en el mejor mes de junio de los últimos ocho años». «El paro baja» és l’anàfora a cada juliol, gairebé una al·literació. Resulta objectiu, diacrònicament indulgent, però és un titular subprime: el Govern hipoteca l’esperança política avalant-se amb les contractacions temporals dels qui faran l’agost. I el Govern també vol fer l’agost. El millor mes de juny en vuit anys! Déu n’hi do! Visca l’economia proactiva! Maquillatge proactiu, enriquit amb liposomes, de Lancaster. Continue el tour. Amb les notícies d’El País sovint haig de fer pònting i descendir quatre paràgrafs avall en caiguda lliure per a topar amb l’esgallada deontologia del periodista: «También ha incidido en el dato de junio la temporada turística…». También? O sobretot? «Este avance se deja notar, asimismo, en el sector servicios, donde 31.852 trabajadores han encontrado trabajo». Asimismo? O especialment? Un altíssim percentatge d’aquestes contractacions provenen del sector serveis i són temporals. Al Principat, d’un total de 195.556 contractes el mes passat, 172.251 van ser temporals; representa el 90%. La premsa extremista dramatitza l’esperpent; la fanàtica repudia l’estètica i s’hi delecta en la imprecació; i l’acalorada, ionqui del maquillatge, s’aprofita de la cosmètica del Govern per concatenar figures retòriques: «El paro encadena su segundo mes consecutivo a la baja al calor de la temporada de verano…». Doble isotopia sarcàstica: l’atur encadena, però baixa gràcies a la calor. El vell conte de les contractacions estiuenques ens l’han contat tantes vegades que qualsevol president reincident en la mateixa demagògia hauria de dimitir immediatament. Per pesat, sobretot, més que per fal·laç, que per mentir ja no s’estila dimitir. El conte és tan antic com el desarrollismo setanter a les pel·lícules d’Esteso i Pajares o l’enrajolador de fa quatre dies. En volta d’un Plan E, ens caldria un Pla P. “P” de parats. Cal incentivar l’economia gràcies als nostres excedents productius: vendre els aturats com a souvenirs en paradetes d’Eivissa, Peníscola, Roses i Benidorm. I a mi que se m’emporte alguna bàvara.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La mentira», de Manu Chao

El preu de la diferència de preu

Stalin Pérez va comprar fa tres anys un pis a Vallecas. El seu banc li va donar un préstec de 244.000 euros. Ara és un altre aturat. El banc li embargà el pis. Va vendre el negoci que tenia, però li van dir que no era prou, que l’habitatge havia perdut valor i que el subhastaven per 150.000 euros… I que la diferència l’havia de pagar ell. No m’estranya ara per què els policies reaccionen així en aquest vídeo.