«La compradora», de Bertolt Brecht

 

Sóc una anciana.
Quan Alemanya s’aixecava
retallaren les pensions. Els meus fills
em donaven, de tard en tard, uns dinerets. Però jo ja
no podia comprar gairebé res. Al principi
anava menys a les botigues on abans hi comprava a diari.
Però un dia m’ho vaig repensar i vaig tornar de nou
a diari al forn i a la verduleria
com a antiga clienta.
Escollia curosament entre els comestibles
i no m’emportava ni més ni menys que abans:
afegia els panetets al pa i els porros a la col de cabdell
i quan em passaven el compte llençava un sospir
furgava amb els meus dits rígids en el portamonedes
i confessava, sacsejant el cap, que no m’arribaven els diners
per pagar aquelles poques coses i, amb nous moviments de cap,
sortia de la botiga, a la vista dels parroquians.
I em deia:
si tots els que no tenim res
deixem d’aparèixer on s’exhibeix el menjar,
podrien pensar que no necessitem res.
Però si venim i no podem comprar res,
se sabrà com estan les coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*