Nocturn Núm. 4 Op. 19, de Txaikovski

«Dans la maison», de Philippe Rombi

Versió MP3

volen les branques
arrels en l’aire
Jaume Subirana

Ulls i boques, forats
al buit, se’ns fonen llum
de bat a bat i, a frec
i lluny, de l’infinit,
mengem un cor a flor
de pell.

Ullals avall regalles
sang: si els llepe
em beus i és bell l’instant
que ens fuig cruent
i allargassat en un plor
blanc mentre ens morim.

Bateguen venes, l’animal
ens creix i a dins saltem
els murs més alts; trinxem
miralls com carnissers
i fem records d’aquest deler
que, arrel d’ahir, s’espiga
en ales i mai no embranca
l’avenir.

Josep Porcar

~.~

Deix d’escolopendra, tremola
l’enyor als meus llavis
com un mot miriàpode.
Alene:
hi dibuixa lentament
el teu nom… i penetra.

~.~

La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

~.~

Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

~.~

Imminències o urpes.
És usurer, i res no s’hi juga,
el temps de l’espera: et passa comptes
i has de pagar quan menys t’ho esperes.

~.~

Tigres entre les costelles, salivant-me.
Mentre em mengen a besades, m’esmole
als seus ullals paraules devorades.

~.~

Et truco demà.
On siguis.
Amb una altra veu,
amb la mateixa llum,
tornaré a ser, pura follia,
el vol que volies
i no et pertanyia.

#purafollia #variazione

~.~

D’aquest enyor, com guarir-me podria
si em toca els secrets tatuats als ulls
i em pren i se m’emporta aquesta pura follia?

#purafollia #variazione

~.~

Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

~.~

De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

~.~

Duc als llavis, com de la mà
a un infant, rialler, camí del circ,
els dos noms del desig de córrer
infinitament més lent que els tigres.

~.~

Les felicitats, com les penes, cal assimilar-les,
en part pel mateix sentiment: retrobar-se en pau
amb les paraules que saben dir-les.

~.~

Cal enteresa per donar espai
a tot allò que mereix temps i viceversa;
calcular ràpid per decidir aviat
és un detergent de la consciència.

~.~

No he perdut cap punt cardinal.
Cap brúixola indica, al mapa,
quin és el compàs d’espera.
Però el magnetisme hi és,
i la llum, i la sendera.

~.~

L’animal que no existeix
també deixa rastre.

~.~

La lluna acaba revelant
fins a quina tenebra
ha bategat el cor de la nit.
Sempre.
Tire el meu dau infinit:
nit blanca amb estels negres.

~.~

Dormia plàcidament.
Alguna cosa m’ha despertat de cop,
com si la nit, massa esmolada, m’alertara
d’una oculta realitat que em talla.

~.~

Blau.
Baix, l’horitzó alça el vol
de la mirada.
Pau.
La lluna, mirall de gavina,
és un dau
que es tira i s’endevina.

motivació

~.~

Quan un matí, Gregor Samsa va despertar-se
d’uns somnis neguitosos, al llit va descobrir
que tenia un petit estel incrustat en el crani.

fil

~.~

Fosca il·luminada, amor perpetrat,
rosella en blanc i negre, cos respirat.

motivació

~.~

—Perspectiva Nevski—

Quilòmetres de carícia [1]
en un centímetre de la teua pell. [2]

Per J. Porcar [1] i Alexandre Navarro [2]

~.~

L’alta fidelitat és un disc ratllat.

~.~

Ulls que em mireu ancorats
al fons d’una llàgrima,
quants en sou?
Sortiu ja del pou:
s’ha d’apagar només una albada
per cada gota de rou.

~.~

Escuma o baf,
forada l’ona o travessa el núvol:
nada per sota o vola per sobre.
L’oceà té fons. El cel no té sostre.

motivació

~.~

Cec, al fons de la nit
troba la llum fòssil, mineral,
la torba que un corcó treballa
incansable dins dels ulls
de la més ignota memòria.

~.~

Una font de blaus
raja un blanc mesquí.
Un pallasso escup
i branda, agraït,
un llibre d’amor i vi:
—Ja us esteu morint?
Malsons en clorur sòdic.
Al buit.

~.~

Ai! Ets lluny…
i l’enyor té pell i cor i mans,
i em creix la nit com un desmai.
Et ploraria sexe amunt
per no plorar-te ulls avall.

~.~

Mentre cus el seu passat,
el present s’esfilagarsa.
Res de nou, al capdavall:
l’instant penja d’un fil
i l’avenir no s’apedaça.

~.~

Atura’t si creus que, en el camí poc il·luminat,
una ombra estranya és un balç, i agafa un altre
quan el balç és caure sempre en la creença.

~.~

Punts suspensius, les gavines foraden el cel.
Quan l’albada exclama, la mar rep signes d’admiració.

motivació

~.~

Potser l’esperança cap dins
de la teua mà, però no dura
si no la tens oberta.

~.~

Fosca habitació d’ulls brufada.
El dia ataca, m’arrenglera ocells
i astres, voldria posar-me en ordre
les estrelles.

motivació

~.~

La nit implorava, perdia estrelles,
pel teu cos s’arrossegava cercant
l’altra llum.

~.~

No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.
Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.
El més perillós podria ser la por.

~.~

Aquesta llunyania és l’infinit
on es toquen les paraules:
té la distància exacta d’una carícia
i mil muntanyes de separació.

~.~

Com la sang, abisme endins, ressones.
No em deixes un eco sinó roses.

~.~

El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.
El lliure, presoner de triar-ne el color.
Les idees, que grosses i que boniques…

~.~

El sol dibuixa el desig
de llum, ombra encesa
que la mar inunda.

motivació

~.~

Rellotge d’arena:
com les hores passen dues dones.
Cusen l’horitzó.

motivació

~.~

Mar celeste
o cel marí,
nu volo onades.
Núvol-onades.

fil

~.~

Tot és remot, de tan a prop.
Tot és lluny, de tan a frec.
La deslliga el que la lliga.
Sempre cerca, vol rasant,
el llunyedar de la carícia.

motivació

~.~

Nit per fora, nit per dins.
Pigues o pols a la pell,
quina llunyania d’estels…
Epiteli en vers i revers.

seqüela

~.~

La carícia és una paraula amb dits.

~.~

Té escletxes la teua nit
de romer i farigola;
en tu el meu somni s’hi escola
per a fer-te de coixí!

~.~

L’abisme és una carícia sense pell.

~.~

«The sweetest gift», de Sade

«Quietly while you were asleep / the moon and I were talking / I asked that she’d always keep you protected»

L’home tranquil té velocitat,
però no té pressa. Res no l’acaça.
No té pressa, tampoc, de no tenir pressa,
la qual cosa, entre llops, no és mai una rosa
fàcil d’olorar quan hom disposa
d’una mica de velocitat: l’home tranquil
va al seu ritme, i el marca suaument.
No és que s’aturen els rellotges al seu pas,
no és que puga alentir la tempesta;
és ben cert, però, que es rebel·la
contra l’omnipresent propensió
a fugir, com un xai, del present.
L’home tranquil a penes s’enfada
i, si s’enfada, abans d’un primer crit
haurà comptat, decorós, fins a mil
i una nits: l’home tranquil és amable.
No ajorna la fugida ni frena l’instant.
Treballa, sense estrès, en una oficina.
Aquest matí ha agafat un tren
que marxa lent, lent, molt lent,
i pensa tranquil, molt tranquil·lament,
que no tornarà mai més.

Al meu amic Carlos Salazar de Luis, amb enyor

«The Isle of Innisfree», de Dick Farrelly

T’estim i no ho comprenc.
Sé que estimar-te és un defiament amplíssim
que jo, ferotge, faig al ferotge engranatge
de lleis, de postulats, de vivíssims factors
que determinen allò que s’anomena
càlcul o tranc de possibilitats: t’estim
i no ho comprenc, de tant comprendre-ho.

Per arribar-hi, per poder estimar-te,
va ser precís arrenglerar prodigis
un rera l’altre, fins a l’infinit,
dins el qual, un instant, va succeir
que aparegueren dos cossos que, un moment, exultaren
fendint-se en un rabiós intercanvi d’ombres,
aniquilant del món tot quan era altre,
mentre gaudien la darrera perspectiva
que oferia aquella veritat que els glatia a la carn.
Pogué no ocórrer o simplement succeir
el dia abans o potser a l’endemà
i tu hauries romàs lluny, pur impossible,
però aquell entreteixit d’esgarrifances
arribà a l’instant precís, precisament
quan, enmig d’aquell confús sistema planetari,
hi surava tot un bell paisatge
de possibilitats esteses cap a mi,
i vares néixer tu, inventant el prodigi.
I començaren a resquitllar-te els dies,
i cadascun puntualment durava
les vint-i-quatre hores i l’afegitó
infinitesimal que exactament calia
tengués cada un d’ells
per amollar-te i lentament polir-te
fins a fer
d’allò que ja eres tu
un accent viu vocat a la meva avinentesa.
I després succeí:
tu i jo coincidírem,
érem tu i jo, precisament nosaltres,
a un lloc i a un instant que ens devien pertànyer
des d’un temps sideral a tu i a mi
perquè a l’instant d’agafar-los
vaig topar
la teva mà ja posada a la mateixa ansa,
em vaig adonar que jo
portava arrapada al meu cos
la càrrega precisa de solitud
perquè el meu buit tengués el volum idèntic
a la configuració de la teva presència.
I resulta que tu, que també devies
anar amb la solitud aferradissa,
precipitares un despullament
de manera que a mi, com una paret que creia,
de sobte em fou possible
fer-me una mena de pressupost d’urgència
de la teva escampadissa de persona:
tenies desenrotlladíssim el sentit del prodigi
i es va veure tot d’una
que la teva dosi de misteri
era exactament la que em podia salvar.
També es veié clar, com veure murtra,
que no debades succeïa així,
i que el disseny teu amb què, per primera vegada,
s’oferia al món la definició de la gràcia
era el llarguíssim resultat
que tu donaves per haver esponjat,
mentre passaves la mà per l’arrambador dels dies,
una infinita munió de paraules
i colors, un cabal inversemblant
de sensacions de por, de fred, de goig, de meravella,
però tots ells de la durada exacta
i de la intensitat precisa i el matís
per modelar-te els dedins amb les més estrictes regles
de l’espectacle enervant i bell
que rarament es dóna
a la plaça pública de mostrar-se en públic
feridorament
humans.
Entre tot quant he dit es demostrava
que tanta transparència era impossible
i que, al darrer de tot, el que em podia ocórrer
era que un dia, Nai,
precisament avui,
et pogués mirar als ulls posant la cara
de no comprendre res, mentre t’estim.

Miquel Àngel Riera

Pintor i fotògraf, qüestiona, àvid,
quin és l’original i quin el pecat
entre la pell, l’espill i les fronteres
on l’instant, fràgil i secret, reposa.
Interrogant, sense saber-ho,
la dona d’oli s’emmiralla i clou
l’angle nu que d’esquena protegeix.
Un moviment en fals, ínfim, invisible,
i tota l’atmosfera de cop s’esvairia,
deixant-nos més sols i morts encara,
amb la mirada perduda, com captaires
que almoinen una darrera llum.
Imatge ençà, d’esquena, un altre mort
ens mira i especula si som l’original
o aquell pecat que, fotografia o llenç,
ens obliga a triar entre ulls o carn.
A dins, tot ens aboca enfora i trenca,
d’un vol d’afinitats, d’una sola pinzellada,
entre mirar o contemplar l’altra mirada.
Interrogants, palplantats, sense saber-ho,
dins l’angle nu ens emmirallem, com buits
que anhelen somnis, carícies i resposta.
Mentre hi esperem, algú obri el zoom,
somriu i ens perd de vista, i de nosaltres
només resta, fugaç, un taller amb musa.
Fora de camp hem exhaurit la vida.

«Original sin», d’Elton John

Pintura i fotografia de Baldomer Gili Roig (1873-1926). Fins al 9 de juny, pot visitar-se una exposició de la seua obra al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida.

cull mil dits
d’adéus
llampants enyors o fressa
en sang de verms
i larves

neva un mot
orbat
de mans desperta en flor
esguards anats
com pètals negres

«When the stars goes blue», de Ryan Adams

~:~

Aquest cos és només un llambreig de l’aigua.
L’aquarel·la, besllum secreta, regalima pell endins.

~:~

Immutable, de tard en tard, memòria única,
em prens, i ets una sola nit, encarnació
primera i última, com si estimés sempre
la mateixa mort.

~:~

Dia fosc o nit clara,
arbre blanc o núvol negre,
ni a la terra ni al cel
jo m’arrele.

«Mystic», de Txema Rodríguez

~:~

carícia llisquent
giragonsa infinita
desig arrossega
la serp proscrita
esbufecs espasmes verí!
la llengua retorçuda
i, muda, la pell muda

~:~

El cel d’ara
és molt més bell
que la paraula
«albada».

8:37AM / 8 d’abril de 2013

~:~

Si fa sol, retallem ombres negres, fàcilment.
El dia núvol ens abandona entre les grises,
com espectres que dubten de la nostra existència.

~:~

Una mà.
No la paraula “mà”,
ni la mà pronunciada,
imaginada, sinó la mà.
La mà que toca, oberta,
sencera, lentament,
la meua mà.
Una mà.

~:~

Potser puguem tornar al món sense sortir del somni.
La qüestió és saber a quin i no preguntar-se gaire
per un futur que el somni no inclou.

~:~

Flor del silenci: silenci en flor.
Sagna nua: por. Inspira mentre exhala.
Tinta sua: nit. Tot miola mentre calla.

diàleg

~:~

De taronger he empeltat
la forest del cor: memòria i desig.
El silenci treu flor, i flaira,
els diumenges d’abril.

~:~

El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.

motivació

~:~

Segueix el riu de llum
i, quan arribes a l’horitzó,
salta!

motivació

~:~

L’absència pren cos: posseeix
la soledat que els mots acompanyaven.
Al llit, adéu endins, l’amor s’acotxa
a les palpentes amb la pell sargida.

~:~

És, en realitat, un somni.
Voler o no despertar no el defineix
i només s’esvaneix si t’adorms.

~:~

Devorar l’instant
per donar un nom
de record al destí.

#Leucó

~:~

Ressuscitar en l’altre cos,
el que en mi ressuscita.

~:~

Et somie somni dins de mi.
Somni em somie dins de tu.
Nit plena de lluna,
espai i temps
infinit.

~:~

Va ser bell perdre’s i retrobar-se.
Que ho siga, també, recordar-ho
un vespre vora mar
amb els mateixos ulls somiadors
que ara em perden.

~:~

No tornes mudes les paraules
que pronuncies en silenci.

~:~

Lluna plena.
S’omple de la nit
que buida.

~:~

«The moon is a blind eye», de I am a kloot

És lluny.
I un altre.
I no hi és.

Al meu món
puja la lluna
que tu veus.

És lluny.
I un altre.
I no hi és.

A la lluna,
en dos móns,
en puja un.

No és nostra.
No és una altra.
I sempre hi és.

No és lluny.
Toca-la.
És ben a frec.

«Gira-sols mirant la lluna», de Miquel Abras

motivació

«Every colour you are» (David Sylvian / Rain Tree Crow)

[Aquesta és la segona versió del poema]

A una dona que passa

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp… després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o ‘mai més’ tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

A une passante

La rue assourdissante autour de moi hurlait.
Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,
Une femme passa, d’une main fastueuse
Soulevant, balançant le feston et l’ourlet;

Agile et noble, avec sa jambe de statue.
Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,
Dans son oeil, ciel livide où germe l’ouragan,
La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.

Un éclair… puis la nuit! — Fugitive beauté
Dont le regard m’a fait soudainement renaître,
Ne te verrai-je plus que dans l’éternité?

Ailleurs, bien loin d’ici! trop tard! jamais peut-être!
Car j’ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,
O toi que j’eusse aimée, ô toi qui le savais!