Percussió

PERCUSSIÓ

Estri i arma, fèmur
percussor, l’os devorat
d’un esquelet de simi,
brandat per un simi
contra un altre simi.
A les andanes, a l’oficina,
a l’evanescent fons
de l’hipotàlem, l’odissea
recomença eternament
dins la gàbia de l’el·lipsi:
no ha tornat a caure,
l’os llençat, ni a percudir
la superfície de la Terra;
desorbitat, solca
encara eons efímers
de galàxies florescents
entre estels i quàsars
d’humans nonats.
Tronen les timbales.
Estelles i ascles salten.
Víctima i botxí, oblida
el simi, a cada instant,
que l’os canvia sovint
de cos, de mans i de cap.

PERCUSSION

Tool and weapon, the striking
femur, the devoured bone
of an ape skeleton,
wielded by an ape
against another ape.
At the platforms, at the office,
at the vanishing heart
of hypothalamus, the odissey
recommences once and again
inside the ellipse cage:
it has not fallen down again,
the thrown bone, nor has it striken
the Earth’s surface;
out of orbit, it still flies
through ephemeral eons
of blooming galaxies
among stars and quasars
of unborn humans.
Timbales thunder.
Splinters and chips snap.
Victim and executioner, the ape
forgets, at every instant,
that the bone often changes
body, hands and head.

[trad. Isabel Prieto]

«Percussió», de Josep Porcar, del llibre de poemes «Llambreig», Tria Llibres, Barcelona 2013.
> Més vídeo-poemes de «Llambreig»

Empelt

a

Que un poema és faça cançó potser és una de les coses més gratificants per a un poeta. La traducció de versos a notes musicals, l’art de la paraula/imatge feta música, té un poder suggeridor extraordinari. Aquest escrit, així com la recreació visual que en fa el videoclip següent, vol expressar el meu sentit agraïment al cantautor Artur Álvarez, que va voler musicar «Empelt (Cançó de reviscolament)», poema que tanca la segona part de «Llambreig». La peça forma part del CD presentat la setmana passada, «Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor posa música als versos de catorze poetes de les comarques castellonenques, acompanyats visualment amb sengles obres pictòriques d’artistes d’aquestes terres. Tot i la col·laboració desinteressada d’El Pont Cooperativa de Lletres, l’esforç d’Artur, com podeu imaginar, ha estat enorme. El resultat: un mural exuberant i polifònic que dóna compte del vigor i el rigor dels nostres creadors, i dels seus combats individuals i col·lectius al nord del País Valencià. El poema «Empelt» va ser escrit en uns peculiars instants de canvi i reflexió (2007), durant els inicis d’allò que en vam dir crisi. Els versos examinen el temps que hem estat arrossegant una rajola descomunal  –una làpida, en podríem dir, un llast personal i social absolutament funest–, i recorda allò que el meu avi practicava als arbres dels horts exhaustos: l’empelt.

Barboteig

versió MP3

BARBOTEIG

Sota l’onada, boniors, remors, brogits.
Sota l’onada, el pànic prorroga el temps,
que prorroga el pànic, i un silenci erm
respira clos dins de la pròpia respiració.
Entre onades, entre no-res i no-res,
alguns, pocs, bracegen i se’n surten.
Alguns fa anys que naden, o suren,
despullats de tot, fins a l’extenuació.
Llisquen, pneumàtics, les crostes de l’oceà.
Obturen, caníbals, el rumb cap a la lluna
i barbotegen, per les brànquies, el plor
inconsolable que a les ribes escumeja;
propens com un falcó a encimbellar-se
als farallons, a contracor de la marea
s’hi atorrenta enfurismat.

Mutilats pels taurons, no fan peu
en les maresmes ni en les platges desnonades.
Si en la queixa creix l’onatge, es capbussen
en la nafra amb la sal que als morts escaten.
Amb urc de colibrí, en cercles aletegen,
com si amb el cos, sobre les aigües,
pogueren esgrafiar un últim crit salvífic.
Trepiden, abissals, dins de la tempesta.
S’ericen, espellats, com epitelis de la mar.
Sota l’onada, brams, mormols, gemecs.
Sota l’onada, el pànic prorroga el temps,
que prorroga el pànic, i un silenci erm
respira clos dins de la pròpia respiració.
No són nàufrags ni malsons. Només bleix.

Josep Porcar. Poema del llibre «Llambreig» (2013)

Sotragueig

versió MP3

SOTRAGUEIG

Ens hem organitzat dins del vagó
consumant uns actes constitucionalment impecables:
la distància i el buit, l’emmascarament
de les mancances, el camuflament
de les disfresses, el bàlsam
de la desaparició.
Furtius, bastim fronteres i mollons
–el sostre, la finestra, el corredor–
i potser pensem en la família, en el treball,
en l’amant, en un queixal o en un moc;
en idees visiblement incorpòries
que, és clar, desocupen els seients adjacents,
com una presència mínima, impertinent,
que els cossos circumdants detecten, evasius.

Ens hem organitzat dins del vagó
a l’empara d’una estranya jurisprudència:
tibem el rictus, fem un posat, fitem fugides
i, allunyats, fingim gestos d’éssers llunyans.
El soterrament és doble en arribar a l’estació.
Per uns intants, la inèrcia del comboi frena els somnis
i les mirades s’alcen contra la força de la gravetat.
Puja un captaire vell que les abaixa totes.
Tancades les portes, enllaunats al buit,
el món sencer torna a bellugar-se, i ens adormim
tranquil·lament en els llimbs del sotragueig.
Curull d’absència, l’àngel de la normalitat ens guarda
i persisteix, com si no res, el nostre sant segrest.

Josep Porcar. Poema del llibre «Llambreig» (2013)
També al recull «Poemes amb àngel», d’ARA Llibres.

The sky of the sky of a tree called life

Vídeocreació de Nacho Mayals

 

i carry your heart with me(i carry it in
my heart)i am never without it(anywhere
i go you go,my dear;and whatever is done
by only me is your doing,my darling)
                                                                      i fear
no fate(for you are my fate,my sweet)i want
no world(for beautiful you are my world,my true)
and it’s you are whatever a moon has always meant
and whatever a sun will always sing is you

here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life;which grows
higher than soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that’s keeping the stars apart

i carry your heart(i carry it in my heart)

porto el teu cor amb mi(el porto en
el meu cor)mai no me’n separo(a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada;i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva,amor meu)
                                                                                  no temo
cap fat(perquè tu ets el meu fat,vida meva)no anhelo
cap món(perquè preciosa tu ets món meu, veritat meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida;que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor(el porto en el meu cor)

E. E. Cummings
(trad. Teresa Sàrries)

Passen

Versió MP3

PASSEN

Passen lentes, surant,
com espectres entre els arbres,
com udols solcant el bosc.
Passen fredes, com un tren
en la frontera de països
plens d’hivern. Passen.

Passen sordes, esteses
com llençols, com cançons,
com mans de nit nafrades
que, al filferro del balcó,
almoinen dits de llum
a cada fil de lluna. Passen.

Passen. Tornant de tu, a mi
no tornen les verdes mans
que un dia foren meues.
Passen, anhelants, esguards
que ja no miren, tornaveus
de fe inclement, llindar
esbalaït de marees i campanes.
Passen. Les hores sense tu.

Passen. Passen. Passen.

Josep Porcar
17 de març de 2013