Salms

Senyor Narcís Comadira, moltes felicitats!

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995

Heus! Hi ha una mena de premi que val més que cent premis literaris, i sovint és eixe que no esperes que te’l donen, perquè te’l guanyes.

Eixir de la cova, sense llast.
Travessar el bosc, la frontera.
Trobar el camí de terra.

j.p.

M’interessen els versos capvesprals, poesia a les palpentes que intueix la font de les tenebres, dels temps de crisi i, per motius obvis, actualment encara més. Fa uns mesos vaig publicar al Salms i al Blogs de Lletres el vídeopoema «And death shall have no dominion», de Dylan Thomas, amb la magnífica versió catalana d’Isidre Martínez i Marzo. Comentava aleshores que el Crack del 29 va encendre la metxa de l’anomenada Gran Despressió i del gran malestar social que, poc després, fou massivament rendibilitzat per la propaganda xenòfoba del nazisme. No us estranyeu si en llegir açò patiu de sobte un déjà vu. El poema que us presente a continuació, «Capvespre de febrer», recitat en cos i ànima pel seu autor, Umberto Saba, és dels més breus i punyents del seu Canzoniere. Pertany a la col·lecció «Últimes coses», 43 poemes escrits entre 1935 i 1943, un dels períodes més difícils en la vida del poeta, tant per les preocupacions personals com les circumstàncies històriques. La «Serena disperazione» (títol de la col·lecció 1913-1915) mutà en fosca desesperació a causa de la profunda solitud que va sentir Saba en aquells temps de guerra a Europa, quan s’atiava –com ara, qui ho anava a dir– l’odi i la discriminació. Concís, amb un inusitat to amarg, «Sera di febbraio» és un dibuix inconclús del pas fugaç de la vida («una sera che rapida cala») que ens transmet la seua desesperança en contemplar tants joves indolents, apàtics, sense horitzons, que «corren a pobres fites». Amb aquest buit existencial, el triestí cerca consol en la idea de la mort. Ens recorda «La mort des pauvres» de Baudelaire: «C’est la Mort qui console, hélas ! et qui fait vivre» («És la mort que consola, i que fa viure»). I també el «Sono una creatura» d’Ungaretti: «La morte /si sconta / vivendo» («La mort / es paga / vivint»). Podeu trobar un Saba més feliç en un vídeopoema anterior: «Ulisse».  [ref.]

Versió MP3

SERA DI FEBBRAIO

Spunta la luna.
                    Nel viale è ancora
giorno, una sera che rapida cala.
Indifferente gioventù s’allaccia;
sbanda a povere mète.
                           Ed è il pensiero
della morte che, infine, aiuta vivere.

(més…)

Larkin25 és una commemoració de la vida i obra del poeta, novel·lista, bibliotecari i crític de jazz Philip Larkin (1922-1985), ara que s’acompleixen 25 anys de la seua mort. Fins al 2 desembre se celebraran a Yorkshire i altres punts d’Anglaterra tot un seguit d’actes, entre els quals n’hi ha un que, en els darrers anys, ja és un costum (i gairebé una mania) cada volta que institucions de qualsevol part del planeta decideixen que és l’hora de traure a passejar –amb boç, corretja i bosseta?– la poesia pels carrers: estampar versos a la carrosseria dels autobusos urbans, com si es tractara d’anuncis publicitaris. Per què no a les manises de les sales d’espera dels hospitals? Per què no als murs dels centres de servei d’ocupació? Per què no als centres industrials? East Yorkshire Motor Transport Services i la Hull City Council Libraries s’han encarregat de triar sis poemes de Larkin que enguany s’exhibiran en cartells de 40 autobusos. Per si això fóra poc, la fita compta amb l’amable fetitxisme del merchandising: els Larkin Toads, gripaus engalanats que, en teoria, rememoren els cèlebres poemes Toads i Toads revisited (trobareu els originals i versions castellanes en la tesi doctoral en PDF de Damià Alou, pàg. 201-215).

El vídeopoema que ací presente, Continuing to live, em sembla especialment representatiu de l’obra de Larkin, a qui podríem atorgar el títol de Poeta de les Pèrdues i les Decepcions, per bé que no hi ha gairebé cap poeta que, en algun grau, no poguera ser investit així. La tesi d’Alou (no ho faré jo ara) analitza aquestes pèrdues: de la joventut i del seny (The old fools), del paisatge i les essències nacionals (Going, going), de l’oportunitat d’alliberar-se sexualment (High windows) o d’empatia (Decepcions). Continuar vivint és, a més, un poema que em toca. I em toca fins al punt que, si no hi ha cap contratemps, en els pròxims mesos, aquest blog perdrà o, dit altrament, deixarà de rebre apunts amb la regularitat que servidor voldria. Intentaré, almenys, no perdre massa porositat.

Versió MP3

CONTINUING TO LIVE

Continuing to live –that is, repeat
A habit formed to get necessaries–
Is nearly always losing, or going without.
It varies.

This loss of interest, hair, and enterprise–
Ah, if the game were poker, yes,
You might discard them, draw a full house!
But it’s chess.

And once you have walked the length of your mind, what
You command is clear as a lading-list.
Anything else must not, for you, be thought
To exist.

And what’s the profit? Only that, in time,
We half-identify the blind impress
All our behavings bear, may trace it home.
But to confess,

On that green evening when our death begins,
Just what it was, is hardly satisfying,
Since it applied only to one man once,
And that one dying.

Philip Larkin

(més…)

Vídeopoema per a llépols. I per a llépols de la poesia. L’autor del poema següent és Mário Cesariny, un pintor i poeta no massa conegut entre nosaltres, considerat el principal representant del surrealisme portuguès. Ben llegits, els versos no semblen tan dolços, però això ja ho jutjareu vosaltres. De fet, pel seu sarcasme, reblat a colps d’anàfora i simples apariats, classificaren el poema com a satíric. Uns aclariments per a poder entendre un referent i tres referències del poema: 1) Hi ha un poema de Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro do Campos, titulat Tabacaria (1928), i la crítica ha volgut veure una certa paròdia en aquesta Pastelaria: «L’hipertext de Cesariny representa una mena de rèplica carnavalesca de l’hipotext de Pessoa». Cesariny desdenya les cosmovisions i se’n riu de «la introspecció excessiva que porta el poeta (l’home) a l’etapa de la nàusea i la decadència». De fet, a Tabaqueria hi ha un moment en què Pessoa diu: «Menja xocolatines, petita; / menja xocolatines! / Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines. / Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria». 2) La bola és un pastís típic de Portugal, més coneguda com a Bola de Berlim, anomenada també Berlinesa (a les comarques de Castelló també s’elaboren una delícies molt paregudes que nosaltres tenim batejades amb el nom de Pilotes de Frare). 3) Madame Blanche és el títol d’una pel·lícula de 1933 («The secret of madame Blanche»), que tenia una corista per protagonista; tinc entès que també era el nom d’un bordell al Largo da Misericórdia de Lisboa, on curiosament hi ha una pastelaria anomenada Flor do mundo. 4) Sembla que la parola o parolada és una festa de disfreses portuguesa. Per a acabar, dir-vos que d’aquest autor també podeu trobar, en xarxa, el «Manual de Prestidigitação», amb versions castellanes de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo.

Versió MP3

PASTELARIA

Afinal o que importa não é a literatura
nem a crítica de arte nem a câmara escura

Afinal o que importa não é bem o negócio
nem o ter dinheiro ao lado de ter horas de ócio

Afinal o que importa não é ser novo e galante
- ele há tanta maneira de compor uma estante

Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício
e cair verticalmente no vício

Não é verdade rapaz? E amanhã há bola
antes de haver cinema madame blanche e parola

Que afinal o que importa não é haver gente com fome
porque assim como assim ainda há muita gente que come

Que afinal o que importa é não ter medo
de chamar o gerente e dizer muito alto ao pé de muita gente:
Gerente! Este leite está azedo!

Que afinal o que importa é pôr ao alto a gola do peludo
à saída da pastelaria, e lá fora – ah, lá fora! – rir de tudo

No riso admirável de quem sabe e gosta
ter lavados e muitos dentes brancos à mostra

Mário Cesariny, de «Nobilíssima Visão», Lisboa, 1959 | Blog

(més…)

Versió MP3

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.

Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.

—Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.

Elizabeth Bishop

(més…)

La veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses. Amb aquest vers, com en un parpelleig, s’obri i es tanca, s’encercla, no només tot el poema d’E. E. Cummings sinó també aquest quefer i deler meu d’entreobrir veus de poetes forans als ulls per a escoltar mirades a llocs mai visitats, gladly beyond any experience. Només alguna cosa en mi comprén… Només alguna cosa, com en l’amor, perquè no pot ser entès allò que no pot ser explicat. I, tanmateix, més enllà de l’amor, que és l’alè dels versos. Com el somriure d’un infant, que és de l’infant i en canvi nosaltres sentim regalat, el poema següent. El gran poder de la immensa fragilitat no pot ser explicat, i segurament ja n’he dit massa. No el vull badar.

Versió MP3

Somewhere I have never travelled

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands

E. E. Cummings, de «ViVa» (1931)

(més…)