Lontano

«Perché nessuno possa dimenticare che non si è mai lontani abbastanza per trovarsi». Alessandro Baricco no insisteix tant en quanta exactament o quina ha ser de aquesta llunyania com en el fet que mai no és prou i, sobretot, que ningú puga oblidar-ho. No ho oblidava la preciosa Lontano de Luigi Tenco ni tampoc el llunyedar de Schopenhauer: «La llunyania que empetiteix els objectes als ulls, els engrandeix al pensament». Un bon dia d’aquest hivern s’acostaren les llunyanies d’Ana Perpiñán –que amb la seua recitació l’atansà a la Xarxa–, Marta Vilardaga i Cristina Maselli per mamprendre la traducció del poema «Lluny», del meu Nectari. Poc després, el poeta Federico Federici va tindre a bé enregistrar els versos amb la seua veu perquè servidor en fera un videopoema en la versió italiana i en l’original catalana. Perquè ningú puga oblidar que no s’és mai prou lluny per trobar-se, ací us el deixe, amb tot el meu agraïment i la meua estima a les persones que heu fet possible aquesta nova peça videogràfica de Veus mirades.

Aprofite l’avinentesa per anunciar-vos que aquest divendres (20h), Edicions del Buc porta aquest Nectari i també Els temps interromputs de Ramon Ramon a la llibreria La Costera de Xàtiva, amb la presentació, i és un honor, de l’escriptor i periodista Xavier Aliaga.
 

 
 

No verbal serà la memòria tota

 

porcar-nectari-argot-castelló

Archibald MacLeish va escriure que un poema hauria d’existir sense paraules, com el vol dels ocells. Més encara: no hauria de significar, sinó ser. Coetani, Carl Sandburg hi va insistir: la poesia és un animal marí que viu a la terra i espera volar per l’aire. Ser, dir les coses sense acabar de pronunciar-les, sempre ho fa acaba fent molt millor la vida que els versos, però la poesia ho intenta, agafa embranzida i a vegades s’hi enlaira, ni que siga a les palpentes, sabedora que, fora de l’aigua, els peixos es moren. Siga com siga, ni aletes ni ales: entre cel i mar, de peus a terra, la poesia dóna, dóna un testimoniatge diacrític del vent i del foc i, inútilment –sense utilitat rendible–, apama la desmesura amb mans humanes. D’aquest videopoema, ara recuperat i refet, podria afirmar que fou origen de Nectari, però mentiria, perquè recorde amb precisió fotogràfica que, mesos abans, a Montparnasse, vaig veure créixer flors sobre la tomba de Baudelaire –confident de mon rêve infini– i a penes sé de quina llavor van néixer. Però aquest sí: nascut d’un instant bell i extrem, és el que finalment n’ha quedat, uns blaus remots, un lleu perfum de vainilla i sal, molt abans de les preguntes i molt després de la mudesa. Pol·len al vent, a penes nèctar i auguri, no verbal serà la memòria tota. Així sia.

Aquest dijous tretze d’octubre presente l’acurada edició que n’ha fet Buc a la llibreria Argot de Castelló, a les set de la vesprada. Valga de convit el videopoema. M’acompanyarà, i és un honor, Josep Joan Conill, que d’això, com Sandburg, també n’ha dit la seua al llibre de poemes Signes antipersona (Contra la poesia): «estèrils com el bram sense esperança/ del cetaci obsedit per un designi d’ales/ que anhela navegar pel firmament,/ camarada entremaliat dels núvols».

Primera magnitud

 

diagrama

En companyia de Marc Granell, aquest dimarts presente Nectari a la llibreria Fan Set de València (19h), i he ideat per a l’ocasió un videopoema amb «Primera magnitud», versos inicials del llibre editat per Buc. He tingut la gran sort de poder comptar, a més, amb l’amable i sensible col·laboració de les traductores Imma Coret i Heike Van Lawick per a l’alemany, i Isabel Prieto per a l’anglès, a més d’una versió meua en castellà, que poden ser visionades en tres peces bessones. Des d’ací, la meua gratitud. Aquest dimarts, a València, començaré la lectura amb aquest poema apamat en la desmesura, preguntes esbalaïdes per una bellesa que prescindeix d’interrogants, cesures i respostes. O com diu Bauçà: ponderables fora mida.

Deutsche Version  |  Versió castellana  |  English version

Fire-light craning

 

Sun-Up

(Shadows over a cradle…
fire-light craning…
A hand
throws something in the fire
and a smaller hand
runs into the flame and out again,
singed and empty …
Shadows
settling over a cradle …
two hands
and a fire.)

Lola Ridge

Solixent

(Ombres sobre un bressol…
espurnes enfilant-s’hi…
Una mà
llança alguna cosa al foc
i una mà més petita
s’endinsa en la flama i surt de nou,
brusent i buida…
Ombres
ajocant-se en un bressol…
dues mans
i un foc.)

Lola Ridge

(versió de J. Porcar)

NOTES
Aquest poema és el primer de l’obra «Sun-Up, and Other Poems» (New York, Huebsch, 1920) de Lola Ridge. Pertany al seu segon llibre publicat, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), segons les ressenyes crítiques consultades. Camí de la cinquantena, sense forçar la lent de la memòria, Ridge hi exhuma percepcions de la seua infantesa amb imatges tendres, esmolades, punyents, reveladores. Tret d’una ressenya biogràfica inclosa en un apunt de l’Ateneu Llibertari Estel Negre, i a l’espera de consultar-ne més fonts, no he trobat més bibliografia en català.

Where were its teeth concealed?

 

Myxomatosis
Caught in the centre of a soundless field
While hot inexplicable hours go by
«What trap is this? Where were its teeth concealed?»
You seem to ask.
                      I make a sharp reply,
Then clean my stick. I’m glad I can’t explain
Just in what jaws you were to suppurate:
You may have thought things would come right again
If you could only keep quite still and wait.

Philip Larkin

 

Mixomatosi

Atrapat en el centre d’un camp en silenci
Mentre caldes, inexplicables hores se’n van
«Quin és aquest parany? On amagava les dents?»
Sembla que preguntes.
                   Llanço una resposta esmolada,
I em netejo el garrot. Celebro no poder explicar
En quina mena d’ullals acabaries supurant:
Potser havies pensat que tot es resoldria
Si aconseguies romandre immòbil i a l’espera.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

NOTES
El videopoema «Myxomatosis. A personal reading» és una lectura especialment personal dels versos de Larkin. La mixomatosi és «una malaltia que afecta els conills, causada pel virus Myxoma, que es caracteritza per la formació de tumefaccions mucoses a la pell i a les membranes». Aquesta peça de The less deceived (1950) sovint s’ha interpretat al peu de la lletra des d’una perspectiva purament històrica, és a dir, com si només fóra una reacció ètica (sharp) del poeta al Mixoma usat com a arma biològica per exterminar milions de conills en Anglaterra l’any 1953. Com ha explicat Dámaso López Garcia en «Imágenes de Philip Larkin» (p. 239): «la enfermedad se utilizó, hacia 1950, con devastadora eficacia, para controlar la población de conejos en Australia. La población descendió en aquel continente, en muy poco tiempo, de seiscientos millones de ejemplares a cien millones. En Europa, la mixomatosis la extendió, involuntariamente [sic], un científico y propietario rural francés que quiso librar sus propiedades de estos animales. Cuando la enfermedad llegó a Inglaterra hubo acciones aisladas de personas que hicieron lo posible por extenderla. En el momento en el que se escribió y se dio a conocer el poema la enfermedad de los conejos era algo dolorosamente presente, pero, sobre todo, era una enfermedad que cuestionaba la responsabilidad moral de la sociedad y de los científicos. Los científicos habían liberado un poder destructor muy superior al que habían imaginado inicialmente. No sería una conjetura descabellada aplicar esta misma reflexión al poder destructivo que trajo consigo la bomba atómica. Cuando se empezó a extender la mixomatosis no se había alcanzado a cumplir el decenio del aniversario del lanzamiento de las bombas atómicas que cayeron sobre las ciudades japonesas de Hirosima y Nagasaki». Ara bé, i ací la meua lectura personal, per entendre la peça més enllà de la pura resposta moral del poeta a l’extermini d’aquests animalets (perquè el poema, al meu parer, diu molt més que tot això), caldria explorar –cosa que ara no faré– la relació entre Philip Larkin i Monica Jones, i la seua admiració pels rabbits de Beatrix Potter. Si us ve de gust, podeu escoltar la cançó de Radiohead amb el mateix títol que el poema de Larkin. Sembla que la banda de Thom Yorke el coneixia.

Immortal wine

 

Indian Summer

These are the days when Birds come back—
A very few —a Bird or two—
To take a backward look.

These are the days when skies resume
The old –old sophistries of June—
A blue and gold mistake.

Oh fraud that cannot cheat the Bee—
Almost thy plausibility
Induces my belief.

Till ranks of seeds their witness bear—
And softly thro’ the altered air
Hurries a timid leaf.

Oh Sacrament of summer days,
Oh Last Communion in the Haze—
Permit a child to join.

Thy sacred emblems to partake—
Thy consecrated bread to take
And thine immortal wine!

Emily Dickinson

Estiu indià

Aquests són els dies en què els Ocells tornen—
Molt pocs –un Ocell o dos–
Per fer una ullada enrere.

Aquests són els dies en què el celatge reprén
Els vells –vells sofismes de Juny–
Un blau i daurat desencert.

Oh farsant que no pots engalipar l’Abella—
Per poc la teva plausibilitat
indueix la meva creença.

Fins que rasts de llavors ho testimonien—
I dolçament, travessant l’aire rúfol,
Una fulla tímida hi estimben.

Oh Sacrament dels dies estivals,
Oh Comunió Última en la Boira—
permet a una nena endinsar-s’hi.

Per compartir els teus símbols sacres—
Per prendre el teu pa consagrat
I el teu vi immortal!

Emily Dickinson

(versió de J. Porcar)

NOTES
Indian summer és com s’anomena en anglès americà el període de tardor amb un eventual oratge de temperatures més càlides del que és previsible en aquesta època de l’any. És l’equivalent als nostres estiuets de Sant Miquel (29 de setembre) o de Sant Martí (11 de novembre). Al Regne Unit –tradicionalment anomenat St. Luke’s Summer (18 d’octubre)—, l’expressió va anar consolidant-se a mitjans del segle passat. Com enguany al nostre Mediterrani, aquesta anomalia estacional pot allargassar-se intermitentment d’octubre a novembre, amb notables intervals de dies temperats característics de finals de primavera o de començament de l’estiu (de juny, diu Dickinson), més que no pas de tardor. És aquest el frau, el farsant, l’estiu aparent que, per a la poeta, no pot enganyar l’abella (that cannot cheat the Bee) i que, per poc, no l’acaba persuadint. I és així fins que una ventada (altered air) travessa la quarta estrofa, hi enlaira llavors i precipita una fulla. Així és fins que la boira inunda la cinquena (Communion in the Haze), quan prega ser acollida (permit a child to join) i participar dels últims emblemes –pa consagrat, vi immortal– d’aquesta tardor dolça, abans no arribe l’hivern. Dolça com la suprema dolçor del vi de Rilke, aquell Herbsttag on les fulles encara giravolten; daurada com aquell or crepuscular de Frost, que no pot romandre (then leaf subsides to leaf); sagrada, també, com la fulla d’absenta de Stanescu, la immensa tendresa d’una emoció de tardor.

Desire of oblivion runs

 

Wants

Beyond all this, the wish to be alone
However the sky grows dark with invitation cards
However we follow the printed directions of sex
However the family is photographed under the flagstaff
Beyond all this, the wish to be alone.

Beneath it all, desire of oblivion runs:
Despite the artful tensions of the calendar,
The life insurance, the tabled fertility rites
The costly aversion of the eyes from death—
Beneath it all, desire of oblivion runs.

Philip Larkin (1950) / «The Less Deceived» (1953)

 

Afanys

Més enllà de tot açò, les ganes d’estar sol
Per més que el cel s’encapoti amb targetes d’invitació
Per més que seguim els traçats designis del sexe
Per més que la família es retrati al peu de la bandera
Més enllà de tot açò, les ganes d’estar sol.

En el fons de tot, un desig d’oblit corre:
Malgrat les arteroses tibantors del calendari,
L’assegurança de vida, els planificats ritus de fertilitat,
La costeruda aversió dels ulls a la mort—
En el fons de tot, un desig d’oblit corre.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)