Això era així

La premsa ens regalà la setmana passada un altre espectacular exemple d’obvietat insòlita. La presumpta primícia –o pretesa revelació– del diari El Mundo sobre la confabulació informativa de la cúpula de Ferrocarrils al voltant de la tragèdia del metro era, al capdavall, la validació mediàtica, la constatació de l’existència de manifassers, injustícia i desmemòria. I no per poc sorprenent, el titular era menys escandalós: «Metro Valencia contrató expertos para vestir de tragedia de accidente». Es verificava, per tant, que Ferrocarrils pagà una consultora per a alliçonar/adoctrinar els tècnics que havien de comparèixer en la comissió de (no) investigació de les Corts (tots ells acomboiats, per cert, amb càrrecs, augments salarials i àpats deliciosos). Quina sorpresa! Arran de l’estrident propagació dels Wikileaks, vaig escriure que l’obvietat insòlita és una veta de mercat comunicatiu mitjançant el qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació de les causes d’un fet que amb antelació existien ja en el seu repertori de conviccions. Apuntava, aleshores, que aquestes informacions són, alhora, una via de redempció i de reconciliació dels mitjans, un pretext per «tornar a la societat» i dir: «sí, això era així». Hi ha la necessitat/ansietat diària i creixent del mitjà de comunicació d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Els dies posteriors a la matança vaig crear una secció al blog per a fer un seguiment dels fets i possibles causes que la premsa aconseguia alliberar, obvietats gens insòlites que ja aleshores contrastaven amb la tancada versió oficial dels escura-rotatives de Camps. Cinc anys després, la directora gerent de Ferrocarrils, Marisa Gracia, continua en el seu càrrec. Cinc anys després, cap dimissió, cap atenció, cap explicació. Cinc anys després, però, els morts que esperen respostes encara en són 43.

L’associació de víctimes ha fet públic un MANIFEST.

El ventilador

D’una altra corda, un altre amic m’escriu i m’amolla —perquè és amic— que servidor «s’aprofita» de les càrregues policials contra els xiquets («que succeeix –diu–, per desgràcia, a voltes en països democràtics»), per a engegar el ventilador i parlar «del que no m’agrada». I li explique, a grans trets, que a mi, és clar, no m’agrada un govern que envia uniformats amb pistola a acaçar adolescents, que no m’agrada tot el que està passant al País Valencià ni, en general, per no allargar-me més, la deterioració —per dir-ho d’alguna manera— del sistema democràtic imperant. I parle d’aquest, el capitalista, i no de cap altre; parle de la depressió i l’opressió d’aquest sistema imperfecte (com tots, val) que fins ara mantenia, almenys sobre el paper i/o amb l’escenografia burgesa habitual, una certa justícia i uns certs serveis públics. Endevine que al meu amic no li agrada que deixe escrites, publicades, expressions com «violència explícita del govern valencià», i em recorda —ben vist— que també hem pogut veure «violència explícita del govern català» contra alguns manifestants, executada per mossos d’esquadra en principi poc sospitosos de no haver superat la Transición. Equiparacions a banda, hi ha dues maneres de llegir: malament o interessadament. En cap moment vaig acusar els agents de policia, que acataven ordres, de no haver superat allò; vaig criticar els seus superiors, persones amb càrrecs públics, amb noms i cognoms, autoritats que donaren les instruccions de carregar contra els estudiants, una de les quals, per cert, va treballar a les ordres de torturadors de la dictadura de Franco (PDF). Cap dimissió, després, com n’és costum… Siga com siga, considere d’enorme el valor les paraules de l’amic, perquè de nou m’alerta de l’interés creixent, en el debat públic(-able), a parlar obsessivament dels ventiladors per a, mentrestant, deixar de parlar del que no ens agrada. Necessitem molta ventilació. Així que continuaré «aprofitant-me’n»: el meu suport a la filla de Morera.

Hi afegisc aquests versos d’un poeta descobert al blog excel·lent de Xavier Farré:

SIGNES
Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho
baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui
en intuïcions i dubtes.
Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara
al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament
el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi
per no volar de nou a les òrbites negres.
Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinatari meu,
llibre meu de semiòtica, obre els ulls per un moment,
treu la llengua com a mínim.

Amics i enemics

Alarmat, flipat, indignat, m’escriu des del Brasil un amic que em pregunta si la Generalitat Valenciana ha decidit, ara, destinar els pocs recursos que queden a apallissar xiquets i xiquetes: «No m’ho puc creure encara –diu–, estos del PP que llancen la poli a donar palos als xiquets d’institut no tenen puta idea d’on s’han clavat». Per raons que no vénen ara al cas, fa un parell de dies vaig haver d’anar a fer una denúncia a la comissaria de la Policia Nacional de Castelló i en van fer esperar algunes hores abans d’atendre’m. Vaig pensar que potser no tenien efectius perquè els havien enviat tots a acaçar adolescents per ordre de la delegada del gobierno, Paula Sánchez de León, i del jefe superior de Policía de la Comunidad Valenciana, Antonio Moreno, qui –potser ja ho sabeu– diu que és enemic nostre, dels que li paguem. I nosaltres que pensàvem que havíem fet les paus! Toma Transición! Encara que el meu amic té accés a Internet i pot informar-se, entenc que, des del Brasil, vulga saber de primera mà si això va de veres, si realment hi ha un ambient de veritable canvi i si aquesta brutalitat, aquesta violència explícita del govern valencià pot convertir-se en la foto finish de la dreta corrupta i apoltronada. Malauradament, no és la primera foto i dubte que siga l’última. El meu amic acaba així:

Ara que no m’agradaria ser policia. Amb quina cara hauran tornat a casa? Què li hauran dit a la dona? Carinyo, avuí m’han enviat a estomacar xavals que podien ser els meus fills, que protestaven perquè no tenen calefacció a l’escola i qualsevol dia els llevaran l’electricitat…

Us deixe a continuació el vídeo que em recomana el meu amic. Són molts els que ahir vam eixir de nou a lluitar contra la por, contra la decepció i, sobretot, contra el desistiment. Per la dignitat.

http://vimeo.com/13620704

#primaveravalenciana

Les apocalipsis imminents

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

 

Anit vaig tornar a veure «La vida de Brian», però aquesta vegada em vaig quedar amb l’escena que us deixe penjada més amunt. Ens dos flaixos, em van venir a la memòria, primer, l’apocalipsi d’aquella grip A i les despeses dels governs, i després l’apocalipsi d’aquesta crisi i les retallades dels governs: l’apocalipsi experimental i l’apocalipsi experimentada. Sospite que aquella grip i aquesta crisi tenen en comú moltes més coses de les que no ens pensem, sobretot la principal: el reforçament actiu del conflicte i el negoci que en fan uns pocs. Cap dels dos fenòmens és casual o circumstancial. Hi ha un patró, un model, una programació, unes propensions previstes. Apocalypse now…. Alguns saberuts ho han batejat com a doctrina del shock. Les clavegueres del capitalisme estan plenes de laboratoris.

Tapetum lucidum

Ni lluernes ni ulls
de llop. S’han esvanit els udols
d’argent que migpartien la nit:
també ens han desendollat la lluna.
T’enlluerna el priapisme fosforescent
de bous xisclons i indolents
que, des del cingle dels estilites,
en les sanguinolentes nits de batuda,
impunes escupen un vòmit de sal
a les nafres dels desnonats.
T’enlluerna, i brillen també, encara,
els teus ulls humans: trenca el reflex,
desterra lluny la senil rècula banyuda,
no ha de rebentar, al teu cor, la llum perduda.

El mateix vent

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra». Així el va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar l’esglaó de la ronda, amb la recarregada eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.

Com una absurda torre

titanic

L’aigua ha inundat ja els compartiments de proa i el vaixell comença a elevar-se de popa, com una absurda torre. Aviat es partirà per la meitat. Evidentment, no parle només de l’enfonsament del Titànic; pressupose que escolteu les notícies. Quan era [més] jove, gràcies a una traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual, i a una col·lecció de poesia dirigida per Marc Granell en Edicions Alfons el Magnànim, vaig poder llegir el llibre de poemes «L’enfonsament del Titànic», del meu admirat Hans Magnus Enzensberger. Ahir el vaig rellegir i no vaig poder evitar la comparació del seu objecte líric amb la realitat imminent. Us en transcric tres peces exemplars.

CANT XII

Des d’aquell moment tot transcorre com estava previst
El casc d’acer ja no vibra, les màquines
estan en silenci, els focs fa temps que s’han extingit.
Què passa? per què no avancem? La gent escolta.
Fora, al corredor, es murmuren rosaris.
El mar està llis, negre, vidriós. La nit sense lluna.
Oh, no és res! A bord no s’ha trencat res,
ni cap gerro ni cap copa de xampany. S’espera
en grups menuts, callats, caminant amunt i avall,
en abric de pell, en bata, en granota, s’obeeix.
Ara es desenrotllen caps, es lleven les lones
dels bots, es viren pescants. Sembla
com si els passatgers haguessen pres pastilles, aquest home, p. ex.,
arrossegant el seu violoncel per la coberta interminable,
se sent com l’esperó rasca els taulons,
sense esperar rasca, rasca, i un es pregunta:
Com és possible? Ah! mira!, una bengala! —
Però sols és un xiulet dèbil, perdut ja
pel cel, balvós i buit en els reflexos de les cares.
Quiets, ascensoristes, massatgistes i forners, formen un corredor.
Al “Califòrnia” una barca vella, a dotze milles,
el radiotelegrafista pega mitja volta sobre el llit i s’adorm.
Atenció atenció! Dones i xiquets primer! En realitat per què?
Resposta: We are prepared to go down like gentlemen. —
Està bé. — Mil-sis-cents se’n queden arrere. A bord la calma
és inimaginable. Parla el Capità. Són exactament les dues,
i jo ordene: Campi qui pugui! — Música!
El director alça la batuta per a l’última peça.

CANT XIV

No és com una matança, com una bomba:
al cap i a la fi, no s’està esquarterant nungú;
és sols que va creixent,
que vol arribar a tot arreu, que tot s’ondula;
que es formen perles menudes, rierols; és tal que
se t’humitegen les soles de les sabates, que
se’t filtra pels punys, que el coll se’t mulla
a la nuca; llepa les ulleres,
entra gotejant en les caixes fortes, en els rosetons estucats
es formen taques humides; és cert que

tot ol a la seua olor que és inodora;
que goteja, esquitxa, corre, bombolleja,
no una cosa darrere l’altra, sinó a cegues i revolta,
que mulla el bescuit, el barret de feltre, els calçotets,
que arriba suorosa i rasa a les rodes de la cadira de rodes,
que es queda estancada als urinaris, salnitrosa, i que cloqueja
dintre els forns; després torna únicament a estar allí, mullada, fosca,
tranquil·la, immòbil, i simplement puja, a espai, a espai,
alça coses menudes, joguines, objectes de valor,
botelles omplides amb líquids repugnants,
les arrossega, sense posar cura, se les emporta rodant,
coses de goma, coses mortes, trencades, sense parar

fins que tu mateix sents, en el teu tòrax,
com ella, ràpida, salada, pacientment s’entremescla,
com freda i sense violència, primer es mou a les sofrages,
després als malucs, als mugrons,
a les clavícules; fins que a l’últim t’arriba al coll,
fins que te la beus, fins que sent com l’aigua,
assedegada, busca l’interior, la tràquea,
l’úter, la boca, com vol omplir-ho tot,
com vol ser engolida i engolir.

CANT XVII

Ens enfonsem en silenci. Com en la banyera, l’aigua es queda immòbil
als salons de Palmeres esplendentment il·luminats,
a les pistes de tenis, als foyers, i es reflecteix als espills.
Minuts negres com la tinta, quallats com una gelatina.
Cap brega, cap discussió. Diàlegs a mitja veu.
Vostè primer, per favor. Saluda els nens. No et refredes.
Als bots s’hi pot sentir fins el cruixir dels caps,
i es veuen les gotes fosforescents del rem,
que emergeix del mar a càmera lenta, rebotar de nou al mar.
Sols al final de tot —la fosca popa s’ha elevat verticalment
des de l’infinit com una absurda torre,
al buc s’han apagat els llums, ningú mira el rellotge—
un so inesperat destrueix la calma de vidre:
“Fou un gemec, no, un esquelleig, un retró,
una sèrie successiva de colps, com si des d’una volta
es llançassen al fons objectes com tones de pesats,
i com si aquestes coses d’un pes increïble, en caure
ho destrossassen tot. Un so com mai abans cap home
no havia sentit, i com cap de nosaltres, mentre visca,
no espera tornar a sentir”. Des d’aquest instant
ja no existia cap vaixell. El que vingué aleshores, va ser els crits.

«L’enfonsament del Titànic. Una comèdia», de Hans Magnus Enzensberger. Trad. Karin Schepers i Teresa Pascual. Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, Col. Poesia num. 18, València, 1993. Títol original: «Der Untergang der Titanic. Eine Komödie», en Suhrkamp Verlag Frankfurt am Main, 1978.

Els tics programats

Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i  anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies,  Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…

Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!

Amb Arendt

El fet que l’escurçament trascendental de la Terra fos conseqüència de la invenció de l’avió, és a dir, de l’esdeveniment d’abandonar la superfície de la Terra, és com un símbol del fenomen general que qualsevol disminució de la distància terrestre només pot guanyar-se al preu de posar una distància decisiva entre l’home i la Terra, d’alienar l’home dels seus voltants més immediats.

(…)

La decadència del sistema de l’estat nació europeu; l’escurçament econòmic i geogràfic de la Terra, de tal manera que la prosperitat i la depressió tendeixen a convertir-se en fenòmens mundials; la transformació de la humanitat, la qual fins a la nostra època era una noció abstracta o un principi orientador només per humanistes, en una entitat realment existent els membres de la qual en els punts més distants del planeta necessiten menys temps per trobar-se que el que necessitaven els membres d’una nació fa un segle, tots aquests fenòmens marquen el començament del final d’aquest desenvolupament. De la mateixa manera que la família i la seva propietat van ser reemplaçades per la pertinença de classe i el territori nacional, ara la humanitat comença a ocupar un lloc de les societats nacionalment enllaçades, i la Terra substitueix el territori de l’Estat. Però sigui com sigui el futur, el procés d’alienació del món, engegat per mitjà de l’expropiació i caracteritzat per un progrés continu en termes de riquesa, únicament pot assumir proporcions fins i tot més radicals si se li permet de seguir la seva llei inherent. Els homes no poden ser ciutadans del món com ho són dels seus països, i els homes socials no poden tenir propietats col·lectives com les famílies tenien les seves propietats privades. L’auge de la societat va comportar la decadència simultània de l’espai públic i el privat. Però l’eclipsi d’un món públic comú, tan crucial per a la formació del solitari himne de les multituds i tan perillós en la formació de la mentalitat no mundana dels moderns moviments ideològics de masses, va començar amb la molt més tangible pèrdua del món privat.

Hannah ARENDT, La condició humana, ed. Empúries (Grup 62), Barcelona, 2009

Probablement, gràcies a la llei inherent de la depredació en un món que s’escurça també serà més habitual i sanguinària la depredació entre depredadors. No pot ser un càndid consol per a l’expulsat; els desesperats es devoren més ràpidament i en massa. Si trenquen la baralla, si inventen constantment la necessitat voraç d’estar preparat per viure molt de temps a la vora de l’abisme…