No és austeritat, és opressió

Vaig apuntar fa un parell d’anys que alguns no som escèptics per sistema però sí ens fem descreguts per rutina. Aquesta vesprada m’ha alegrat descobrir que no estic del tot boig, que no sóc l’únic cuc astorat de l’illa que ha pressentit la font de les solsides en unes peludes potes d’aranya. A principis de febrer sospitava que aquella grip A –de la qual ja ningú gairebé ni se’n recorda– i la imperant recessió econòmica tenen en comú moltes més coses de les que no ens pensem, sobretot la determinant: la incessant instigació del conflicte per part dels governants majordoms i el negoci que en fan uns pocs. Les dues són pandèmies d’una greu infecció, la por, a les qual és sotmesa la població mundial i, sobretot, darrerament, l’europea. Matthias Rath és un metge alemany que, si més no, ha aconseguit generar controvèrsia per haver afirmat que «amb medicina cel·lular es poden prevenir i curar malalties com el càncer o la SIDA», cosa que –diuen– no ha estat demostrada científicament. Sobre això no puc donar raons, però sembla lògic que s’opose a certa indústria farmacèutica, com podeu veure al vídeo següent. El cas és que el seu parlament, però, va més enllà i, després d’exposar la patologia, fa una crida als ciutadans alemanys i als europeus per fer front a la dictadura econòmica que imposa Merkel i desobeir els governs que a diari inoculen la por que els facilita hissar el discurs opressiu de l’austeritat com a únic camí per sortir de la crisi. Id quod astrictum est, alienatur.

Gràcies pel vídeo a Marian Martinez Sanabria.

Si són de dolor

Dos quarts de vuit del matí. Camí de l’Hospital Provincial de Castelló, prenc nota mental d’un home alt, repentinat i estirat, amb posat de maniquí dins d’un trage gris amb corbata verda. Contempla fixament el seu gos, concentradíssim a escorporar-se (el gos, no l’amo) a la soca d’una agònica palmera de la ciutat. Endormiscat encara, cabdelle estranyes sensacions i idees per enquadrar aquest bodegó insuls que presencie, amalgama d’elegància i dejecció, com a llòbrec emblema de la negació de la lluita de classes o de la imminent desaparició del Fons de Garantia de Dipòsits, exhaurit a cops de rescat [saqueig] bancari… Quina cobertura tindran ara els nostres dipòsits? No cap. Inert, el gos del maniquí té la mirada dels cadàvers, buida i freda, a l’infinit esbatanada. La visió dura cinc passes meues, però arribe encara a comprovar la resurrecció del cadellet que, alleujat, mou la cua. Heus? Com Rajoy després d’un retall. Camí de l’hospital, pense en una altra ponada: m’inspeccione el dit que tinc inflamat des de fa mesos, que em fa mal des de fa mesos, que em té de baixa des de fa mesos, i que m’han hagut de suturar per segona volta, aquesta en un quiròfan. Calcule inútilment el que encara em queda d’una rehabilitació que, a diari, em fa gairebé plorar de dolor. Em vaig prometre que, si més no, deixaria ben anotada la negligència del metge inepte –i barat, probablement, per a la Generalitat– de l’Hospital General de Castelló que va ometre l’ecografia, que va sargir aquest dit meu de manera superficial i que, per dins, tenia el tendó central seccionat. A la sala de rehabilitació, mentre espere el físio, el wifi de l’hospital em permet llegir que «la Iglesia católica no sufre recortes». De puta mare, em dic. Em mire desdenyosament les cicatrius del dit sempre tumefacte i em pregunte quanta serà la morfina que, dues plantes més amunt, deixaran de rebre o hauran d’implorar els malalts de càncer. És en eixe moment que s’han esvanit els meus dubtes: els ciutadans estem del tot legitimats per a l’acció directa si el governants continuen indiferents i inconseqüents amb els crits de dolor.

La vaga pixel·lada

La majoria dels assalariats que conec no fan vaga. Per diners i per por. Sembla que, per qui té feina, en les vagues hi ha, encara, moltes més coses a perdre que no a guanyar. Temps al temps, però, perquè és precisament això el que capgira la darrera reforma laboral, i ja se sap que hi ha qui no mou cames si no té l’aigua al coll. Recentment ho ha comentat Cucarella: «Si la idea d’una vaga és fer pressió mitjançant el perjudici econòmic que provoca, actualment el perjudici és major per al treballador que no per a l’empresa, privada o pública». Això no significa que, avui dia, les vagues siguen ineficaces, que és el missatge covat, interessat i propagat pels majordoms del Capital i per certa gent decebuda/desenganyada (enganyada, al capdavall) de l’esquerra. Significa, simplement, que les vagues estan mal fetes, ço és: dirigides, tabulades, predefinides, programades, monitoritzades. Resignades. I això, evidentment, no és un vaga, menys encara si recordem alguna de les més efectives del segle passat. Si a tot això hi afegim les torpors, les grogors i, sobretot, les dilacions injustificades, el constant ajornament de la confrontació per part dels sindicats hegemònics, aleshores la vaga de demà sembla gairebé un regal per una dreta que d’antuvi ha digerit les variables resultants del (presumpte) conflicte i fa mesos que guarda a la nevera el disseny del nou escenari. Com bé ha escrit Cucarella, hem arribat al punt que una vaga efectiva, una revolta real, serà silenciosa o no serà. El de Xàtiva recordava Pedrolo: «És molt senzill. No sortiu de casa». Caldria, sens dubte, fer alguna cosa més que això, però és un bon punt de partida. Tothom pot enfocar la gran estafa, el veritable conflicte, però ens volen pixel·lar les solucions: dissidència calculada. Per a quan el Gran Rebuig?

Crits al carrer

Familiars i amics de la corda socioliberal em pregunten si ara no vaig a dir res, ara que el PP ha decretat una “novareforma laboral que destrueix drets elementals dels treballadors. Si ja vaig rebatre punt per punt la reforma que van executar els majordoms del PSOE en l’anterior legislatura, què més podria dir jo ara d’aquesta restauració reaccionària amb què el PP imposa un sistema laboral que gairebé ens retorna al segle XIX? Per què més paraules i raons si aquesta gent no escolta ni els crits? Malauradament, passa sovint amb el partidisme o, pitjor encara, amb el bipartidisme: si primer has parlat malament dels uns, després et reclamen que malparles també dels altres, com si no tinguérem una altra cosa a fer que jugar, com ells, al joc del «y tu más». No ens enganyem, però, i ja ho vaig dir aleshores: si el PSOE –amb la transigència dels sindicats hegemònics– no haguera cuinat la reforma anterior, el PP no hauria tingut la taula parada per a clavar queixalada a tants drets dels treballadors. S’acaba de convocar la vaga general: dijous 29 de març. Crits al carrer.

Això era així

La premsa ens regalà la setmana passada un altre espectacular exemple d’obvietat insòlita. La presumpta primícia –o pretesa revelació– del diari El Mundo sobre la confabulació informativa de la cúpula de Ferrocarrils al voltant de la tragèdia del metro era, al capdavall, la validació mediàtica, la constatació de l’existència de manifassers, injustícia i desmemòria. I no per poc sorprenent, el titular era menys escandalós: «Metro Valencia contrató expertos para vestir de tragedia de accidente». Es verificava, per tant, que Ferrocarrils pagà una consultora per a alliçonar/adoctrinar els tècnics que havien de comparèixer en la comissió de (no) investigació de les Corts (tots ells acomboiats, per cert, amb càrrecs, augments salarials i àpats deliciosos). Quina sorpresa! Arran de l’estrident propagació dels Wikileaks, vaig escriure que l’obvietat insòlita és una veta de mercat comunicatiu mitjançant el qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació de les causes d’un fet que amb antelació existien ja en el seu repertori de conviccions. Apuntava, aleshores, que aquestes informacions són, alhora, una via de redempció i de reconciliació dels mitjans, un pretext per «tornar a la societat» i dir: «sí, això era així». Hi ha la necessitat/ansietat diària i creixent del mitjà de comunicació d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Els dies posteriors a la matança vaig crear una secció al blog per a fer un seguiment dels fets i possibles causes que la premsa aconseguia alliberar, obvietats gens insòlites que ja aleshores contrastaven amb la tancada versió oficial dels escura-rotatives de Camps. Cinc anys després, la directora gerent de Ferrocarrils, Marisa Gracia, continua en el seu càrrec. Cinc anys després, cap dimissió, cap atenció, cap explicació. Cinc anys després, però, els morts que esperen respostes encara en són 43.

L’associació de víctimes ha fet públic un MANIFEST.

El ventilador

D’una altra corda, un altre amic m’escriu i m’amolla —perquè és amic— que servidor «s’aprofita» de les càrregues policials contra els xiquets («que succeeix –diu–, per desgràcia, a voltes en països democràtics»), per a engegar el ventilador i parlar «del que no m’agrada». I li explique, a grans trets, que a mi, és clar, no m’agrada un govern que envia uniformats amb pistola a acaçar adolescents, que no m’agrada tot el que està passant al País Valencià ni, en general, per no allargar-me més, la deterioració —per dir-ho d’alguna manera— del sistema democràtic imperant. I parle d’aquest, el capitalista, i no de cap altre; parle de la depressió i l’opressió d’aquest sistema imperfecte (com tots, val) que fins ara mantenia, almenys sobre el paper i/o amb l’escenografia burgesa habitual, una certa justícia i uns certs serveis públics. Endevine que al meu amic no li agrada que deixe escrites, publicades, expressions com «violència explícita del govern valencià», i em recorda —ben vist— que també hem pogut veure «violència explícita del govern català» contra alguns manifestants, executada per mossos d’esquadra en principi poc sospitosos de no haver superat la Transición. Equiparacions a banda, hi ha dues maneres de llegir: malament o interessadament. En cap moment vaig acusar els agents de policia, que acataven ordres, de no haver superat allò; vaig criticar els seus superiors, persones amb càrrecs públics, amb noms i cognoms, autoritats que donaren les instruccions de carregar contra els estudiants, una de les quals, per cert, va treballar a les ordres de torturadors de la dictadura de Franco (PDF). Cap dimissió, després, com n’és costum… Siga com siga, considere d’enorme el valor les paraules de l’amic, perquè de nou m’alerta de l’interés creixent, en el debat públic(-able), a parlar obsessivament dels ventiladors per a, mentrestant, deixar de parlar del que no ens agrada. Necessitem molta ventilació. Així que continuaré «aprofitant-me’n»: el meu suport a la filla de Morera.

Hi afegisc aquests versos d’un poeta descobert al blog excel·lent de Xavier Farré:

SIGNES
Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho
baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui
en intuïcions i dubtes.
Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara
al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament
el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi
per no volar de nou a les òrbites negres.
Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinatari meu,
llibre meu de semiòtica, obre els ulls per un moment,
treu la llengua com a mínim.

Amics i enemics

Alarmat, flipat, indignat, m’escriu des del Brasil un amic que em pregunta si la Generalitat Valenciana ha decidit, ara, destinar els pocs recursos que queden a apallissar xiquets i xiquetes: «No m’ho puc creure encara –diu–, estos del PP que llancen la poli a donar palos als xiquets d’institut no tenen puta idea d’on s’han clavat». Per raons que no vénen ara al cas, fa un parell de dies vaig haver d’anar a fer una denúncia a la comissaria de la Policia Nacional de Castelló i en van fer esperar algunes hores abans d’atendre’m. Vaig pensar que potser no tenien efectius perquè els havien enviat tots a acaçar adolescents per ordre de la delegada del gobierno, Paula Sánchez de León, i del jefe superior de Policía de la Comunidad Valenciana, Antonio Moreno, qui –potser ja ho sabeu– diu que és enemic nostre, dels que li paguem. I nosaltres que pensàvem que havíem fet les paus! Toma Transición! Encara que el meu amic té accés a Internet i pot informar-se, entenc que, des del Brasil, vulga saber de primera mà si això va de veres, si realment hi ha un ambient de veritable canvi i si aquesta brutalitat, aquesta violència explícita del govern valencià pot convertir-se en la foto finish de la dreta corrupta i apoltronada. Malauradament, no és la primera foto i dubte que siga l’última. El meu amic acaba així:

Ara que no m’agradaria ser policia. Amb quina cara hauran tornat a casa? Què li hauran dit a la dona? Carinyo, avuí m’han enviat a estomacar xavals que podien ser els meus fills, que protestaven perquè no tenen calefacció a l’escola i qualsevol dia els llevaran l’electricitat…

Us deixe a continuació el vídeo que em recomana el meu amic. Són molts els que ahir vam eixir de nou a lluitar contra la por, contra la decepció i, sobretot, contra el desistiment. Per la dignitat.

http://vimeo.com/13620704

#primaveravalenciana