Qui són ells

Quan Almunia diu, sense cap complex, que no ens hem d’endur les mans al cap si es produeix la liquidació d’un banc, però immediatament ens hem d’endur les mans a la butxaca, no siga que ben aviat els atracadors oficials ens criden mans enlaire!… Quan la Sala Penal del Suprem absol Dívar, després d’haver-se demostrat la malversació de fons públics per part del ja ex-president… Quan una empresa com Amstel, de tan natural que veuen el seu discurs, és incapaç d’adonar-se per si mateixa que un anunci seu pot ser altament ofensiu per a un poble i una llengua… Quan, després del saqueig i la depredació de corruptes i cacics com Camps o Fabra, i de gestors bancaris del tot irresponsables, com Rato o Mafo, ningú no ha pagat encara ni un sol plat trencat… Quan Merkel diu que «Grècia no és deixa ajudar» sense preguntar-se en cap moment per quina raó no pot deixar-se ajudar… Quan els governs europeus i estatals no posen fre als especuladors del deute públic i, en canvi, violen sistemàticament els drets laborals, sanitaris i educatius dels ciutadans… Aleshores, obtenim la viva imatge del nazisme, impecablement exemplificada en el personatge d’aquest militar de la pel·lícula «La vida és bella». L’escena és una sàtira brutal, exacta, de la barbàrie, de l’absència total d’empatia per part dels opressors. Temps enrere, Guido, el protagonista, havia fet amistat amb el militar nazi, amb el qual intercanviava endevinalles. Quan el troba al camp de concentració, creu que l’ajudarà. És impressionant el semblant desolat de Guido quan comprova que al militar només li preocupa resoldre una endevinalla que no el deixa dormir: «Ajuda’m, Guido, per l’amor de Déu, ajuda’m». Com si escoltara Rajoy quan demana ajuda per a la banca: «Soy gordo, soy feo, y de color amarillo, si preguntas quién soy, respondo cua cua cua y hago popó mientras camino. ¿Quién soy yo?».

Eleutheria í Thanatos

Set nocturns de set versos (VI)

Inescrutable nit amarga sense fi
Parpella oberta
Abans del plor crema el dolor
Abans del broll hi ha la pèrdua

L’aguait de la mort futura
Com el sil·logisme del meandre inútil
s’esquerda als genolls del seu destí.

(trad. J. P.)

Helena (fragment)

No és la mort a qui haurem d’enfrontar-nos
Sinó a una gota petita de pluja autumnal
Un sentiment confús
Flaire de terra humida en les nostres ànimes que tant ens separen

I si no està la teua mà en les nostres mans
I si no està la nostra sang en les venes dels teus somnis
La llum del cel immaculat
I la música invisible dins de nosaltres ai! melangiosa
Passatgera de tot allò que encara ens arrela al món
És humit l’aire l’hora la tardor la separació

El repós amarg del colze en el record
Que surt quan la nit ens separa de la llum
Rere la finestra rectangular que mira la tristesa
Que no hi veu res
Perquè es va fer música invisible flama a la llar  tic-tac de rellotge a la paret

Perquè es va fer
Poema vers a vers exhalació paral·lela a la pluja a les llàgrimes a les paraules
Paraules no com les altres sinó únicament dedicades a tu.

(trad. J. P.)

Vingueren…

Vingueren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
aixafant la terra tan antiga.
I mai no es lligà la terra al seu taló.
Portaren
el Savi, el Fundador i el Geòmetra.
Bíblies de lletres i de xifres
tota la Submissió i Força
dominant la llum tan antiga.
I mai no es lligà la llum al seu empar.
Ni una abella tan sols no errà per a començar el joc daurat
ni un zèfir tan sols per a inflar els llençols blancs.
Erigiren i fundaren
als cims, a les valls, als ports
torres poderoses i vil·les
llenys i altres vaixells,
les lleis que decreten el que està bé i el que s’escau
ajustant-se a la mida tan antiga.
I mai no es lligà la mida al seu pensament.
Ni tan sols una petja de déu no deixà senyal a la seua ànima;
ni tan sols un esguard de nereida no féu per llevar-los la parla.
Arribaren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
oferint els regals tan antics.
I els seus regals altres no eren
sinó ferro i foc tan sols.
Als dits que oberts s’esperaven
només armes i ferro i foc.
Només armes i ferro i foc.

(trad. de Rubén J. Montañés)

Poemes d’Odisseas Elitis

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Petita tramuntana», d’Odisseas Elitis, per Maria del Mar Bonet i Mikis Theodorakis

Rescat no, segrest

The Eurogroup is confident that Spain will honour its commitments under the excessive deficit procedure and with regard to structural reforms, with a view to correcting macroeconomic imbalances in the framework of the European semester. Progress in these areas will be closely and regularly reviewed also in parallel with the financial assistance.

Reformes estructurals en paral·lel. Així ho ha dictaminat l’Eurogrup en la seua declaració oficial del passat dissabte 9 de juny. Queda clar? Retallades. Per tant, només calia llegir una miquinya per no empassar-se una altra vegada la viscosa cantilena Spain is different, aquella que no era Grècia perquè és encara pitjor: és Espanya.

Per damunt de les nostres?

Primer viatge a París. El meu cos ha tornat a córrer pels ponts insípids del riu Sec, però l’ànima continua travessant ponts del Sena. M’endinse desganat en les gàbies electròniques on –de moment– ens deixen piular i retrobe la percepció col·lectiva d’estat d’excepció. La somorta piuladissa sosté un baix continu, un desencant barroc, i no és difícil adormir-se a l’ombra de les frondoses decepcions de gairebé tothom per les conseqüències –i les inconseqüències– d’una mal anomenada dictadura dels mercats que, en la pràctica, és dictadura i només dictadura. Al Twitter m’he quedat penjat de l’exabrupte de l’amic Aliaga, poc propens a desentonar, que hi expressa ben gràficament estar «fins als ous» de l’oració següent: «Todos vivimos por encima de nuestras posibilidades». Al Facebook he vist després que li fan comentaris amb referències anatòmiques similars. Lamentablement, aquesta oració opiàcia que reclama altes dosis de fe ja compta amb molta gent devota en totes les classes socials. Com un mantra laxant, com si resaren el rosari, masteguen un enunciat que no resisteix un examen bàsic de racionalitat. Des de l’ètica, la frase ressona obscena en la boca farcida de fideus d’un govern majordom i desaprensiu que, aixafat aquell talante, apel·la a un rebregat sentido común. Des de la lògica, és una proposició enunciativa en si mateixa incongruent, contradictòria. Conté, si més no, dues fal·làcies, la segona de les quals invalida el propòsit totalitzador –i totalitari– de la primera. En primer lloc: «Hi ha molta gent que no es va tornar boja», com bé hi afegia l’autor de Sota la creueta. Primera fal·làcia, doncs: no vam ser «tots» els que vam viure «per damunt», ni de bon tros gairebé tots. És més, tot i la morositat creixent –la réelle croissance–, la majoria de pagadors continuem retornant préstecs i hipoteques, i encara guardem un marge escàs per resistir l’addició de barbàrie dictada per les retallades i per la pujada d’impostos i de preus. En qualsevol cas, càrregues a banda, la fal·làcia per generalització és més que evident. Resumint, el sofisma deductiu formal –tan antic com Aristòtil– que pretenen que ens empassem és el següent:

Tots els que han viscut per damunt de les seues possibilitats són ciutadans,
així que els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats
Per tant, tots els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats.

L’afirmació, però, tampoc no deixaria de grinyolar així construïda: «Alguns han viscut per damunt de les seues possibilitats». De les seues? O de les nostres? En segon lloc, doncs, l’enunciat s’autodestrueix per incongruència interna. És impossible, absurd, insostenible i impracticable que alguns hàgem pogut viure «per damunt» de les nostres possibilitats si, de fet, no haguérem tingut aquestes possibilitats. Què ha permès viure millor i no pitjor? Les possibilitats existents. Dit d’una altra manera: el braç s’ha estirat més que la màniga perquè s’ha pogut estirar. Qui va comprar un Audi en compte d’un Seat és perquè va tenir la possibilitat de comprar-lo, o no? Una altra qüestió, un altre debat és el procediment, és a dir, com va poder comprar el cotxe i, sobretot, qui va fer mercat amb les possibilitats i, en canvi, en fa ara amb les impossibilitats. Possibilitats del tot legals, aleshores, que van ser aplaudides i celebrades pels mercats i pels governs. Per tant, les possibilitats hi eren. Propose una oració més lògica i menys religiosa:

Alguns van viure per damunt de les nostres possibilitats.

I són els mateixos que continuen vivint per damunt de les nostres possibilitats. La frase dóna joc i de la mateixa manera podría afirmar-se que «ens estan retallant per damunt de les nostres possibilitats». El cas és que a tot arreu es parla de diners. Parlar d’amor i/o de sexe no està de moda, a no ser que preguntes quants diners costa tindre’n. Siga «per damunt» o siga «per baix», en amor això no importa tant. A París vaig comprovar que també a les llibreries els diners imperen sobre l’amor i que està molt de moda l’assaig de socioeconomia. En totes les llibreries vaig haver de preguntar on havien instal·lat la section de poésie. París sense poesia! Ce n’est pas possible! Tots els aparadors de les llibreries que vaig poder visitar exhibien títols dedicats a l’anàlisi de l’estat socioeconòmic actual. La cèlebre Shakespeare and Company, al costat de Notre-Dame, o la Gallimard, del bulevard Raspail, presentaven volums sobre la matèria ben a la vista dels lectors. A l’entrada de la llibreria Galignani, de la Rue Rivoli, una gran taula estava específicament destinada a presentar els darrers assaigs sobre la dictature des marchés (curiosament, el carrer de Rivoli és un dels més luxosos de París). Vaig tindre l’ocasió de fullejar-los, entre ells un titulat «La fin de la dictature des marchés?». Hi vaig prendre nota de dues frases de la contracoberta que esquerden l’enunciat que l’amic Aliaga avorreix: «Mais la crise n’explique pas tout» i «Comme souvent en économie, le diable est dans les détails».

PD. París té poesia, però reclama un plus de cerca. A la Shakespeare and Co vaig poder collir selected poems (francès/anglès) de Jacques Prévert i Pierre Martory.

Us deixe també ací una altra visió del mantra, més panoràmica, a càrrec de Ximo Corts.

Fumassola

Quan he tret el nas al carrer, a migidia, he sentit una bafarada desagradable, com de plàstic cremat, que encara dura. Des del brancal podia entreveure el tel d’un polsim blanquinós. Lluïa una claror somorta. Com que visc en una mena de gueto –i no seria la primera vegada– he pensat que potser algú ha cremat alguna cosa a prop. M’he desplaçat a l’altra punta de Castelló i he tingut la mateixa sensació. Una boirina mínima besllumava carasses del sol i hi persistia una sentor a combustió d’elements químics. Camí de casa, per la ronda Est, la fumassola a penes m’ha deixat enfocar els contorns de les muntanyes que abracen la Plana i que, en dies de sol lluent com el d’aquest matí, retallen el cel amb tisora. Fum o núvol, podia ataüllar-se, entre grisors sutjoses, el blancall d’una boina gegant en suspensió que s’allargassava –siga per la direcció del vent o per l’emplaçament dels fumerals– d’Onda a Sant Joan de Moró. He vist gent que ha eixit a córrer –per esport, i no per por! Els de la Plana ens hauríem de fer una biòpsia col·lectiva.

Ni bé, ni més

Gràcies a Christine Lagarde, l’anciana compradora del poema de Brecht no arribaria mai a l’edat de protestar. La directora del FMI ha dictaminat que «viure més és bo, però comporta un risc financer important i ens costarà més». Clar que aquest risc, a aquesta dona, li costarà molt menys que a tots nosaltres, o no gens. En canvi, a cadascú de nosaltres, la llarga vida de Lagarde ens pot acabar costant molt més que dos ronyons. Afortunadament, però, Lagarde també es morirà. «El FMI pide bajar pensiones por ‘el riesgo de que la gente viva más de lo esperado’» és el titular apocalíptic producte de l’anàlisi del Fons Monetari Internacional –també anomenat Pou Sense Fondo–, que ordena als governs endarrerir (més) l’edat de jubilació, retallar (més) les prestacions, augmentar (més) les cotitzacions i, de regal, que la cobertura pel «risc de longevitat» siga tutelat i explotat per companyies privades d’assegurances. Lagarde retalla fins i tot les seues frases: «Viure més és bo… només per als rics».

«Lo que cambia los cálculos, según el FMI, es la esperanza de vida cuando se tiene 60 años», explica el diari. Quina casualitat que també són seixanta els anys que, durant Tercer Reich, la propaganda nazi marcava per alertar el poble alemany dels diners que costaven els vells malalts. Ves per on, doncs, que el programa nacional nazi al voltant de l’eutanàsia serà completat, de manera més o menys encoberta, pel sistema capitalista global que Lagarde personifica. La imatge adjunta és ja un “clàssic” de la propaganda nazi. Reproduïda per primera vegada el 1940, pertany a un manual alemany de Biologia per a secundària, del qual és autor un mestre anomenat Jakob Graf. L’eslògan diu: «Estàs compartint una càrrega! Un persona amb una malaltia hereditària, quan arriba als 60 anys, costa de mitjana a l’estat 50.000 marcs alemanys». El document presentat pel FMI escenifica el que ja fa temps que la dreta política europea i espanyola propaga sense complexos. Fa dos mesos, Patricia Flores, viceconsejera de Asistencia Sanitaria de la Comunidad de Madrid, clamava: «¿Tiene sentido que un crónico viva gratis del sistema?». Ara podem retallar nosaltres les paraules «gratis del sistema» per endevinar quina era la vertadera pregunta retòrica de la viceconsejera.

Una altra vegada, doncs, l’ordre objectiu de les coses, al qual recorde vaig dedicar un poema amb l’ajuda de Herbert Marcuse. Acabe amb un fragment d’«Educació per a l’emancipació» [capítol cinquè: «Educació després d’Auschwitz»], de Theodor W. Adorno:

Demà pot arribar el torn a un altre grup que els jueus; als vells, per exemple, que durant el Tercer Reich encara van ser respectats en Alemanya, o als intel·lectuals, o simplement a grups diferenciats […]. No s’hauria de renunciar a indicar possibilitats concretes de resistència. Caldria abordar, per exemple, la història dels assassinats per eutanàsia, que a Alemanya no van aconseguir, gràcies a la resistència que s’oposà, el suport pretès pels nacionalsocialistes. L’oposició es va limitar al grup resistent, el que no deixa de representar un símptoma singularment cridaner i àmpliament difós de la indiferència universal. Una oposició així és, en qualsevol cas, a més del que s’ha dit, molt limitada, si es pensa en la insaciabilitat pròpia del principi de les persecucions. Tota persona que no pertany precisament al grup dels perseguidors pot ser sense més liquidada; hi ha, doncs, aquí un cru interès egoista al qual és possible apel·lar. Caldria, finalment, preguntar-se per les condicions específiques, històricament objectives, de les persecucions. En una època en què el nacionalisme està antiquat, els anomenats moviments de renovació nacional es mostren especialment proclius, com és evident, a les pràctiques sàdiques.