Contaminades i tòxiques

Gire el flexo només 25°, a veure quins fatxes enlluerna. Bildu és un partit polític democràtic que ha estat il·legalitzat per tenir, a les seues llistes, candidats que han estat marcats com a sospitosos pel PP i el PSOE, és a dir, el bipartidisme dominant. Té candidats que mai no han estat encausats en cap judici. Les llistes del PP i del PSOE, en canvi, van plenes d’imputats per corrupció. Si, a més, hi afegim els sospitosos, PP i PSOE haurien de ser il·legalitzats en diverses comunitats autònomes. Llistes contaminades? Les de qui?

No està bé que ho diga un periodista?

De periodista a periodista, Julià Álvaro entrevista Francesc Arabí. Podeu començar per on vulgueu, que per tot arreu trobareu reflexions interessants. El repàs que li pega al PSPV és dels bons, tota una radiografia del mal que està patint, però a mi m’agrada, especialment, el mos a la punta de l’entrepà:

Clar, si comencem a analitzar trames, i no està bé que ho diga un periodista, topem amb la trama dels mitjans de comunicació… Que això també té el seu pes ací, eh? Els mitjans de comunicació com a element de control extern de la ciutadania. Sense premsa lliure no hi pot haver vot lliure. I una premsa no és lliure perquè ho pose la Constitució sinó perquè en el compte de resultats no té hipoteques fortes i en una crisi econòmica com la que estem, si el pes de la publicitat institucional passa de pesar un 15% a pesar un 44, clar… També val per als advocats, per als arquitectes… Si et signifiques, et posen un cartell… i ser un heroi no és una obligació. Vull dir que donar el pas no és fàcil. Jo conec un arquitecte que per anar en una llista municipal en un lloc simbòlic ha perdut cinquanta-quatre mil contractes en ajuntaments de tercera. La gent tot això ho sap, la gent veu les perspectives i no fa el pas avant. Ni pensar-ho. I tot es queda com està.

No està bé que ho diga un periodista? Crec que sí, i ja era hora.

Fins a quin

Fins a quin punt hi ha, des de les trinxeres enfrontades, una aplicació, al producte polític, d’una estratègia d’obsolescència programada per a posar fi a dècades de drets adquirits, com ara els derivats de la immersió lingüística o de la lliure recepció de TV3 al País Valencià? I fins a quin punt se’ns pot fer agre, pura propensió a l’immobilisme, un consum convencional, tradicional, i no veritablement trencador, regurgitant, eficaç, d’aquests remakes de reivindicacions identitàries del tot legítimes? Fins a quin punt necessitem anar més enllà d’un bell cant “Al vent 2.0”?

Fins a quin punt les revoltes nordafricanes, digerides pels mitjans de comunicació europeus, no són més que un espill còncau on es mira la deprimida i depressora classe mitjana i baixa europea que no té el valor, ni la generositat, ni la vergonya de dir prou? Fins a quin punt, alhora, aquestes revoltes, per a Europa, no són més que un discurs mediàtic per mantenir controlada, dins d’uns marges, la dissidència? I fins a quin punt això és veritablement dissidència?

Per a quan el Gran Rebuig?

Merkel és productiva: del pet a la cambra de gas

L’hamburguesa mutació del tòtem Mercat, la senyora Merkel, ha amollat que els treballadors haurien de rebre millores salarials només en cas de ser “més productius” (caldria saber ben bé què coi vol dir, això!), i no perquè els productes que fabriquen aquests treballadors els hi costen, als mateixos treballadors, un 10% més cars que l’any passat –l’electricitat, sense anar més lluny. La pregunta és fa evident: i què passa si hem sigut més productius, però no prou, tot està molt més car i, any rere any, el nostre salari continua congelat per un meravellós conveni lligat a la productivitat? Jo us ho diré: intentes, primer, passar-te del vi a l’aigua i, uns anys després, et mors de fam.

Un exemple concret: fa dos anys, un operari de forn treia 1.000 barres al dia; l’any passat va treure 1.250 barres/dia. Tot i l’evident esforç productiu (un 25% més!), qui pot creure que, enguany, l’operari n’obtindrà ni que siga un increment salarial del 2’5%? Aleshores, com ho hem de calcular, això? No és una fal·làcia monumental aquest evangeli de Merkel? “Produir més” no significa “produir millor” ni, encara menys, “vendre més” –una cosa, per cert, que tampoc no significa, ni de bon tros, “guanyar més“. I podem anar més enllà: pagar salaris més baixos (encara més!) no significa fabricar productes més competitius. Primer perquè, en preu, ens guanyaran sempre els xinesos. Segon, perquè la quantitat i la qualitat del producte encara depenen –vulguen o no els patrons– de les motivacions del treballador.

Torne. Tot i la contenció salarial, el patró panader, en canvi, sí que hi pot haver pujat el preu del pa en els darrers anys. Posem per cas que, fa dos, quan el seu forner en fabricava 1.000, la barra de pa costava 70 cèntims/unitat; l’any passat, quan el treballador n’enfornava un 25% més, el patró el va apujar a 75 cèntims/barra. Això significa que el forner ha pencat més, però que li abaixaran el salari, com a mínim, 5 cèntims/dia, si enguany no rep un increment salarial d’acord amb l’encariment del pa. Vull dir, amb tot això, que, en termes objectius, la productivitat no és una ciència exacta; no és calculable com la inflació –que, també, deixa-la córrer i veuràs… En definitiva, una alteració, ara, d’aquests factors de revisió salarial –diguem-ho ja– no té cap altre objectiu que donar-nos gat per llebre i que acceptem Merkel com a animal de companyia… Jau! Jau! Sit down! Subtotal més IVA: una altra tisorada.

Terrorisme laboral fi, el de Merkel: el pet de senyoreta que lentament s’escampa fins a inundar tota Europa amb la seua pudentor ultraliberal. Aquesta dona recorda, cada dia més i més, la Thatcher. No sé si la fórmula merkeliana funciona correctament a la pròspera i lloada Alemanya –deixeu-me dubtar-ho, també–, però estic convençut que ibèricament, si els majordoms del Capital ho drecreten, aquesta aerofàgia teutona pot resultar asfixiant. O encara penseu que, ací, guanyaran més diners els assalariats que més treballen? Vinga va…

Céline

Céline era i és un escriptor incòmode i incorrecte, que és un manera de ser escriptor. A vegades, en algunes circumstàncies personals i històriques excepcionals, és l’única. La decisió del govern francès de negar-li un homenatge en l’aniversari de la seua mort, em pense que no és, només, com diuen, pel seu antisemitisme, sinó també, sobretot, pel seu anticapitalisme, que amaguen. Quan vaig llegir el Viatge al fons de la nit vaig pensar que Céline era un home profundament decebut que escrivia amb fúria i a les palpentes en una de les èpoques més tenebroses de la història moderna. Filonazi, val, d’acord, però en absolut monolític; la seua obra és plena de matisos, vitalitat i lucidesa. El pitjor és que el ministre censor probablement no s’adona que, negant-li l’homenatge, practica allò que presumptament voldria evitar: una política típicament nazi, la del dirigisme i control cultural. I malparlen, censuren i espolsen la polèmica fàcil com a cortina de fum, en volta d’intentar comprendre llums i ombres d’un autor importantíssim, reeditar la seua obra i que la gent puga traure les seues pròpies conclusions. Potser caldria preguntar-se per què, ara, a l’estat de la liberté, égalité, fraternité li ha entrat de sobte tanta por que la gent pense per si mateixa. No era així, o no tant, fa uns anys, abans de la crisi.

Ara sí que s’ha trencat

És significatiu que la sentència del Tribunal Suprem contra, entre altres, la immersió lingüística es faça pública (PDF) el mateix dia que el Sorteo de Navidad de la Lotería Nacional plou premis i milions d’euros a Catalunya. Xa, quina casualitat… No em trec del cap que la sentència és una reacció gairebé militar, absolutament calculada per a la restauració dels marges d’acció política que els partits regionalistes havien perdut. Per a falcar-se en el càrrec, necessiten reprogramar les dissidències obsoletes. Però n’hi ha marge social, realment? En qualsevol cas, que aquest assalt a la sobirania catalana coincidisca, a més, amb un enfonsament ressentit del PSC i l’allargada investidura d’Artur Mas, és una burla i un gargall a la cara dels ciutadans després de tants anys d’immersió. El senyor Mas parlava fa uns dies de transició nacional. Cap a què? Cap a la nación española? A l’editorial d’avui, Partal ho diu alt i clar: això és un cop d’Estat.

«Perquè no hauríem d’oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l’estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d’un cos organitzat i autònom dins l’estat –talment l’exèrcit».

Sortides: desobediència civil, rebel·lió ciutadana, independència. Que se rompe… Ara sí que s’ha trencat.

Darrere de darrere

Minva en les portades la música màquina d’aquest ballo in maschera mediàtic, global i digital que ha estat WikiLeaks, mentre comença a escampar-se pels marges el sarau de les ocultes confabulacions amb tota mena de cançons punks, algunes realment bones. Ahir vaig poder veure al blog de Partal el debat de Millenium (TV3) titulat, molt encertadament, «Darrere de WikiLeaks». Entenc l’adverbi en un triple sentit: darrere, evidentment, perquè no sabem del cert –per més que ens ho puguem imaginar– quins poders fàctics són els ventrílocs de l’Assange, el public enemy de torn dels EUA (Bin Laden ja no els ‘funciona’); darrere perquè, expectants, els mitjans de comunicació, sobretot els marginats, hi van a la saga; i darrere, també, per la retardada posició de la societat en relació al nou fenomen i model mediàtic, essencialment digital. Ballarins experts, els dos periodistes convidats, Partal i Martín de Pozuelo, foren sens dubte els més eloqüents, sobretot en la discussió de quatre assumptes claus que obren la porta a un fum de suspicàcies: 1) La irradiació tutelada de les filtracions mitjançant un càrtel de premsa, que permet la promoció de l’organització WikiLeaks i, a canvi, la cuina de la informació pels periòdics, és a dir, l’existència de coalició, monopoli i transacció; 2) La hiperactivitat compulsiva del càrtel de periòdics per abocar diàriament les informacions, que permet esquivar una atenta reflexió crítica dels fets i, alhora, elevar a categoria de noticiables els cables més morbosos; 3) El valor periodístic de les filtracions: un cocktail de secrets a veus barrejats amb xafarderies diplomàtiques que servidor anomenava obvietats insòlites en el darrer apunt; 4) La fiabilitat contrastable i la qualitat de la informació servida per les presents i futures organitzacions wikimèdia, aureolades de neutralitat i filantropia, sabent com sap tot periodista que cap filtració és desinteressada.

Torne a l’adverbi darrere. Més que la cara dels ventrílocs que hi pot haver darrere de l’Assange, m’interessa saber quines motivacions hi poden haver darrere dels ventrílocs. Servidor no té cap dubte que algunes cançons punks diuen veritats com a catedrals: els cables ens els han llançat al coll, dicten l’agenda de temes, ventilen ràpidament i sense conseqüències institucionals les mentides impunes de la darrera dècada i, sobretot, cusen la catifa màgica davall de la qual hi ha grans i creixents conflictes socials, com ara els milions d’afamats i d’aturats sense veu. Però, darrere de darrere, hi ha també la fabricació de la dissidència, de la qual en sap molt més que jo Michel Chossudovsky:

«La fabricació de consentiment és la presentació, a l’opinió pública, de la principal narrativa dels mitjans de comunicació, les seves mentides i falsedats. Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler. És, en interès de les elits corporatives, l’acceptació de la dissidència i la protesta com una característica del sistema en la mesura que no posin en perill l’ordre social establert. El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència. Per mantenir la seva legitimitat, les elits econòmiques afavoreixen formes d’oposició limitades i controlades, per tal de prevenir el desenvolupament de formes radicals de protesta, cosa que podria sacsejar els fonaments i les institucions del capitalisme global. En unes altres paraules, “la fabricació de dissidència” actua com una “vàlvula de seguretat”, que protegeix i sosté el Nou Ordre Mundial»

Del mateix autor, us recomane la seua inspecció dels soterranis de WikiLeaks, l’entorn social i corporatiu, en el qual destacaria la relació que Chossudovsky veu entre l’Assange, The Economist i els Rothschild. Poser s’encenen llumenetes i no són de Nadal.

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

És veritat!!!

– Escolta… han dit que tot allò del quètxup és veritat!
– No fòtigues, de veritat que és veritat?
– Ho han publicat tot.
– Però nosaltres ja ho sabíem, que hi havia molt de quètxup…
– Ho sabíem, però no ens ho havien confirmat.
– I quina és la diferència?
– Que per fi han confirmat l’existència de quètxup.
– Ah… Però ho han confirmat els autors?
– No, els autors no.
– I qui ho ha confirmat?
– Ells.
– Ells? Aleshores, ells diuen ara el que tots nosaltres ja sabíem?
– Sí, però amb papers plens de quètxup. Nosaltres només ho imaginàvem.
– Ah, els papers. I per què nosaltres ja ens imaginàvem quètxup, i no cuscús?
– No ho sé…, una casualitat?
– Això serà. Passa’m l’allioli.