Dolor i temps

El dolor d’una hèrnia discal –que no fiscal– és inversament proporcional al temps que un jutge pot tardar en asseure Camps a la banqueta dels acusats. És difícil saber, però, si l’hèrnia li fa més mal perquè queda menys temps, o si queda menys temps perquè li fa més mal. El meu avi tenia una dita: «A l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró».

Neteja classista, feixisme perceptible

Diuen que els divendres 13 són de por, i avui, precisament, ho podem comprovar si tenim l’atreviment insalubre de guaitar portades, ni que siga de gaidó. Com a argument catòlic o de la Paramount, l’apocalipsi pot resultar llardós i embafós, però és immillorable com a figura retòrica de la veritable fi, la del periodisme: «Huir del fin del mundo». Si Adorno alçara els peus: Wie scheint doch alles Werdende so krank! Adeú al sentit de les proporcions. Reforça la meua hipòtesi, a més, que tots els apocalipsis seran feixistes o no seran, perquè la faç del peròdic practica l’autofoto i s’adelita expansivament en la carassa: «Ofensiva para delatar a quienes fomenten economía sumergida». Heus ací l’autèntica guerra civil, el gran germà postmodern, la delació prêt-à-porter, la denúncia secregada pel veí, la mala bava deïficada a més de 36 punts tipogràfics, molt per damunt d’una llorquiana fi del món relegada gairebé a categoria de subtítol invisible. L’home de la maleta blava no se’n va del món; simplement plega, desnonat, condemnat a travessar les fronteres que la foto imposa. El verb en present és escandalós, apologètic, desaprensiu: «Fomenten». Escolte’m vostès, i que se’n sap dels que la fomentaren i guarden a Suïssa tot el botí espoliat sense cap delació, amb noms i cognoms, de l’Agència Tributària? Bon cap de setmana.

(…) cal observar només quan els burgesos parlen d’exageració, d’histèria o de bogeria, per saber que on més pomposament s’invoca la raó més infal·liblement s’hi fa apologia de la irracionalitat.

T. W. Adorno

Un cap rodola millor

Ha estat més operatiu, almenys aquesta vegada, amputar l’efígie i furtar-ne el material que no segrestar-lo i cobrar-ne el rescat. A més, probablement, del coure, avui dia en trauran més. Qui? «La cabeza se ha salvado», ha dit l’escultor, perquè estava «en un taller diferente». La policia podria fer la pregunta dels 300.000 euros: si els lladres «sabían a lo que iban» i el cap rodola millor, no era molt més fàcil endur-se la testa que els braços? Tot seguit, l’asseguradora podria brandar la clàusula que s’escau: senyor artista, el cap costa molt més d’afaiçonar, així que pels braços li hem de pagar menys. Hàbil, aquest artista sempre ha estat doblement artista (artista en l’erecció d’estàtues i artista en màrqueting de vora séquia), al punt que servidor no sabria dir qui en sap més, de nadar i guardar la roba, si l’artista o l’oligarca providencial, expert com és en la lucrativa parcel·lació de béns. El cas és que els valencians pagarem 300.000 euros a l’empresa privada, mitjancera i gestora de l’aeroport Aerocas, pels 24 metres d’altura i 18 metres de diàmetre de coure. I nosaltres els valencians, sense assegurança pels danys de faraons corruptes, no podrem nadar i guardar la roba: els pagarem sencerets. Els jutjats no han estat ben vigilats per dins, però, alerta, ara tampoc per fora.

És clar que no té res a veure, però aprofite per recomanar-vos el llibre Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, de Joan Pla, que presentarà a la llibreria Babel de Castelló el vespre del dimecres 18 de maig.

Teoria i pràctica del fora de camp múltiple

El objetivo se desplaza. Ahora no vemos a la víctima (ni escuchamos su última voluntad) sino a los verdugos que muestran rostro de preocupación sentados a miles de kilometros de distancia en el despacho desde el que se gobiernan nuestras miserables vidas, nuestras tristes existencias que pueden saltar por los aires como los personajes de un videojuego, sin que podamos saber siquiera si nuestro fin arrancará un gesto a Hillary Clinton que no parezca de sorpresa porque Super Mario no ha logrado en la partida alcanzar una vida extra que tenía a su alcance. Ahora (aunque no es nuevo) solo alcanzamos a ver falsedades prefabricadas mientras nuestros ojos aguardan la imagen del terrorista muerto, la prueba definitiva, el bálsamo que nos permita seguir en nuestro letargo con la conciencia tranquila. Hace tiempo dejamos de ser críticos con lo que veíamos y ahora hemos dejado de serlo incluso con la ceguera, nos basta oir el cascabel que nos indica la presencia del obstáculo. Nos basta una mentira creíble. Y envidiamos a Pete Souza porque estaba allí en vez de preguntarnos qué está haciendo y para qué.

Txema Rodríguez

Mireu-la bé. Trobareu tot els budells de l’ajusticiat en aquesta fotografia, penjats de cada mirada. També hi som nosaltres. Veieu aquella dona del fons, sota el llindar de la porta? Nosaltres, com sempre, estem darrere, al corredor, ajupits, amb poques ganes –ja– de pegar bots. Ho xiuxiuege per si encara algú, adormit o desdenyós, no s’hi veu. Happy end?

Contaminades i tòxiques

Gire el flexo només 25°, a veure quins fatxes enlluerna. Bildu és un partit polític democràtic que ha estat il·legalitzat per tenir, a les seues llistes, candidats que han estat marcats com a sospitosos pel PP i el PSOE, és a dir, el bipartidisme dominant. Té candidats que mai no han estat encausats en cap judici. Les llistes del PP i del PSOE, en canvi, van plenes d’imputats per corrupció. Si, a més, hi afegim els sospitosos, PP i PSOE haurien de ser il·legalitzats en diverses comunitats autònomes. Llistes contaminades? Les de qui?

No està bé que ho diga un periodista?

De periodista a periodista, Julià Álvaro entrevista Francesc Arabí. Podeu començar per on vulgueu, que per tot arreu trobareu reflexions interessants. El repàs que li pega al PSPV és dels bons, tota una radiografia del mal que està patint, però a mi m’agrada, especialment, el mos a la punta de l’entrepà:

Clar, si comencem a analitzar trames, i no està bé que ho diga un periodista, topem amb la trama dels mitjans de comunicació… Que això també té el seu pes ací, eh? Els mitjans de comunicació com a element de control extern de la ciutadania. Sense premsa lliure no hi pot haver vot lliure. I una premsa no és lliure perquè ho pose la Constitució sinó perquè en el compte de resultats no té hipoteques fortes i en una crisi econòmica com la que estem, si el pes de la publicitat institucional passa de pesar un 15% a pesar un 44, clar… També val per als advocats, per als arquitectes… Si et signifiques, et posen un cartell… i ser un heroi no és una obligació. Vull dir que donar el pas no és fàcil. Jo conec un arquitecte que per anar en una llista municipal en un lloc simbòlic ha perdut cinquanta-quatre mil contractes en ajuntaments de tercera. La gent tot això ho sap, la gent veu les perspectives i no fa el pas avant. Ni pensar-ho. I tot es queda com està.

No està bé que ho diga un periodista? Crec que sí, i ja era hora.