Amb Arendt

El fet que l’escurçament trascendental de la Terra fos conseqüència de la invenció de l’avió, és a dir, de l’esdeveniment d’abandonar la superfície de la Terra, és com un símbol del fenomen general que qualsevol disminució de la distància terrestre només pot guanyar-se al preu de posar una distància decisiva entre l’home i la Terra, d’alienar l’home dels seus voltants més immediats.

(…)

La decadència del sistema de l’estat nació europeu; l’escurçament econòmic i geogràfic de la Terra, de tal manera que la prosperitat i la depressió tendeixen a convertir-se en fenòmens mundials; la transformació de la humanitat, la qual fins a la nostra època era una noció abstracta o un principi orientador només per humanistes, en una entitat realment existent els membres de la qual en els punts més distants del planeta necessiten menys temps per trobar-se que el que necessitaven els membres d’una nació fa un segle, tots aquests fenòmens marquen el començament del final d’aquest desenvolupament. De la mateixa manera que la família i la seva propietat van ser reemplaçades per la pertinença de classe i el territori nacional, ara la humanitat comença a ocupar un lloc de les societats nacionalment enllaçades, i la Terra substitueix el territori de l’Estat. Però sigui com sigui el futur, el procés d’alienació del món, engegat per mitjà de l’expropiació i caracteritzat per un progrés continu en termes de riquesa, únicament pot assumir proporcions fins i tot més radicals si se li permet de seguir la seva llei inherent. Els homes no poden ser ciutadans del món com ho són dels seus països, i els homes socials no poden tenir propietats col·lectives com les famílies tenien les seves propietats privades. L’auge de la societat va comportar la decadència simultània de l’espai públic i el privat. Però l’eclipsi d’un món públic comú, tan crucial per a la formació del solitari himne de les multituds i tan perillós en la formació de la mentalitat no mundana dels moderns moviments ideològics de masses, va començar amb la molt més tangible pèrdua del món privat.

Hannah ARENDT, La condició humana, ed. Empúries (Grup 62), Barcelona, 2009

Probablement, gràcies a la llei inherent de la depredació en un món que s’escurça també serà més habitual i sanguinària la depredació entre depredadors. No pot ser un càndid consol per a l’expulsat; els desesperats es devoren més ràpidament i en massa. Si trenquen la baralla, si inventen constantment la necessitat voraç d’estar preparat per viure molt de temps a la vora de l’abisme…

Desgracià la pluja les banderes

En la bíblia digital de Prisa he escoltat avui la vídeo-reflexió de Gabilondo, titulada «La democracia se rinde». Després he llegit un article de Jorge M. Reverte, titulada «La democracia en riesgo». I finalment he anat a parar a la crònica de la visita a Madrid de Stéphane Hessel, l’autor dels Indigneu-vos! i Comprometeu-vos!. Una crònica, per cert, que la redactora titula animosa i esperançada: «Hay que inventar una nueva democracia». La premsa lliure té aquestes coses, que a vegades, de tan lliure, aparenta perfectament que no sap que en realitat no ho és. Potser per això s’enderia ara, després de l’encabironat neocon de la Constitució, a parlar d’una democràcia que ha estat gasejada pels capitostos del socioliberalisme al qual s’adscriu ideològicament un dels periòdics protagonistes de la Transición. Herbert Marcuse va escriure que «les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular». Aquesta premsa conserva en llanda exactament aquesta il·lusió a fi d’establir els marges de dissensió. Bona prova d’això foren les obvietats insòlites dels wikileaks espolsats pel diari El País. En paraules de Michel Chossudovsky: «Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler (…). El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència». La paradoxa és que la dictadura de facto que han imposat els merkkels ha esvanit, també, aquest miratge de la dissidència programada, que per descomptat ja no il·lusiona ningú. Democràcia? Constitució? Estat? Ordre objectiu de les coses. Profecia de Vicent, doncs: desgracià la pluja les banderes.

Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Després de la vaselina

Qui sap què passaria? La por. Més por. La por.
La por, altra vegada. I més precaucions.
Tu no saps amb qui parles. Millor serà que calles.
No digues res de res. No et fies de ningú.
Qui sap què et pot passar.
Vicent Andrés Estellés*

Els sindicats bramaven contra la motoserra. No eren càndids, sinó grocs, però potser no s’esperaven aquesta embranzida de bulldozers. Ara, tot d’una, hem pogut comprovar que els retroliberals del PP i la juxtaliberals del P$0E també tenien ben amanida la maquinària pesada. Xafogor i començament de la lliga de futbol. És el moment: en menys de 72 hores, les formigoneres del PPSOE han cuinat una reforma exprés de la Constitució a fi de fixar –diuen– un sostre de dèficit. Per si això fora poc, tot seguit, han anunciat la supressió fulminant d’un article fonamental de l’Estatut dels Treballadors, el 15.5, que fins ara presumptament protegia els treballadors contra l’encadenament abusiu de contractes temporals; d’aquesta manera és liquidat el dret legal dels treballador a obtenir l’indefinit després d’haver acumulat contractes de temporals durant dos anys en una mateixa empresa. I qui els protegia contra polítics venuts? Ningú. Més encadenament, doncs, i més cadenes. El primer plat, argumenten, pretén posar a règim les panxudes administracions públiques de l’Estat. El segon plat, segons la dieta del ministre, és «por la constatación de que no se renuevan muchos contratos por la obligación de que éstos pasen de ser temporales a fijos». Solució de ministre ex-sindicalista: eliminar l’obligació.

Del primer plat, em semblaria adient una llei constitucional si realment poguera existir un cos ideal, de top model, per a l’Estat: 54 kg? Però el cos de l’Estat no és immutable i té unes necessitats segons els temps. Per a ningú sembla recomanable un pes de 54kg si hi ha fam. Aquesta qüestió i el fet que no s’haja volgut convenir una xifra límit de despesa pública –més bulímia?– ha aixecat les suspicàcies de diversos opinadors que han vist, darrere d’aquesta reforma, el pretext, l’excusa perfecta del PP$0E per a retallar constitucionalment!!! serveis socials, sanitaris i pensions. És a dir, que la nova i fugaç reforma constitucional entra en conflicte directe amb drets reconeguts per la Constitució que afecten a la vida i la dignitat de les persones: treball, vivenda, assistència mèdica… Això, però, no importa al PP$0E, perquè aquest sostre el reclamen merkkels i mercats. Que ara ho facen passar per la sagrada Constitució és el que veritablement ens hauria alertar. Ens estan dient a crits que van a per totes: la constitucionalització del capitalisme salvatge.

Del segon plat em pregunte si, per arribar aquest Estat-Presó on ens han anat clavant, per arribar a l’actual tisorada de garanties socials i laborals dels ciutadans, calia passar-se dos anys falsejant una reforma laboral que, era d’esperar, no ha servit per a res. Cert: necessitaven vots. Tot i així, cal recordar que, en aquells moments, el principal subterfugi per dur a terme la reforma dels majordoms del Capital (govern, bancsdespanya, patronal, premsa, catedràtics…) era acabar amb la dualitat i la temporalitat del mercat laboral, a fi de fomentar la contractació indefinida. Aquells subterfugis i aquella reforma, avui ho comprovem, no era més que la vaselina. En la pràctica, la supressió de l’article 15.5 significa no només un desmesurat foment de la temporalitat sinó també l’entrega d’encara més prerrogatives a l’empresari sobre el treballador, el qual ja pot haver treballat de valent durant anys i panys en la mateixa empresa, que estarà constantment sotmès a la por de no obtenir la renovació del contracte, lligada com va aquesta a totes les pors: por de reclamar un salari decent, por a demanar vacances, por a no fer hores, por a reivindicar unes condicions laborals més dignes… Por.

La por.

No puc resistir-me a posar aquest vídeo de ZP. Quina vergonya.

(Abuja, Nigeria, 23 de juny, EFE)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Drets suspesos», d’At Versaris

No és por

Recomane l’entrevista a Bernard Cassen que publica avui la periodista Lorena Ortega en l’edició Comunidad Valenciana del diari El País. Dos fragments:

P. ¿La compra de deuda por parte del Banco Central Europeo puede tranquilizar a los mercados?

R. De ninguna manera. Los mercados financieros siempre exigen más, tienen hambre todo el tiempo. La compra de deuda española es una solución a muy corto plazo. España no está en una situación tan complicada de deuda pública, pero la privada es tremenda y se convertirá rápidamente en pública. Esas deudas son insostenibles. El Banco Central Europeo debe prestar dinero al mismo interés que pide a los bancos privados. Es escandaloso que lo reciban al 1% y hagan préstamos al 5%. Es una estafa y un escándalo. El problema es saber quién va a pagar las consecuencias: los bancos o los ciudadanos. Y parece claro que serán estos últimos porque las entidades financieras no aceptan ninguna reestructuración. Y sin cancelación parcial de la deuda pública no habrá ninguna solución.

P. ¿Qué pasará si los gobiernos no pueden pagar sus deudas?

R. Hay varios escenarios. La reestructuración puede ser organizada por los propios bancos en su propio beneficio. O pueden ser los gobiernos progresistas (que ahora no hay) los que organicen la salida en detrimento de los mercados financieros con medidas como la supresión de los flujos con paraísos fiscales o la lucha contra fraude fiscal. Y hay que optar entre bajar gastos o aumentar los recursos. Ahora se se reducen gastos en detrimento de los servicios públicos. Pero hay otro camino: aumentar los recursos vía tributaria y hacer pagar a los que tienen dinero. El dinero existe y hay que sacarlo de donde está, el problema es simple pero la solución más complicada.

El titular és una frase de Cassen: «No hay coraje político para enfrentarse a los mercados». Més aviat diria hi ha una ferma voluntat política de NO enfrontar-se als mercats. No és por, és connivència, i és precisament aquesta confabulació i aquesta estafa el que hauria de dur els ciutadans des de la indignació a la revolta, al Gran Rebuig.

Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben.

Part

De ninot a ninot i mig, em dic. No m’espereu cap anàlisi de saberuts. No tinc ganes de perdre energies. Només recorde, per exemple, que el presidenciable demanà la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià. Clar que, aleshores, Fabra Part estava en plena campana electoral, i ja sabem què significa això.

El corronxet del peu esquerre

Rubalcaba és un nom magnífic per a un monstre. De fet, a l’alqueria, entre figueres i caquiers, amb veu rogallosa, acace el meu nebot de tres anys amb aquest crit: «Sóc Rita Barberaaaaaa. Vuuuuuull un gintònic! Dona’m un gintònic!». I ell corre, salta i riu… A voltes faig d’alcaldesa i a voltes de Rubalcaba: «Sóc Rubalcaaaaaba!», li amolle. Després és ell qui m’acaça a mi i repeteix els noms dels personatges. El meu nebot no sap quina mena de persones són aquesta gent, però quan escolta els noms terrorífics apreta a córrer de valent. Rubalcaba és també un nom que funcionaria perfectament en els acudits populars, com el de Jaimito o els de Lepe: Va Rubalcaba i diu… «Que los bancos y las cajas destinen parte de sus beneficios a crear empleo». A bones hores! Visca el vi! «Que el Espíritu maligno sea definitivamente aniquilado y que el Amor reine entre nosotros así como Tu Amor se nos manifiesta pleno e inagotable. Amen».  Em fa mal el corronxet del peu esquerre quan em pregunte si la gent som realment capaços de recordar. Ho dubte sovint. Monstre o acudit, al fons de la caverna, sempre acabem escoltant la mateixa riallada tètrica.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«You wanna freak out», de My Morning Jacket