Poeta i mussol, piulades al vol (VII)

absença és lo verme *
Ausiàs March

mussol7

~.~

M’agradaria fer el cant
de l’esperança que no he perdut,
de la solitud que no m’espera.
M’agradaria.
L’anhel és el poema.

~.~

Els dies no compten.
Contarem l’única nit
que està passant
des del primer dia.
Lluu.

~.~

Un breu parpelleig, un batre d’ales
i, rou de sirena, la nit cau per tu,
galtes avall, dins d’una llàgrima negra.

~.~

Lluitar insistentment pot ser una trista rendició
i, en canvi, pair a temps una rendició digna
pot ser una manera de continuar lluitant.

~.~

Ni dia ni nit: horabaixa i albada,
com una lluna al sol, sóc vespre
que desperta i matinada que no dorm.

~.~

De somnis afamada, t’esmoles, sola,
estels que et plouen com espases
i a la boca la nit se t’embafa,
mordassa de paraules segrestades.

[ t‘has d‘anar oblidant de tu > Estellés ]

~.~

La mateixa porta i el mateix pany,
però la clau que obria no tanca.

~.~

L’horitzó és un estiu amb horitzons.

~.~

Amb boç, morral o mordassa,
el batec de qui vola no calla.

~.~

Oasi o miratge, quin paradís rastreja
aquest alè trencadís, aquest enyor a ràfegues,
aquesta brisa perduda en la cartografia infinita?

~.~

Com un gos se m’escapa l’ombra,
ham de record i desig,
un quall fosc de mi
a trenc d’ona.

trencdombra

~.~

Aire d’ales,
vol i alè,
tot fuig
gota a gota,
baf després.

~.~

Racó de safirs, la nit
té encara els ulls
que et miraves, turquina,
en un ulls color d’horitzó
fos, de vespre anant-se,
de frontera esvaïda.

~.~

Perquè el bitllet és sempre d’anada
i el de tornada un miratge al desert
dels qui guarden la roba o perden la pell.
Podeu ajornar l’infinit?

#fil

~.~

Fulla surant, de morera blanca, sense ales.
Aquest arbre és escoltar-te, fressa de verms
a la gola, llengua sedosa en la veu de l’aire.

~.~

Córrer per sentir, sense pensar, que no corres
per inèrcia sinó per saber que, hi vages o no,
sempre pots anar una mica més enllà.

~.~

No cal comparar minuciosament
el que hi ha davant i dins del mirall
per comprovar que qualsevol semblança
és pura coincidència.

~.~

Si sabem escoltar-les, les respostes ens pregunten
per què encara ens volem quedar on ja no hi som.

~.~

Alè en l’alè, perdudament resseguim com un vent
l’últim batec del nostre rastre insoluble.

[ había una tercera oreja pero no cabía en la cara
la ocultamos en el pecho y comenzó a latir > Morábito ]

~.~

Un dia, de cop, cert abatiment despulla el somni,
revela el viatge i surt un tren que no para sempre
en totes ni en les mateixes estacions.

[ Deixa’m dormir, he d’acabar un somni > Porta ]

~.~

No hi ha temps perdut sinó instants no viscuts.

~.~

Entre senderes que es desdibuixen, la cruïlla no s’esvaeix.

~.~

No es tracta de dubtar més o menys, sinó de dubtar millor.
Entre totes les preguntes, escollim les ben escrites.

~.~

Travessats a glopades,
de l’aire penjats, som
instants que suren.

~.~

Ni exhausta s’adorm.
Burxa la nit amb versos
per discernir el somni
on llostreja el mateix cel
des d’uns altres ulls.

~.~

Murmurada, com a les venes, constant, l’eco de la sang,
et menteix la solitud la fal·laç cuirassa que comets.

~.~

Sempre em costa tornar a la irrealitat.

~.~

Una llàgrima de musa és la nit que bec
dels ulls més bells de la terra.

llagrimademusa

~.~

Preserva a cada passa, a tota ultrança,
la tremolosa fragilitat de la plenitud
que t’omple i no pesa.

~.~

La clau que no clou l’adéu, que no té dents,
que dóna sang i que, de nit, amb ullals de llop
obrirà el pit per nodrir els cadells dels desig

~.~

Creure que hi ha un despertar en el mateix espai on continues somiant
dóna un sentit menys caduc al temps i una falca provisòria a la fe.

~.~

Al Fossar de les Moreres coloms encesos.
Crema la flama la pau que no s’enlaira
i un gran dolor ens té encara presos

fossardelesmoreres

~.~

Les coses que intentes ignorar no les pots ignorar.

~.~

A vegades, en l’instant
en què es demana un desig,
s’acompleix la bellesa.

~.~

Per fi, puc veure la fosca al final del túnel.

~.~

Fes ponts, no forats.
Hi camines dret,
no has d’ajupir el cap,
no amaguen res
i són més bells.

~.~

Boç endins la mudesa és bromera.
Onades de crits ofeguen paraules.
La poesia pot ser secret,
però ni silenci ni treva.

~.~

Sempre arriba el temps
de preguntar-se quant de temps
pots aturar-te a contemplar el riu
que passa sota el pont que uneix
present i futur.

~.~

Els rastrejadors també deixen rastre.

~.~

D’ahir tens sempre avui ulls de demà.
Clariana en la nit, tenebra a destemps
l’ara barrina, segrestada.
Orbats, cauen estels sense mirada.

~.~

No ensinistres els records amb la mateixa precisió
que ciselles la distància, com si un somni
pogués repetir-se ajornant, de nou, la vida.

[ Je suis de mon cœur le vampire > Baudelaire ]

~.~

De tard en tard, brogit d’ales, torna aquella lleu lucidesa
que et recorda que la profunditat d’un vol no et farà tocar fons.

~.~

De mabre, desolada,
de memòria em creix l’estàtua
i, als llavis, les paraules
que amb la teua veu pentinaven
magnòlies, til·lers i àlbers.

~.~

La llunyania és massa a prop, gairebé a dins.

[ Llas! Mon delit dolor se converteix > March ]

~.~

Qui li ensenya les tisores?
Qui li treu l’aigua? Qui la mustiga?
Les espines per a qui les treballa.

~.~

Ni porta ni finestra,
i la llum s’hi escola, probatòria.
Les esquerdes del mur creixen.
En tu.

~.~

Mirall o estàtua, a força de llepar
vidres, d’esgarrapar murs.
I després, com un mai, aquest tu,
carn d’ara i adéu constant,
poc més que res.

~.~

Tenim por dels espectres que tremolen de por.
Ells no ho saben. Nosaltres tampoc.
I jo tremolant, malgrat ells, malgrat tot.

~.~

Quedar-se amb la lluna en la boca.

~.~

Contra la pressió, evitar la confrontació no evita el canvi
i, alienació enllà, inutilitzada la revolució, comencen les mutacions.

[ Id quod astrictum est, alienatur > Cels ]

~.~

Les ales no expliquen com volen.

~.~

Aquesta percepció de l’instant, del punt
d’inflexió en el qual, si present i futur
no s’acoblen mínimament, el passat impera.

~.~

Constipat, letàrgia, somnolència
i aquell fluir surant entre calfreds
que desdibuixen la consciència
i, sense estridències, ho allunya tot.

~.~

Muda, la pell muda.

~.~

I el metge va dir: —Li recomane no néixer
i morir més d’una vegada cada 5 o 6 mesos.

~.~

Per a poder lluitar és més fàcil
recuperar les forces que perdre les pors.

~.~

Dues nits la sendera m’esbranca:
una alça murs contra timbes;
l’altra es perd boira enllà.
Camp a través trenque, silent,
adéus bifurcats.

[ El millor camí per sortir és sempre a través > Frost ]

~.~

L’extrem portat a la solitud.

#fil

~.~

En la pràctica, l’ofici de poeta no és gaire diferent de la resta:
l’art de (saber) distanciar-se fins i tot d’un mateix sense alienar-se.

~.~

Amb quina llum la sang s’engendra,
de quin empelt s’acreix, amb quin espasme?

~.~

La marjal sencera, de bassals
plena, era un gran mirall.
Núvols dalt, núvols baix,
i, dins i fora, sempre blanc,
tot un núvol l’esguard.

~.~

Trec la mà per la finestra
per a saber que encara plou.
La realitat no em deixa
creure res del que veig.

~.~

Córrer és poesia que veig.

~.~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Bells», de Mina Tindle

Poeta i mussol, piulades al vol (VI)

Te’n vols molt lluny
i, tanmateix, gaudeixes
el lloc que ocupes
dins aquella mirada.
Marc Granell

mussol_vola_lluna

~.~

Deix d’escolopendra, tremola
l’enyor als meus llavis
com un mot miriàpode.
Alene:
hi dibuixa lentament
el teu nom… i penetra.

~.~

La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

~.~

Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

~.~

Imminències o urpes.
És usurer, i res no s’hi juga,
el temps de l’espera: et passa comptes
i has de pagar quan menys t’ho esperes.

~.~

Tigres entre les costelles, salivant-me.
Mentre em mengen a besades, m’esmole
als seus ullals paraules devorades.

~.~

Et truco demà.
On siguis.
Amb una altra veu,
amb la mateixa llum,
tornaré a ser, pura follia,
el vol que volies
i no et pertanyia.

#purafollia #variazione

~.~

D’aquest enyor, com guarir-me podria
si em toca els secrets tatuats als ulls
i em pren i se m’emporta aquesta pura follia?

#purafollia #variazione

~.~

Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

~.~

De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

~.~

Duc als llavis, com de la mà
a un infant, rialler, camí del circ,
els dos noms del desig de córrer
infinitament més lent que els tigres.

~.~

Les felicitats, com les penes, cal assimilar-les,
en part pel mateix sentiment: retrobar-se en pau
amb les paraules que saben dir-les.

~.~

Cal enteresa per donar espai
a tot allò que mereix temps i viceversa;
calcular ràpid per decidir aviat
és un detergent de la consciència.

~.~

No he perdut cap punt cardinal.
Cap brúixola indica, al mapa,
quin és el compàs d’espera.
Però el magnetisme hi és,
i la llum, i la sendera.

~.~

L’animal que no existeix
també deixa rastre.

~.~

La lluna acaba revelant
fins a quina tenebra
ha bategat el cor de la nit.
Sempre.
Tire el meu dau infinit:
nit blanca amb estels negres.

~.~

Dormia plàcidament.
Alguna cosa m’ha despertat de cop,
com si la nit, massa esmolada, m’alertara
d’una oculta realitat que em talla.

~.~

Blau.
Baix, l’horitzó alça el vol
de la mirada.
Pau.
La lluna, mirall de gavina,
és un dau
que es tira i s’endevina.

motivació

~.~

Quan un matí, Gregor Samsa va despertar-se
d’uns somnis neguitosos, al llit va descobrir
que tenia un petit estel incrustat en el crani.

fil

~.~

Fosca il·luminada, amor perpetrat,
rosella en blanc i negre, cos respirat.

motivació

~.~

—Perspectiva Nevski—

Quilòmetres de carícia [1]
en un centímetre de la teua pell. [2]

Per J. Porcar [1] i Alexandre Navarro [2]

~.~

L’alta fidelitat és un disc ratllat.

~.~

Ulls que em mireu ancorats
al fons d’una llàgrima,
quants en sou?
Sortiu ja del pou:
s’ha d’apagar només una albada
per cada gota de rou.

~.~

Escuma o baf,
forada l’ona o travessa el núvol:
nada per sota o vola per sobre.
L’oceà té fons. El cel no té sostre.

motivació

~.~

Cec, al fons de la nit
troba la llum fòssil, mineral,
la torba que un corcó treballa
incansable dins dels ulls
de la més ignota memòria.

~.~

Una font de blaus
raja un blanc mesquí.
Un pallasso escup
i branda, agraït,
un llibre d’amor i vi:
—Ja us esteu morint?
Malsons en clorur sòdic.
Al buit.

~.~

Ai! Ets lluny…
i l’enyor té pell i cor i mans,
i em creix la nit com un desmai.
Et ploraria sexe amunt
per no plorar-te ulls avall.

~.~

Mentre cus el seu passat,
el present s’esfilagarsa.
Res de nou, al capdavall:
l’instant penja d’un fil
i l’avenir no s’apedaça.

~.~

Atura’t si creus que, en el camí poc il·luminat,
una ombra estranya és un balç, i agafa un altre
quan el balç és caure sempre en la creença.

~.~

Punts suspensius, les gavines foraden el cel.
Quan l’albada exclama, la mar rep signes d’admiració.

motivació

~.~

Potser l’esperança cap dins
de la teua mà, però no dura
si no la tens oberta.

~.~

Fosca habitació d’ulls brufada.
El dia ataca, m’arrenglera ocells
i astres, voldria posar-me en ordre
les estrelles.

motivació

~.~

La nit implorava, perdia estrelles,
pel teu cos s’arrossegava cercant
l’altra llum.

~.~

No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.
Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.
El més perillós podria ser la por.

~.~

Aquesta llunyania és l’infinit
on es toquen les paraules:
té la distància exacta d’una carícia
i mil muntanyes de separació.

~.~

Com la sang, abisme endins, ressones.
No em deixes un eco sinó roses.

~.~

El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.
El lliure, presoner de triar-ne el color.
Les idees, que grosses i que boniques…

~.~

El sol dibuixa el desig
de llum, ombra encesa
que la mar inunda.

motivació

~.~

Rellotge d’arena:
com les hores passen dues dones.
Cusen l’horitzó.

motivació

~.~

Mar celeste
o cel marí,
nu volo onades.
Núvol-onades.

fil

~.~

Tot és remot, de tan a prop.
Tot és lluny, de tan a frec.
La deslliga el que la lliga.
Sempre cerca, vol rasant,
el llunyedar de la carícia.

motivació

~.~

Nit per fora, nit per dins.
Pigues o pols a la pell,
quina llunyania d’estels…
Epiteli en vers i revers.

seqüela

~.~

La carícia és una paraula amb dits.

~.~

Té escletxes la teua nit
de romer i farigola;
en tu el meu somni s’hi escola
per a fer-te de coixí!

~.~

L’abisme és una carícia sense pell.

~.~

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Quietly while you were asleep / the moon and I were talking / I asked that she’d always keep you protected»
«The sweetest gift», de Sade

Poeta i mussol, piulades al vol (V)

The moon is distant from the sea
And yet with amber hands
She leads him, docile as a boy,
Along appointed sands.
Emily Dickinson

mussolOO

~:~

Aquest cos és només un llambreig de l’aigua.
L’aquarel·la, besllum secreta, regalima pell endins.

~:~

Immutable, de tard en tard, memòria única,
em prens, i ets una sola nit, encarnació
primera i última, com si estimés sempre
la mateixa mort.

~:~

Dia fosc o nit clara,
arbre blanc o núvol negre,
ni a la terra ni al cel
jo m’arrele.

«Mystic», de Txema Rodríguez

~:~

carícia llisquent
giragonsa infinita
desig arrossega
la serp proscrita
esbufecs espasmes verí!
la llengua retorçuda
i, muda, la pell muda

~:~

El cel d’ara
és molt més bell
que la paraula
«albada».

8:37AM / 8 d’abril de 2013

~:~

Si fa sol, retallem ombres negres, fàcilment.
El dia núvol ens abandona entre les grises,
com espectres que dubten de la nostra existència.

~:~

Una mà.
No la paraula “mà”,
ni la mà pronunciada,
imaginada, sinó la mà.
La mà que toca, oberta,
sencera, lentament,
la meua mà.
Una mà.

~:~

Potser puguem tornar al món sense sortir del somni.
La qüestió és saber a quin i no preguntar-se gaire
per un futur que el somni no inclou.

~:~

Flor del silenci: silenci en flor.
Sagna nua: por. Inspira mentre exhala.
Tinta sua: nit. Tot miola mentre calla.

diàleg

~:~

De taronger he empeltat
la forest del cor: memòria i desig.
El silenci treu flor, i flaira,
els diumenges d’abril.

~:~

El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.

motivació

~:~

Segueix el riu de llum
i, quan arribes a l’horitzó,
salta!

motivació

~:~

L’absència pren cos: posseeix
la soledat que els mots acompanyaven.
Al llit, adéu endins, l’amor s’acotxa
a les palpentes amb la pell sargida.

~:~

És, en realitat, un somni.
Voler o no despertar no el defineix
i només s’esvaneix si t’adorms.

~:~

Devorar l’instant
per donar un nom
de record al destí.

#Leucó

~:~

Ressuscitar en l’altre cos,
el que en mi ressuscita.

~:~

Et somie somni dins de mi.
Somni em somie dins de tu.
Nit plena de lluna,
espai i temps
infinit.

~:~

Va ser bell perdre’s i retrobar-se.
Que ho siga, també, recordar-ho
un vespre vora mar
amb els mateixos ulls somiadors
que ara em perden.

~:~

No tornes mudes les paraules
que pronuncies en silenci.

~:~

Lluna plena.
S’omple de la nit
que buida.

~:~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The moon is a blind eye», d’ I am a kloot

Poeta i mussol, piulades al vol (IV)

Toco les llunes que habiten el teu front, /
els rems d’or de la teva veu callada.
Agustí Bartra

tumblr_m4ocwzKYWk1qzdzano1_1280

~:~

Les ales que no volen
la lliguen a la branca.
El blanc vola.
El negre s’agarra.
La llum s’arqueja.
La lluna, sense mans,
no arribarà a plena.

~:~

Ningú no m’espera, el silenci canta
i, de la lluna, n’aprenc la dansa
que, muda i lenta, em desfà l’estàtua.

~:~

Córrer i vent.
En contra: vas lent, però controles.
Sense: vigila de no arribar a un lloc
on no havies pensat anar-hi.
A favor: descansa.

~:~

Ja t’has fet brogit d’ales,
alè al vent sense baules
i, al meu cor, vol remor,
només llum, només mot
i només aire.

~:~

Sóc una font de set.
Si no em beus, em bec
i en mi torne, au de neu,
a ser aigua, riu i ple.

~:~

Aquesta set de llum
no pot ser una font de nits
negres.

~:~

Orfe de la pluja, nàufrag
al desert, amarat bec
de la meua set.

~:~

M’inunda la set.

~:~

És primavera perquè floreix; no perquè florir espera.
I, si espera, és perquè cerca, i no a l’inrevés,
ni de genolls, ni viceversa.

~:~

Va descórrer la cortina.
Va obrir la finestra. L’aire
entrava: llum, llavis, llençols.
Alenades, quatre mans al vol
despentinaven la tarda.

~:~

Coses, cases… Cossos!
Si els gaudiu, tot pesa més;
fora d’ells, us manca l’alè.
Però no culpeu, si de solatges
viviu, l’amor sense fre.

~:~

Que passen si, passant,
d’aquesta absència a frec,
d’aquest present en fuga,
se’n trenca la constant.
Fam i serp,
en tu es belluga l’instant.

~:~

Si és foc, no llum
que crema, cap llum,
en contra teu, pot ser
encesa.

~:~

Orbat de cos, animal,
fa la guerra, al fosc mirall,
a un exèrcit de tristesa:
nit, sal negra, bleix!
Als ulls la besa i no es rendeix.

~:~

De llindar en llindar, de la joia
al silenci, d’alenar a tossir,
funàmbul somnàmbul, a viure
em proscric entre entendre i sentir.

~:~

L’entomòleg punxa l’ull
amb busques afuades.
L’ombra talla, diagonal,
el punt de fuga de l’instant.

Joan Baptista Porcar, «Portuària» 1946

~:~

Amb les pedres d’un mur he construït un pont.
Ara que només la nit el travessa…
piulada inacabada

~:~

Per què un déu, si tenim dos blaus?
Esperant un raig de sol, desdentada
boca negra, som la nit amb horitzó.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Pensar és el paisatge.
Sentir, escriure’l, ha de ser l’aire.
Talaia de de guaita, m’assec,
bec la llum i m’emmiralle

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

De la mar a la muntanya
sóc els ulls de tots els vents;
una altra onada al meu esguard
esfondraria la muralla.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Per un somni clar sis llunes branden.
En aquest cel ressonen. Les set.
Estabornit, el cor no té batecs sinó campanes.

Al balcó de l’exili, 17 de març de 2013

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Goodnight moon», per Shivaree

Poeta i mussol, piulades al vol (III)

We’re after the same rainbow’s end, waitin’ ‘round the bend.
Johnny Mercer

piuladesmussol3

~:~

Treure una cadira del lloc on sempre ha estat
i ensopegar durant dies amb un buit.

~:~

Tot això que fas és
el que realment necessites fer
per canviar les coses que vols canviar?

Bauman, gràcies

~:~

Dues lluernes, en nit d’ulls oberts,
gronxaren la llum dels meus somnis.
El seu sol llostreja i toca el bres.

A Reis Juan i Laura Borràs

~:~

Flama tibada, fora de camp,
incorpòria llum penetrant,
inunda l’estança l’amant.

«Dànae», Rembrandt, 1636

~:~

Branca o arrel, el centaure
es fon en nit opalescent:
ni terra ni cel.

«Aether i Hémèra», Bourdelle, 1911

~:~

Hi ha mots que el silenci pronuncia,
però el seu eco també és silenci.
Hi ha mots que la veu pronuncia,
però el seu eco és el mateix silenci.

~:~

-Això que has dibuixat què és, Lara?
-Això és la xemeneia d’un cor.

Lara (4 anys)

~:~

Oceà en calma,
de tempesta ple;
silencis que suren,
mots a destemps,
expliquen onades
de la sirena que calla
amb ulls de mar.

~:~

Córrer esmunyedís, pres
per les ínfimes mans
de la pluja, bateig
de la pell assedegada,
com renàixer des dels ulls
d’un xiquet que plora.

~:~

Curull de terra promesa,
plegue roba i amuntone exilis.
Lluny de tot, torne a mi:
seré només camí i paraula despresa.

~:~

Admire el pecat
de no estar treballant,
de mirar les estrelles,
de parlar de filosofia.

«Incest d’ànimes», Osbert, 1896

~:~

Mots contra el vidre,
baf a la mirada,
el camí s’emboira,
el silenci esclata.

~:~

Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.

«Le calme de l’eau», Osbert, 1918

~:~

Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.

«Le mystère de la nuit», Osbert, 1897

~:~

Cambra de bany.
Em rente els ulls:
cada mirall és el mirall.
Pare l’orella al vidre fred
on giravolta, encés,
el calidoscopi d’un batec.

~:~

La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.

~:~

Dimarts eterns, mar
de beure, mort
de viure, sóc
un verm i sóc lliure.
Sense tu, visc en mi
i et sent riure.

~:~

La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.

~:~

Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.

~:~

La llibertat és
almenys una mirada.
Recolzada a la barana,
els seus ulls ho diuen tot.

«El balcó», Manet, 1869

~:~

Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.

~:~

Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.

~:~

Als dits, als llavis, al cor
obri esquerdes el magma.
Els volcans poden ser
previsibles, no evitables.

~:~

La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.

~:~

El poema que acabe emmudeix
com aquest silenci després
de ploure, com un animal adormit,
com el seu darrer rastre, forat
de glaç en la nit.

~:~

Quan, al present, entra menys el passat
i el passat comença a ser només passat,
el present no arriba a ser present.
Del futur, ni parlar-ne.

~:~

En el llenguatge de l’amor, la mà
és immensament més rica que el diccionari.
Cap gramàtica pot abastar la tendresa.

~:~

Per tu he travessat l’alba,
per tu he travessat el vespre
i, ara, per tu travessat,
la nit en blanc i encesa.

~:~

Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.

~:~

Erigit amb absurdes geometries,
corre l’home fosc; hi perd carn, pes
i, trencadís, negra espurna,
amb l’aire es fon.

~:~

la passió que sou,
que us mou i us clou,
que és pou i és jou,
que és rou i ens plou
l’amor que cou
i mai no és prou.

~:~

Córrer i córrer dins
l’espill, horitzó enllà,
lluny, minvant, com un ocell
marca el punt d’un darrer vers
i s’esvaneix.

~:~

Som l’ocell i som l’ala
i, entre misèries i cels trencats,
l’aire.

~:~

Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.

~:~

L’esperança és
l’última rosa
que es perd.

~:~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Moon River», de Henry Mancini, amb lletra de Johnny Mercer i veu d’Audrey Hepburn

Poeta i mussol, piulades al vol (II)

Fly me to the moon
Let me play among the stars

Bart Howard

vola_mussol

~:~

La mirada vola i d’ulls s’omple el cel:
ferma és la voluntat de les ales fràgils.

~:~

Em gite en la duna i sóc la duna,
vent, sorra i espera remoguda.

~:~

Tota la nit, mentre dorms,
els teus ulls són la nit.
Implacables, sense parpelles,
s’obren en mi.

~:~

Ella és l’aurora dels anhels petits,
victòria dels dies i de les nits,
antara, memòria i flor del desig.

~:~

No intentar sobreviure, al foc,
dins del foc: sobrevolar el foc.

~:~

Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.

~:~

Braços enlaire, que la pentinen.
Braços entorn, que l’abracen.
Dos anells, davant d’un mirall,
a la cambra de bany.

~:~

Vesprada
a vessar
de crits.

~:~

L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.

~:~

Participacions preferents.
Obligacions subordinades.
Determinacions? Vol de pedres!

~:~

Soterrada, l’ala encara
vola.

~:~

Bellesa, ets la nit en flor.

~:~

En la nit, el motor
del frigorífic sona
com la solitud.

~:~

Per a no perdre el nord
hem de resistir al sud;
del contrari, del sud estant,
el nord ni tan sols existeix.

~:~

De nit, en la boira,
també obrim els ulls.
Ens costa recordar,
però no podem oblidar.

~:~

Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.

~:~

Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».

~:~

Qui vol el bé d’un altre
mentre lluita pel seu:
llum entelada.
No culpe el supervivent
ni m’hi capbusse.
Toque el piano.

~:~

Fred.
Enyore els dies calorosos
de l’estiu, el cruixir
dels llegums de la ginesta.

~:~

Nit amb malson bucle:
agafe tard els trens
i no baixe a temps dels metros.
I ara, en despertar,
no sé si he baixat
a l’estació correcta.

~:~

Volem.
Entre mar i cel, a frec,
cap horitzó no tanca la ferida.

~:~

En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.

~:~

Volar és poder.

~:~

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Fly me to the moon», cantada per Doris Day

Poeta i mussol, piulades al vol (I)

«A les nostres tenebres no hi ha una lloc per a la Bellesa.
Tot el lloc és per a la Bellesa».
René CHAR

fly

~:~

El pintor voldria agafar distància i triar
alguna de les perspectives possibles,
però en totes brilla el mateix sol. També de nit.

~:~

D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

~:~

A mesura que ens acostem
com una resposta, creixem
com una pregunta.

~:~

Mans desfetes, de nit plenes, desperten àngels.

~:~

Els trens que només passen una vegada
no tenen bitllets de tornada.
Hi aniré caminant.

~:~

La muntanya és més gran dins
dels teus ulls.

~:~

Despertar-se aviat només per saber
que encara ets a temps d’entrar al darrer somni
per la cua.

~:~

Contra el malson constant
dels somnis postergats, dues opcions:
despertar (-los) o dormir eternament.

~:~

És tan fàcil oblidar la nostra fragilitat
que, quan ens n’assabentem, l’esquerda ja s’ha fet massa gran.

~:~

Sentiment que a les mans esvara,
animal que amb carícies arrapa.

~:~

Corres mentre penses i, mentre penses, corres:
només recordes d’on has sortit i on has arribat.
Pensar no ajuda a gaudir del camí.

~:~

Escriure poesia després de Camps és un acte de barbàrie.

~:~

Llegir tuits com una remor de fulles, de sobte brams
de silenci clos, i entrar-me ganes de fugir
amb brogit d’ales.

~:~

Avui sent els batecs anats
que, al bosc del desencant,
cerquen la sendera per tornar al cor.
La fada absent els acompanya.

~:~

Per a un big bang només cal una espurna.

~:~

Ser poeta i sentir profundament que hi ha coses indicibles.
Potser el repte fa el poeta. I, encara més, la persona.

~:~

continuarà…

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Fisherman’s Blues, The Waterboys