D’estiu, llibreta i orxata [comiat estacional]

Fa tanta calor que em resulta massa car continuar endollat. A la ja de per si abusiva factura de l’electricitat hi he d’afegir el consum d’aire condicionat. Sense ell, tindria desfici només de començar aquest apunt. Escriure un blog és més que penjar-hi escrits. Cal documentar-se i, en el meu cas, també estar atent als blogs i altres mitjans de comunicació de les rodalies virtuals, que no sempre són geogràfiques, no caldria dir-ho. Tot això és temps (i diners) davant de la pantalla. Així que ja ha arribat l’altre temps, l’estació que convida a canviar el blog per la llibreta i el ratolí pel llapis. Platja o muntanya, un quadernet és molt més sofrit que qualsevol pantalleta. L’arena i la pols s’espolsen fàcilment. L’aigua, de riu, de mar o de suor, que ràpidament s’asseca en el paper, podria fer malbé qualsevol dispositiu digital. Abans que això, en qualsevol cas, hi ha la meua experiència, que em diu que cap llibre de poemes l’he pogut materialitzar sense una llibreta. Bon estiu i bons llibres per a tots els lectors del Salms.


«Una flor no fa estiu», de Marc Parrot

Córrer

Després de glopejar amb la sentència, he corregut pel terme. Aquest matí he corregut més que de rutina, i això que m’havia quedat ressaca de l’albarinyo d’anit. Mentre corria m’encenia de calor i també, per què no reconèixer-ho, d’una ràbia poc descriptible: bàsicament, em crema que una colla de justiciers intenten (de nou) sentenciar un poble. El riu Sec semblava més sec, com el fetge del penjat. Espanya, la jutge, se l’ha menjat caducat i em pense que patirà alguna cosa més que un terratrèmol de budells. Travessant la partida de la Donació, el pensament m’ha fugit a Portugal per diverses raons, i m’he quedat una estona sobrevolant la ciutat de Lisboa, que ja m’espera. En arribar a Taxida m’he topat una serp morta enmig del camí; feia gairebé un metre de llarg, com el meu puny de grossa. És estrany trobar un exemplar així a la marjaleria castellonenca, on gairebé ni anguiles hi queden. Segurament era un rèptil d’importació. En fi. Al camí Fondo se m’ha aparegut de nou el japonès, pujant la llarga costa de l’avinguda Marató. No us ho havia dit, però últimament, quan vaig a córrer, se m’apareix un japonès. És per culpa d’un bon llibre que he llegit. No tinc el costum de parlar de llibres i, encara menys, de recomanar-los, per raons que un dia, si tinc més ganes que temps, intentaré explicar. Vull, però, fer aquesta vesprada una excepció amb «De què parlo quan parlo de córrer», de Haruki Murakami. Als blogs no ha passat inadvertit: Balaguer l’ha ressenyat fa poc i n’ha destacat idees rellevants; Ferré hi afegia la seua experiència personal com a corredor (n’hi ha més). Encara que Murakami explica meravellosament què és per a ell –i per a mi– això de córrer, no sé fins a quin punt aquesta obra pot resultar igualment profitosa o inspiradora per a una persona que no ha corregut mai. En tot cas, sí puc garantir que és un llibre deliciós per a qui li agrade córrer i llegir. Si el corredor lector és, a més, un lletraferit greu, aleshores gaudirà d’una petita bíblia de la transpiració, de la lluita conscient i en solitud contra aquesta pèrdua constant de porositat, física i mental, que és viure:

«Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades. En prenc consciència d’una manera física, amb la part més profunda del meu jo. I un dels resultats de córrer més estona que normalment és que em faig una mica més fort. Si estic enfadat dirigeixo la ràbia cap a mi maeix. Si estic frustrat ho aprofito per millorar. Sempre he viscut així. Absorbeixo en silenci tot el que puc absorbir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d’una novel·la».

Aquestes memòries atlètiques de Murakami proven que molta gent que corre no ho fa només per a mantenir la forma. Sobretot ho fa per a mantenir un fons, més anímic que físic.


«Heart of gold», de Neil Young

Quatre cantons

No comment. El silenci, com a indiferència voluntària, és una pacífica forma de llibertat d’expressió, els paladins de la qual no dubtarien a exterminar simplement perquè que no els reporta cap benefici material o no contribueix a l’estimulació dels seus melics.

Governants. El necis sovint no perceben que l’important ja no és repetir que han dit la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones continuen pensant que estan mentint.

Desgana. El cansament és una bona medecina. Alerta el cervell i el cos. Però apareix només quan és imprescindible. Quan ja no ens podem defensar.

Optimisme. A la formiga no li ve gran el món; per a construir-lo només li cal un espai i un temps en els quals no hi pensa.


«No one knows I m gone», de Tom Waits

Veus mirades

Diuen que deien que Buda digué que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional. També al blog. El cuirasser ja sap que dels patiments a penes resistits en pot fer cuirasses de ferro, però aquest menestral, que té sentiments, vol que la mort no tinga cap domini, tampoc el del cansament. Per això, com va dir Buda, n’hi ha dies que no té ganes de patir gens ni mica. Només en té de tornar a l’assut de veus mirades. També és un un art aprendre quan cal estirar-se a l’herba, riure a cor obert i deixar-se dur per un triple trenc d’albes o per una mirada que, penyal i falcó, s’alce i vole. Au i timba, ni al cim del faralló vol oblidar que el fracàs no l’ha d’esfondrar ni l’èxit enaltir-lo. Gairebé un dogma. Si n’hi ha, és aquesta la poètica: la veu dels ulls és més profunda que totes les roses i hi ha éssers que només reclamen ser anomenats. Perquè existeixen. Cadascú té la seua sendera. Cadascú té el seu amor. Cadascú té els seus perquès. I no els pot decebre.

En aquesta pedregosa desferra

Només em cal una volta pel terme per a comprovar que el món no s’acaba avui, que potser durarà una miquinya més. La millor notícia. I no ho dic pel nou repte blaugrana, sinó pel que diuen. El que diuen sempre sembla important, terminal, i fins i tot a vegades ho arriba a ser –per les seues conseqüències– en la boca dels trompellots. Però és una boira que se n’anirà com ha vingut. Sempre diuen coses, ja ho sé, però avui les han volgut dir totes i no cap. Els embafats embafen. Ens han repetit tant que Espanya no és Grècia que al final no ens ho podrem creure de cap de les maneres. I Espanya serà Grècia, si s’afanyen. Ens han repetit tant que no passaríem dels quatre milions d’aturats que ara ja ens podem creure perfectament que passarem dels cinc, o dels set. Els –ens– tenen a tir. El desencant ja no té mollons (amb “m”) i als expulsats no els hi queda sang. Terra erma. The waste land. What are the roots that clutch, what branches grow out of this stony rubbish? Acabaré com he començat, amb l’esperança infantívola del despenjat que passeja pel terme des del sol del dilluns al sol del diumenge, amb la pau de qui fa mesos que ha deixat de contemplar el cel esquarterat a contrallum de les grues. Em desemboire. Queda paisatge i queda món. Només en rars moments el món és bell. Rafalafena, Camí Fondo, Taxida, Serradal, Travessera, Riu Sec, Lledó, Perot de Granyana, Primer Molí: no som ciutat ni ho serem mai. Estime el meu poble. Fill de l’home, tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos.


«Un planeta roda per l’espai infinit», de Gerard Vergés

Cinc refraccions

Som una excepció a les normes
de la son.

George SZIRTES

Afaitat
Mirar-se sovint a l’espill és una cosa absolutament irrellevant. Més enllà de l’afaitat, darrere de la barba, des de l’arrel del primer pèl nevat o la solsida facial de la primera arruga, l’important és descobrir com et mires i, més encara, desxifrar el pretext inútil pel qual et mires.

Cel
Amb l’edat, els ulls acaben presoners de la seua pròpia mirada. Ens mirem més perquè ja no ens veiem. Els espills no només són legítims instruments de la vanitat. Són eines del cor, imprescindibles per reconèixer-nos entre les reixes.

Despertar
Despertar no té cap mèrit. Mantenir-se despert, en canvi, és un regal, un afany conscient de generositat. Dormir llargament i després obrir els ulls és un acte reflex. Igual de reflex que l’absurda troballa, per atzar, d’algunes respostes que inexplicablement encaixen amb preguntes que ni tan sols hem formulat nosaltres. Resistir-se a tancar els ulls quan algú ens obliga a fer-ho és un acte d’entrega. A alguna cosa, a algú o a un mateix. Té un significat autònom. Per tot arreu hi ha respostes, però la majoria sobren. Són mentida pura. Encara que perduren algunes respostes útils, estan desgastades, són (com) actes reflexos. Cal canviar les preguntes, i fer-ho és un acte d’entrega. Com mantenir-se despert.

Batecs
Són batecs el que no deixe de perdre. I cada dia més. A saber on anaren a parar els de la tardor, els d’ahir, els ajornats fins al final d’un bes, els desaprofitats contra un fill de puta, els bategats cinc línies abans d’escriure aquesta paraula. Continc la respiració com si no existira el temps i sent com un tornaveu llunyà s’adorm novament dins mi. Batecs que se’n van. El temps és una infecció.

Ritual
Treure el cap al dia, a l’aire fresc, al cant de les gàbies i saludar l’exèrcit d’antenes de televisió que a l’alba violen les teulades del barri. Preguntar per l’urbanisme, per Pèricles, pel traçat hipodàmic, i tramar un pla secret per assassinar l’alcalde. Treure el cap al cel, aquest forat a penes, aquest rectangle. Però treure el cap. Carpe diem.


«Refractions», de Diamantis Ilias

Envers Europa… Què vols tu, Viagra o Tamiflú?

«Francament, veient avui com funciona el món,
el que resulta estrany no es ser anticapitalista, sinó no ser-ho
»
Esther Vivas, candidata de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

Conèixer les mancances antològiques d’una Europa en vers és una miqueta menys fastigós que estar al dia de les notícies sobre la campanya poc europea i summament ibèrica dels dos partits hegemònics, voraçment a la caça de les tan cobdiciades butaques a Estrasburg i Brussel·les. Les caçaran vives o mortes, tant els fa, perquè igual les cobraran, amb tots els zeros i sense descomptar-hi eixe IPC que a tu, treballador, l’empresa ja ha començat a descomptar-te. Com en cites anteriors, PP i PSOE han passat olímpicament d’Europa i han atrinxerat la campanya darrere de dos subterfugis més o menys ocasionals que —així ho han volgut— per força (mediàtica), per collons, havien d’interessar a la resta d’europeus del sud: la marrana grip en les casernes militars i el transport de polítics en avions militars. Campanya militar! Hi afegiria un parell de descosits per corrupció i poca cosa més. Manu militari, l’estratègia partidista de l’optimització de vots basada en una brutal reducció inhibitòria de la realitat a conflictes artificials és de llibre, més encara si parlem de comicis europeus. Però no és un llibre nou: les eleccions tutelades pel subcomandant Acebes giraven al voltant de la necessitat de més Viagra patriotera i erecció de la rojigualda contra los separatistas; les eleccions vetllades pel subcomandant Rubalcaba giren, en canvi, al voltant de la necessitat de més Tamiflú contra grips de casernes militars i escoles madrilenyes. Què vols tu, Viagra o Tamiflú? No és cap secret que aquesta nova campanya del bipartit PP-PSOE és, si més no, una immensa falta de respecte al ciutadà, que les passa putes torejant el bou de la crisi. Diguem-ho clar: una infinita presa de pèl. L’electorat ho percep molt més clarament enguany que en comicis anteriors, i per això el diumenge vinent s’espera una abstenció sense precedents que, alerta, beneficia a la caverna europea.

Tot això, ja ho he dit, no és cap secret, però dibuixa l’ombra esmolada de les ales dels voltors que ens sobrevolen, i en destacaré dos, els més rapaços i destructors: la pèrdua de confiança en l’acció política per a canviar les coses (si no fem política, ens la faran) i la imitació dels comportaments infames dels polítics per part de la ciutadania escamada, caldo de cultiu en ambdós casos per a l’engreixament dels partits populistes i la consolidació dels feixistes. La crisi econòmica ha desemmascarat discursos buits i pràctiques perverses de neocons i socioliberals, els artífex de la pregonada refundació del capitalisme. Refundició, en diria jo. Però també ha desemmascarat quines són les evidents inactivitats i indolències dels parlamentaris europeus a l’hora de prendre determinacions essencials, com ara una reposta unificada contra la crisi. Pregunteu a qualsevol ciutadà europeu si sap esmentar una sola mesura econòmica planificada desde la UE. Dubte molt que us en puga dir una. No és d’estranyar que, en percebre els efectes de la crisi, tantes veus hagen qualificat d’insult a l’enteniment que visquem en una presumpta unió econòmica amb Europa i, en canvi, des de la tan sufragada administració europea no s’hi prepare un pla interestatal i concertat per a la recuperació econòmica. Però, és clar, d’això no interessa gens parlar en campanya perquè, fins ara, el més important no ha estat solucionar els problemes dels ciutadans sinó anar apagant els focs del mercat a colps de talonari i aconseguir els vots necessaris per a tornar calentar cadiretes a Estrasburg, com les gallines!

I ja que escric un dietari personal, vull mullar-me i no parlar només de les coses com són o com semblen ser, seran o haurien de ser. Al món i a Europa, els fills de la decepció som molts, però hi ha un sol culpable: el capitalistes salvatges. És a dir, el capitalisme. El meus motius: estic a l’atur des del mes de gener, potser per això haureu comprovat que, darrerament, als Salms hi ha un altre cavalló i molta més saó. És la primera vegada que ho explique públicament i, això sí, se me’n fot —molt més que a Camps els tratges— si algú pensa que són indecorosos els estriptís dels obrers peluts. El patiment és llarg, la història curta: un empresari (ex-administrador, per cert, de les campanyes de Lerma) em va tenir pres, durant vuit mesos, dins de la fàbrica, amb la meravellosa ajuda del Sistema: autoritat laboral, concurs de creditors, jutges, administrador concursal… Una empresa de la qual no podia anar-me’n per a no perdre el subsidi. El que he patit m’ha confirmat que la paraula empresa no ve d’emprendre sinó d’empresonar. Tot i això, hom no pot viure decebut. Cal que la decepció mute en resistència i energia contra els qui ens han fotut en aquest merder i, per això, pense que aquest diumenge hem d’anar a votar, encara que siga en blanc, i evitar l’abstenció que afavoreix als de sempre. Jo votaré Iniciativa Internacionalista o Revolta Global; no estic del tot convençut, però, en qualsevol cas, ho faré per fotre, com diu Cucarella.

Mario

No ha pogut ser. L’encanteri fou un miratge. Estic molt afectat. Mario Benedetti ha mort. Les ganes de plorar que tinc no me les lleva ni aquest obituari, que torna a penjar-li l’etiqueta «del compromiso». D’aquesta manca d’ètica periodística ja en vaig parlar un dia. Ha mort un poeta, sense més. Un gran poeta. No es dia per a fer política poètica, sinó per honorar la memòria d’una veu irrepetible. Benedetti va ser, és i serà la paraula plena, la tendresa dels versos a cau d’orella, la poesia còmplice del poble. Descanse en pau.


Utopias


Desganas