Equilibri

Em pregunte quin era l’equilibri i quin és avui. Les xapes de tònica Finley, carregades de plastilina, no se n’havien d’eixir ni un mil·límetre de les ratlles del pati de l’escola Lluís Revest fins a tocar meta. Sempre guanyava el nom del mateix ciclista. Jugar a les bales (guas!), ballar la trompa, arrossegar-se per terra, com una sargantana, recollint gàlbuls per a la guerra… Anàvem sempre a genollons. Els genolls tenien la responsabilitat de mantenir l’equilibri, un compromís que, aleshores, era un acte reflex, sense queixa, foguejat en les conseqüències: ferides, rascades, crostes, esgarrons, pedaços… Conquerir l’equilibri era més que un joc. Era el joc. I et jugaves un món, el món. Guanyar o perdre era una cosa que venia després, que durava poc, que oblidaves aviat. Però l’equilibri durava i dura; el guanyaves sempre. No cal recordar-lo; funciona de memòria. Quin és avui l’equilibri? Qui el vol encara conquerir?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Interferències» (07), de 121 dB
«No, no tens crostes als genolls per rendir-te davant desconeguts».

Interior del conflicte (1)

En principi, quan hi ha un conflicte personal, interpersonal o comunitari, l’actitud més valenta, digna i honrada hauria de ser entregar la nostra sensibilitat, reflexió i capacitat crítica per intentar resoldre’l pacíficament i amb una certa enteresa. Dic en principi perquè, avui dia, en canvi, la tendència generalitzada és exactament la contrària, i l’entorn constantment ens diu que és preferible mentir, amagar-se, callar, insultar o matar-se per no haver d’acarar els conflictes. És més fàcil. És el que toca. D’això se’n diu signes del temps? Això que escric podria ser una tautologia poètica més de les meues si, acaçats per la barbàrie, no fóra tan fàcil negar la Llei de la Gravitació Universal. Fins al punt que, si per una d’aquelles, algú guarda encara un bri d’audàcia o tenacitat per practicar aquella actitud primera, aquest individu, als ulls miops de l’entorn, no és més que un temerari o un idiota, quan no, sense més pretextos, una mala persona. Finalment, per si aquestes percepcions adverses no l’acaben de persuadir, el ramat hi afegirà que el seu és un conflicte interior i que potser hauria d’anar al psicòleg o al psiquiatra. Potser. Potser perquè segurament serà en això que, per fi, posaran molt de sentit i sensibilitat.

Facilitat i felicitat són xifres
que busquen els qui canten
dins una gàbia. Però si,
per a mantenir el foc,
us cal agafar una brasa
encesa, poseu-vos cendra
al tou de la mà.

I, de la tristesa,
feu-ne llenya.

Joan Brossa

A Elies Barberà.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Hinematov», de Brossa Quartet de Corda

D’estiu, llibreta i orxata [comiat estacional]

Fa tanta calor que em resulta massa car continuar endollat. A la ja de per si abusiva factura de l’electricitat hi he d’afegir el consum d’aire condicionat. Sense ell, tindria desfici només de començar aquest apunt. Escriure un blog és més que penjar-hi escrits. Cal documentar-se i, en el meu cas, també estar atent als blogs i altres mitjans de comunicació de les rodalies virtuals, que no sempre són geogràfiques, no caldria dir-ho. Tot això és temps (i diners) davant de la pantalla. Així que ja ha arribat l’altre temps, l’estació que convida a canviar el blog per la llibreta i el ratolí pel llapis. Platja o muntanya, un quadernet és molt més sofrit que qualsevol pantalleta. L’arena i la pols s’espolsen fàcilment. L’aigua, de riu, de mar o de suor, que ràpidament s’asseca en el paper, podria fer malbé qualsevol dispositiu digital. Abans que això, en qualsevol cas, hi ha la meua experiència, que em diu que cap llibre de poemes l’he pogut materialitzar sense una llibreta. Bon estiu i bons llibres per a tots els lectors del Salms.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Una flor no fa estiu», de Marc Parrot

Córrer

Després de glopejar amb la sentència, he corregut pel terme. Aquest matí he corregut més que de rutina, i això que m’havia quedat ressaca de l’albarinyo d’anit. Mentre corria m’encenia de calor i també, per què no reconèixer-ho, d’una ràbia poc descriptible: bàsicament, em crema que una colla de justiciers intenten (de nou) sentenciar un poble. El riu Sec semblava més sec, com el fetge del penjat. Espanya, la jutge, se l’ha menjat caducat i em pense que patirà alguna cosa més que un terratrèmol de budells. Travessant la partida de la Donació, el pensament m’ha fugit a Portugal per diverses raons, i m’he quedat una estona sobrevolant la ciutat de Lisboa, que ja m’espera. En arribar a Taxida m’he topat una serp morta enmig del camí; feia gairebé un metre de llarg, com el meu puny de grossa. És estrany trobar un exemplar així a la marjaleria castellonenca, on gairebé ni anguiles hi queden. Segurament era un rèptil d’importació. En fi. Al camí Fondo se m’ha aparegut de nou el japonès, pujant la llarga costa de l’avinguda Marató. No us ho havia dit, però últimament, quan vaig a córrer, se m’apareix un japonès. És per culpa d’un bon llibre que he llegit. No tinc el costum de parlar de llibres i, encara menys, de recomanar-los, per raons que un dia, si tinc més ganes que temps, intentaré explicar. Vull, però, fer aquesta vesprada una excepció amb «De què parlo quan parlo de córrer», de Haruki Murakami. Als blogs no ha passat inadvertit: Balaguer l’ha ressenyat fa poc i n’ha destacat idees rellevants; Ferré hi afegia la seua experiència personal com a corredor (n’hi ha més). Encara que Murakami explica meravellosament què és per a ell –i per a mi– això de córrer, no sé fins a quin punt aquesta obra pot resultar igualment profitosa o inspiradora per a una persona que no ha corregut mai. En tot cas, sí puc garantir que és un llibre deliciós per a qui li agrade córrer i llegir. Si el corredor lector és, a més, un lletraferit greu, aleshores gaudirà d’una petita bíblia de la transpiració, de la lluita conscient i en solitud contra aquesta pèrdua constant de porositat, física i mental, que és viure:

«Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades. En prenc consciència d’una manera física, amb la part més profunda del meu jo. I un dels resultats de córrer més estona que normalment és que em faig una mica més fort. Si estic enfadat dirigeixo la ràbia cap a mi maeix. Si estic frustrat ho aprofito per millorar. Sempre he viscut així. Absorbeixo en silenci tot el que puc absorbir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d’una novel·la».

Aquestes memòries atlètiques de Murakami proven que molta gent que corre no ho fa només per a mantenir la forma. Sobretot ho fa per a mantenir un fons, més anímic que físic.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Heart of gold», de Neil Young

Quatre cantons

No comment. El silenci, com a indiferència voluntària, és una pacífica forma de llibertat d’expressió, els paladins de la qual no dubtarien a exterminar simplement perquè que no els reporta cap benefici material o no contribueix a l’estimulació dels seus melics.

Governants. El necis sovint no perceben que l’important ja no és repetir que han dit la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones continuen pensant que estan mentint.

Desgana. El cansament és una bona medecina. Alerta el cervell i el cos. Però apareix només quan és imprescindible. Quan ja no ens podem defensar.

Optimisme. A la formiga no li ve gran el món; per a construir-lo només li cal un espai i un temps en els quals no hi pensa.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«No one knows I m gone», de Tom Waits

Veus mirades

Diuen que deien que Buda digué que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional. També al blog. El cuirasser ja sap que dels patiments a penes resistits en pot fer cuirasses de ferro, però aquest menestral, que té sentiments, vol que la mort no tinga cap domini, tampoc el del cansament. Per això, com va dir Buda, n’hi ha dies que no té ganes de patir gens ni mica. Només en té de tornar a l’assut de veus mirades. També és un un art aprendre quan cal estirar-se a l’herba, riure a cor obert i deixar-se dur per un triple trenc d’albes o per una mirada que, penyal i falcó, s’alce i vole. Au i timba, ni al cim del faralló vol oblidar que el fracàs no l’ha d’esfondrar ni l’èxit enaltir-lo. Gairebé un dogma. Si n’hi ha, és aquesta la poètica: la veu dels ulls és més profunda que totes les roses i hi ha éssers que només reclamen ser anomenats. Perquè existeixen. Cadascú té la seua sendera. Cadascú té el seu amor. Cadascú té els seus perquès. I no els pot decebre.

En aquesta pedregosa desferra

Només em cal una volta pel terme per a comprovar que el món no s’acaba avui, que potser durarà una miquinya més. La millor notícia. I no ho dic pel nou repte blaugrana, sinó pel que diuen. El que diuen sempre sembla important, terminal, i fins i tot a vegades ho arriba a ser –per les seues conseqüències– en la boca dels trompellots. Però és una boira que se n’anirà com ha vingut. Sempre diuen coses, ja ho sé, però avui les han volgut dir totes i no cap. Els embafats embafen. Ens han repetit tant que Espanya no és Grècia que al final no ens ho podrem creure de cap de les maneres. I Espanya serà Grècia, si s’afanyen. Ens han repetit tant que no passaríem dels quatre milions d’aturats que ara ja ens podem creure perfectament que passarem dels cinc, o dels set. Els –ens– tenen a tir. El desencant ja no té mollons (amb “m”) i als expulsats no els hi queda sang. Terra erma. The waste land. What are the roots that clutch, what branches grow out of this stony rubbish? Acabaré com he començat, amb l’esperança infantívola del despenjat que passeja pel terme des del sol del dilluns al sol del diumenge, amb la pau de qui fa mesos que ha deixat de contemplar el cel esquarterat a contrallum de les grues. Em desemboire. Queda paisatge i queda món. Només en rars moments el món és bell. Rafalafena, Camí Fondo, Taxida, Serradal, Travessera, Riu Sec, Lledó, Perot de Granyana, Primer Molí: no som ciutat ni ho serem mai. Estime el meu poble. Fill de l’home, tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Un planeta roda per l’espai infinit», de Gerard Vergés