Latències

De sobte detecte un detall incongruent que tot ho canvia i se m’emporta. Podria ser aquest llenç de núvols vermells mal penjat a la paret, els crits d’un infant al carrer, les paraules del qual gairebé no arribe a distingir, o que en eixir al carrer oblide la jaqueta o, també, aquesta insòlita modulació d’un adéu sord, amb un punt, a penes discernible, d’indiferència. No sé exactament què és el que determina que, de cop, d’un dia per a l’altre, la llum de la vesprada besllume, a dins meu, matisos tan diferents, que imagine estàtues si m’acostume a besar els llavis d’aquest silenci, que la teua mirada, sense saber per què, se’m torne estranyament desconeguda en presència d’algú, que els crits ofegats del veí m’arriben des d’un univers llunyaníssim, que comence a escoltar música amb una sobredosi de nostàlgia, que m’oblide les claus del cotxe dins del cotxe. A vegades sent que, com un virus, un corc, un poema, ens envaeix ben condensada l’atmosfera del que encara, a penes, no hem arribat a ser, una pell muda que muda internament, una mutació del tot intangible embullada entre els fils de les rutines diàries, un trenc ínfim amb la quotidianitat, imperceptible fins i tot per nosaltres mateixos, que incita, entre les costelles, solsides a càmera lenta, més poderoses del que en un principi poguérem intuir. Somnis inesperats que, de nit, ens ataquen a cor com un rèquiem trepidant, tempestes aparentment mínimes que, en comptes de desarrelar-nos, de conduir-nos a un vèrtex imprescindible de bogeria, semblen dissoldre’s lentament, inxeplicablement; flueixen, sense estridències, com rius dins de la mar, recorren com una gota d’oli, porus endins, cadascun dels nostres nervis. Clar, no pot explicar-se l’inexplicable, però no trobe cap altra manera de dir, per exemple, que ahir em vaig limitar a preguntar el preu d’un perfum, gairebé despistat, com si res, i que avui aquest perfum, sense arribar a olorar-lo, té en el record la suavitat del teu coll. I que em quede pensant una estona. I que em vingue de gust només mirar el sostre. El sostre. I pensar que hauria de canviar el llum del dormitori. És llavors quan se’m fica molt a dins, com una boira densa, una estranya bellesa, un sentiment d’eternitat que mai no sóc capaç de pronunciar.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Dans la maison», de Philippe Rombi

Rajoy i l’escalada del totalitarisme

Acabe de llegir-ne la notícia i no em puc quedar callat: «El Govern obligarà els aturats a netejar àrees calcinades per incendis». Com si foren els culpables d’haver-los cremat, els enviaran a camps de treballs forçats. No sóc un expert en lleis, ni em cal, per a percebre això com un atac a la integritat moral i física de les persones: una embranzida en l’escalada del totalitarisme i la implantació de facto d’un sistema esclavista. Com si foren delinqüents, converteixen en presidiaris les persones a l’atur (cambrers, arquitectes, camioners, infermers, mestres, periodistes…), o en alguna cosa pitjor encara, perquè les persones en presó —que jo sàpiga— no són obligades a netejar cap bosc. En aquest nou decret queda ben al descobert el feixisme pur i dur del govern de l’Estat. Alerta, doncs, perquè és aquesta la veritable línia roja, l’agressió física i psicològica a les persones, l’evident violència de l’Estat contra els seus ciutadans. Com a l’Alemanya nazi, com a la Xina, com a Síria. Què ha de vindre després? Sent indignació i un desconsol profund, però no cap sorpresa, perquè ve de lluny. Fa temps que els governs i els seus periòdics majordoms coven els ous de la serp mentre disseminen el seu verí. Ja fa temps que parlen, per exemple, de reinserció, com si foren criminals, i no de recol·locació dels aturats. Davant d’això hi ha dues eixides: emigrar o respondre frontalment a l’atac. Ja no és una opció amagar-se o quedar-se quiet, immòbil com un cèrvol davant dels depredadors, davant d’aquests fills de la gran pàtria.

Salm breu per a nits llargues

Ens han derrotat, una altra vegada, però això no és cap fracàs. De cap manera. Ho recordarem també quan guanyem, perquè no serà cap èxit. Serà una esperança. Aquesta és la diferència entre nosaltres i ells: la seua victòria no és, no mai, una esperança; és el nostre desistiment. Hem lluitat i això, ara més que mai, compta. Hem d’apuntalar l’enteresa, en la llarga nit.

Chi dà luce rischia il buio*

Aquesta plaça és un camp de concentració, una via morta, el crit ofegat. Les hores se’ns esmunyen com aigua entre les mans. Alguns sentim que el temps ens espanta abans d’usar-lo, com si ja ens faltés en el moment de prendre la iniciativa. Mal senyal. Se’ns escapa en el confortable subterfugi d’haver sobreviscut el present. Aquesta vesprada no hem arribat a cap acord. Comença a fer calor. Ens inquieten les paraules que aviat deixarem de dir i ens coagulem en mots desposseïts. Hem menyspreat massa el poder totalitari de la decepció i de la por imperants, l’amalgama garant del salvífic mercat de futurs, de la gloriosa hipoteca perpètua, l’energia capital del capital. Caminem ajupits pel jou de quatre sangoneres; cerquem una sortida digna, però els geps que arrosseguem obturen tota escapatòria, l’evacuació, la deposició, l’excreció alliberadora. La Santa Por és, més que mai, la puta verge dels usurers: el prestador sempre s’avança a la carència, administra els cicles de l’apocalipsi, rendibilitza el llindar de la misèria, amortitza l’avenir incògnit amb un fascinant aparador d’encantadores respostes molt abans que, hipnotitzats, puguem formular les preguntes imprescindibles. No diré res de nou: vam pujar sense maleta a trens de l’entusiasme i, asseguts al vagó de l’espera, ens vam adormir al pou del melic, feliços, seduïts, pura expectació, conveçuts que a cada destinació li pertocaria un viatge blavíssim i, sempre, un camí de tornada: tot en un sol pack a un preu cobejable. I no hi ha retorn. Hem arribat a l’estació on qualsevol intent de restitució o de prevenció sembla fracassar perquè només cerca auxili en la fugida. Passem dies i nits en aquesta andana a la vora de l’abisme, un purgatori on guardem una sola esperança: ajornar el desistiment i perseverar en la pacífica i indignada renúncia a desafiar el present. Un present sense present. Cert, els idiotes hem après a teclejar, això és irremeiable, però continuem mirant-nos els uns als altres cercant l’enteresa necessària per fer veritablement nostra la veu i nostres les places. Qui dóna llum pot ser pres per la foscor.

*Vers d’Eugenio Montale

Ni un cèntim

Deixeu-me dissentir. Correré el risc de ser, als ulls de la tribu, insolidari. Perquè ens roben, ens censuren, ens emmordassen, ens acacen i, per si això fora poc, ens multen. I ara, damunt, hem de pagar? No, home, no! Ja n’hi ha prou. Ho sent molt, de veritat, però per ací no passe. No anem els negres a cofinançar l’apartheid. Ni un cèntim!


«L’arma més poderosa en mans de l’opressor és la ment dels oprimits» [Steve Biko]

Alternatives? No pagar cap multa. Actuar. Rebel·lar-se.

Punt i a part

El punt i a part és complicat. L’use poc. No m’ix, si l’haig d’escriure, de manera, diguem-ne, natural. Sempre hi ha un fil a seguir, una idea surant, una veu continua. Cal que me’l plantege específicament. En caldrà ara un, de punt i a part? Ben bé, no ho sé. Depèn, com tot. Me n’aniria al més enllà, lluny de mi, si diguera que la vida vol, demana o imposa punts i a part. A més, no sona lleig això? Lleig i mentida, també, perquè algunes senderes no són més que un miratge. La vida no exigeix res, tret de viure-la. La vida no és ningú; som nosaltres. És un llàstima, disculpeu-me, que m’explique així de boirós per dir que he abandonat el blog durant uns dies, i no sé quants encara hi cuejarà l’absència, perquè he iniciat una aventura professional que em té pres. Pres amb ganes, vull dir. Aquesta paraula, ‘professional’, com professor, profeta i altres, ve del verb professar, de tenir fe en alguna cosa. Potser no us descobriré res si dic, descregut com sóc, que sempre he tingut conflictes amb la fe, amb la meua i amb la dels altres. No em fie dels seus manifassers. Religions a banda, haig d’intentar-ho, en qualsevol cas, i això, en mi almenys, és un punt i a part. La nostra voluntat, el nostre esforç, la que ens queda en nosaltres mateixos és la única fe possible, i més encara en els temps que corren. Perquè, si no, què? Quan? Com? Per què? Frost és temptador, però, després de tot, he escollit Bukowski.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Digueu-me per què», de Guillermina Motta

Aquest cansament

Sent un grat ensopiment, certa descompressió, cansament del bo, quan m’assec ara a escriure aquestes línies després de la ruta d’avui. Ja havia trepitjat anteriorment la sendera que enllaça l’ermitori de Les Santes amb el cim del Bartolo, però mai no havia fet aquest trajecte per la pista que, voltant tota la muntanya, ens regala unes panoràmiques magnífiques de la mar de Benicàssim i d’Orpesa, de les Agulles i del Prat de Cabanes. Mai no havia vist les Agulles per darrere. No era un dia massa clar, però també hi hem pogut albirar les Columbretes i, durant la pujada, enllà lluny, la negra ferida que als nostres ulls obria una altra pista, aquesta molt menys útil, la del futur i incert aeroport. A estones m’han entrat ganes de plorar, no per aquella ferida, sinó per la bellesa de la vida que hem tingut la sort de contemplar i que, per si sola, encara s’obri pas i prospera. I cada dia estic més convençut que és només aquest cansament i aquest plor, i no aquell altre, el que realment val la pena.