Empelt

a

Que un poema és faça cançó potser és una de les coses més gratificants per a un poeta. La traducció de versos a notes musicals, l’art de la paraula/imatge feta música, té un poder suggeridor extraordinari. Aquest escrit, així com la recreació visual que en fa el videoclip següent, vol expressar el meu sentit agraïment al cantautor Artur Álvarez, que va voler musicar «Empelt (Cançó de reviscolament)», poema que tanca la segona part de «Llambreig». La peça forma part del CD presentat la setmana passada, «Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor posa música als versos de catorze poetes de les comarques castellonenques, acompanyats visualment amb sengles obres pictòriques d’artistes d’aquestes terres. Tot i la col·laboració desinteressada d’El Pont Cooperativa de Lletres, l’esforç d’Artur, com podeu imaginar, ha estat enorme. El resultat: un mural exuberant i polifònic que dóna compte del vigor i el rigor dels nostres creadors, i dels seus combats individuals i col·lectius al nord del País Valencià. El poema «Empelt» va ser escrit en uns peculiars instants de canvi i reflexió (2007), durant els inicis d’allò que en vam dir crisi. Els versos examinen el temps que hem estat arrossegant una rajola descomunal  –una làpida, en podríem dir, un llast personal i social absolutament funest–, i recorda allò que el meu avi practicava als arbres dels horts exhaustos: l’empelt.

Social Security III

Quina cara faran els 4.700 treballadors de la Seat i els 1.680 treballadors de la Nissan quan vegen que, mentre a ells els acomiaden, la multinacional que els acomiada rep, com els bancs, una injecció de liquiditat per part de l’Estat? Per part del seu Estat, aquell Leviathan que els havia de protegir. Ara ja ho tenim del tot clar: no vivim en un Estat plurinacional; vivim en un Estat multinacional. Però no ens desencaminem: diuen que aquestes injeccions són per «tornar a obrir l’aixeta dels crèdits i reactivar el consum» de cotxes. El consum de qui? No el reactivaria més evitar o, en el seu cas, minimitzar, el comiat dels treballadors? Segur que no? Recapitalitzar els capitalistes és l’única via de rescabalament? No és això un parany? És més: ara ja no es tracta només de fer préstecs a la banca més o menys estatal; ara l’Estat espanyol capitalitza les financeres de les multinacionals de l’automòbil, centralitzades en uns altres estats, amb els diners dels nostres impostos! Ara digueu-me que això no és una fuga de capitals blablabla perquè vivim en un món globalitzat i que blablabla eixos préstecs els tornaran blablabla… De veritat? Vinga va! I tinc la sensació que tothom calla, o bé parla fluixet, molt fluixet, d’aquestes coses. O, en fi, seré jo, un exaltat com qualsevol altre, que m’indigne amb la facilitat del qui no cobra cap jornal des de fa més de sis mesos. Bon dia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


La Polla Records

Llegir-ne més

For real

Algunes nits tinc set de sang real, de ganivets reals, de plors reals. I llavors el llampec de l’acer d’unes pistoles reals sobre una vida real m’omple realment l’ànima. És realment llavors quan enyore el que realment existia quan t’agafava pel coll… Com perdre l’autobús, que se’ns escapava i després frenava estavellant-se gairebé al teu costat.

A vegades la sang de les ferides reals semblen realment bones quan són realment meues. I si vols que això sigue real, vine una nit, perquè nosaltres realment podem, realment podem enfilar-nos, i així aquelles espurnes del pont blau podrien realment cremar molt més brillants mentre contemplem la tenebra que inunda el llac. I si realment vols veure què és el que realment més m’importa, podem fer ara una curta passejada. Només una passejada dins la foscor creixent, la creixent foscor de la nit, que creixerà realment en aquest cor embogit. I aquesta habitació, apagada, freda, el sostre a ratlles, la negra tenebra que encega…

Vull saber si aquesta vegada, després de tot, ets realment meua. Necessite saber que no estàs mentint, i vull veure que ho has intentat. I no vull sentir-te dir que realment no hauria d’anar d’aquesta manera, perquè m’agrada d’aquesta manera. No n’hi ha absolutament res com la llum que ens encega quan aqueixa cortina s’envola, però tampoc no n’hi ha res que pugue explicar les coses que realment, realment, realment són al darrere.

okkervilriver.com

Winehouse & Duffy, torna el soul

Tu saps que jo no sóc bona, però tu m‘estimes —perquè potser el teu destí és estimar a qui no t‘estima—, i jo deixe que tu m‘estimes perquè allò que més m‘agrada és que m‘estimen. Jo estime la vida, i m‘agrada viure com visc i, més encara, m‘agrada que t‘agrade com visc. I són feliços els instants viscuts en què hem compartit les mateixes drogues. m‘agrada recordar que tu i jo hem fet coses junts. El problema és que la mort sempre té una paraula per a mi.


Però hi ha vida després de la Winehouse. El seu nom és Duffy. Amb el seu aspecte, ningú diria que canta soul. És gal·lesa, boníssima (per al meu gust) i no ha publicat cap disc encara, però ja diuen que serà un supervendes. El torrentz s‘unfla. Gràcies a Internet.