Ciberians

creatiu

Ciberians, un magnífic arxiu audiovisual en línia de cultura catalana contemporània. És una iniciativa extraordinària, entretinguda, relfexiva i admirable que dóna la veu a les persones més creatives. Escolteu-los. És gent que en sap. Jo no el conec de res, però ja voldria jo ser amic del Sr. Roc Parés, que al vídeo diu del seu ofici:

«La meva feina és, en part, pensament, que es transforma en investigació i en publicacions, a l’entorn del que són les propietats específiques de la comunicació interactiva, i en part hi ha una experimentació o una producció experimental de treballls que sovint agafen les formes i les maneres d’una instal·lació interactiva, i de vegades també hi ha accions i intervencions en l’espai públic. És un àmbit molt híbrid, en el qual a mi em sembla que hi ha aspectes que van des del que avui dia serien les ciències de la comunicació, l’enginyeria informàtica, la comunicació social, la política dels mitjans audiovisuals i les politiques culturals en general, que afecten aquest treball, sense que hi hagi una figura com d’especialista que allò ho desenvolupi, sinó més aviat una investigació que sempre parteix d’una motivació personal, diria jo bastant a les palpentes.»

El poder i el voler

Vallbona parla de l’Anatomia, del balanç i profecia de la literatura catalana, al seu blog d‘articles periodístics i ens regala un diagnòstic en nutrició i endocrinologia:

Sense l‘atenció dels mitjans de comunicació de masses la literatura catalana i la de qualsevol lloc no és res. Ni fires, ni promeses, ni simplificacions. En un món global on només existeix qui te raó física als medis, que són els agents polítics i econòmics que escriuen la història, qui no te un espai conquerit i consolidat, és un cadàver o un nonat. Garantim la presència real (no com a impost revolucionari) de la literatura catalana als mitjans i tindrem literatura per anys, els lectors sortiran de darrera les pàgines i l‘anatomia podrà disseccionar el que hi ha de veres, no el que voldríem que fos, creiem que pot ser o defensem sense creure‘ns-ho que és, per patriotisme o per la nòmina.

És com un exercici de macroeconomia. Política, mitjans, masses, poder i cadàvers. Parlàvem de literatura? Llegit això, queda exorbitantment clar que el poder d‘una literatura no depèn (només) del poder de les seues obres. Depén molt (massa?) d‘unes altres coses, menys amables. Però plorar no ens porta enlloc. d‘acord amb aquesta sensació d‘alienació, de desposseïts, de fotuts, per dir-ho clar, nosaltres els valencians hauríem de suïcidar-nos. I no. Miratge o somni, necessitem creure en el poder de les paraules.

Passions tipogràfiques

Bodoni, Caslon, Perpetua, New Aster, Aldus, la clàssica Garamond 3… n‘hi ha tantes! És difícil encertar la tipografia més adient a les caraterístiques d‘un suport, un format, una disciplina o un gènere literari. La tipografia és un dels meus vicis. Vaig trigar dies en decidir les fonts que finalment he aplicat a versos i títols dels poemes del llibre Els estius. No solament la llegibilitat és important. També és bo que la lletra estigue en la memòria del lector. Una tipografia pot ser molt llegible i atractiva, però poc familiar per al lector. Personalment, hauria triat l‘aldus, o potser la Bodoni, que és l‘emprada en la versió digital del poemari. Per exemple, l‘aldus de la versió en català d’El Celler, de Noah Gordon, m‘agrada moltíssim. Però he triat la Garamond 3, una veritable obra d‘art, una de les més conegudes pels lectors i, potser també per això, és l‘escollida per la majoria d‘editorials. Fa temps que no faig servir el Fontographer, un programa magnífic per al disseny de tipografies de la venuda Macromedia i que el monopoli d‘adobe no ha reimpulsat. Se m‘ha passat l‘arròs d‘aprendre assossegadament aquest art. Em sembla que ho deixaré per a la jubilació, si encara tinc ulls.

Les fires de la política
Una notícia poc objectiva de la BBC explica que hi ha alguns països musulmans que han renunciat a participar en la Fira del Llibre de París perquè Israel és el convidat d‘honor. l‘organització Islàmica d‘educació, Ciència i Cultura ha demanat als seus socis (50) que “boicotegen l‘esdeveniment”, en paraules del redactor. La notícia de la BBC no explica que el president francés Sarkozy s‘acompanyarà del president israelià Shimon Perès per a inagurar la fira. Per tant, no s‘hi convida la literatura hebrea. S’hi convida la literatura israeliana. El convidat és, doncs, l‘estat d‘israel en el seu 60 aniversari. És natural l‘astorament de molts països musulmans. El poeta israelià Aharon Shabtaï és l‘únic que ha declinat l‘assistència a l‘esdeveniment, molt crític:

«El règim israelià els utilitza [els escriptors] com a relacions públiques, com ho feia la Unió Soviètica quan el règim mobilitzava els escriptors soviètics. Així, els escriptors israelians van ara a París com a col·laboradors d‘un règim horrible i per a formar-ne part.»

Tot i això, que el boicot es quede solament en això, en una renúncia a participar-hi.

Els llibres indefinits

La revista digital NewGeek dedica l‘últim número als llibres electrònics. l‘home dibuixat també en va parlar fa uns dies. De l‘article dedicat als ebooks, em vaig guardar el següent paràgraf:

«Una de les característiques més cridaneres i desapercebudes d‘aquest canvi de format és que el llibre deixa de ser un paquet de paper. El llibre passa a estar connectat i és actualitzable, modificable i obert a possibilitats no descobertes encara. Posem per cas un llibre tècnic. Els lectors envien els seus comentaris, errades, suggeriments, i l‘autor va modificant-lo o ampliant-lo progressivament.»

La re-creació, la re-escriptura dels llibres és un dels camins més revolucionaris que obrin els nous suports digitals. Els blogs ja han iniciat aquets camí. Potser és una opció que encara avui trobem molt estranya, excèntrica, desviada, ridícula, avantguardista, boja —col·loqueu ací l‘adjectiu destijat. Lligant caps i maldecaps, el text de la revista m‘adreça a un altre, escrit a Telloc, el de Biel Mesquida per a la Catosfera:

Què he fet quan he publicat escrits del blog? Els he remirat, els he corregit, els he refet, o, de vegades, els he deixat tal com eren amb la frescor primera. Però quan han sortit en paper els textos han esdevingut definitius (mentida! Què és un text definitiu? Fins que mor l‘escriptor tot text és provisional!), perquè no els he tocat pus. Les escriptures provisionals del blog sempre les puc rellegir, repensar, redir, reescriure, recontar i recantar: escriptures que són experiments de tactes. Freg el meu llenguatge contra l‘altre com si tingués dits en l‘extrem dels mots, enroll l‘altre amb les meves paraules, l‘acaron, el toc, el meu llenguatge tremola de desig, la pell de llenguatges s‘electrifica d‘emocions contingudes, de la despesa sense terme, de la declaració, del secret, et caetera.

H&S: Fucking with my head

No sóc publicitari però sí espectador i també alguna cosa vaig aprendre dels anuncis subliminals quan estudiava, a València, les Ciències de la Desinformació. «Es considera publicitat subliminal la que presenta, a un consumidor, un determinat producte o servei de manera tan lleu o breu que no és conscientment percebuda i indueix al consum del producte anunciat ignorant les raons autèntiques del seu consum». Sovint canvie de canal quan m‘ataquen els anuncis, però no puc evitar enregistrar-los quan programe alguna cosa en vídeo. Així vaig descobrir la subliminalitat d‘aquest spot que ja havia vist abans alguna vegada, però sense fixar-me en el detall que descobrireu en el fotograma que ací he congelat. De fet, la veu en off de la locutora ja és reveladora: Hay quien piensa que la cabeza sólo sirve para…

Fucking with my head… and shoulders, com diu la cançó. Si el tipet estava de cara a l‘escenari del concert, amb la tipeta a les galligotes, per què no li podem veure bé la cara quan la llèpola li magreja els cabells? Tan llarg portava el serrell? Proveu d‘aturar els fotogrames finals i dubtareu raonablement de quina és la Meca a la que mira el tipet. Hi ha qui pensa que el cap solament aprofita per a… Un cunilingus! O serà que jo vaig calent i sóc massa suspicaç.

Els iogurts ambulants

Hui m‘he desdejunat assegut, després de molt de temps. Li he dedicat mitja hora. I direu… i a mi què!, val, però a mi em sembla molt més revelador que alguns dels costums de Rajoy, com per exemple el recentment adquirit de vigilar l‘ablació de clítoris o la poligàmia en Espanya. Llegint l‘altre dia 13.99, la suggestiva novel·la de Frédéric Beigbeder sobre el món de la publicitat, vaig marcar una frase del seu alter ego, Octave, el protagonista: “Jo no faig iogurts ambulants”. Interessant. Vaig intentar fer memòria, però no vaig recordar cap anunci televisiu de iogurts on els actors treballaren asseguts. Sovint els mengen drets o, com a molt, sobre una banqueta. Si us fixeu, sovint hi apareix alguna noia espectacular passejant-se per una casa de 200 metres quadrats amb jardí de fons i decoració blanquinosa. Hi ha la variant de la mateixa noia fascinant i jacent mentre s‘empassa el lacti, però aquesta versió és per a iogurts més pijos. En qualsevol cas, de seguida penses que aquesta noia, probablement, té minyones i viu de renda, aleshores per què collons no s‘asseu a menjar? Té pressa? O vol que en tinguem nosaltres, de pressa? En les telesèries nordamericanes els personatges sempre mengen drets, o caminant, com si la nutrició fòra un pur protocol entre feina i feina. La felicitat, crec, no és això.