Els llibres indefinits

La revista digital NewGeek dedica l‘últim número als llibres electrònics. l‘home dibuixat també en va parlar fa uns dies. De l‘article dedicat als ebooks, em vaig guardar el següent paràgraf:

«Una de les característiques més cridaneres i desapercebudes d‘aquest canvi de format és que el llibre deixa de ser un paquet de paper. El llibre passa a estar connectat i és actualitzable, modificable i obert a possibilitats no descobertes encara. Posem per cas un llibre tècnic. Els lectors envien els seus comentaris, errades, suggeriments, i l‘autor va modificant-lo o ampliant-lo progressivament.»

La re-creació, la re-escriptura dels llibres és un dels camins més revolucionaris que obrin els nous suports digitals. Els blogs ja han iniciat aquets camí. Potser és una opció que encara avui trobem molt estranya, excèntrica, desviada, ridícula, avantguardista, boja —col·loqueu ací l‘adjectiu destijat. Lligant caps i maldecaps, el text de la revista m‘adreça a un altre, escrit a Telloc, el de Biel Mesquida per a la Catosfera:

Què he fet quan he publicat escrits del blog? Els he remirat, els he corregit, els he refet, o, de vegades, els he deixat tal com eren amb la frescor primera. Però quan han sortit en paper els textos han esdevingut definitius (mentida! Què és un text definitiu? Fins que mor l‘escriptor tot text és provisional!), perquè no els he tocat pus. Les escriptures provisionals del blog sempre les puc rellegir, repensar, redir, reescriure, recontar i recantar: escriptures que són experiments de tactes. Freg el meu llenguatge contra l‘altre com si tingués dits en l‘extrem dels mots, enroll l‘altre amb les meves paraules, l‘acaron, el toc, el meu llenguatge tremola de desig, la pell de llenguatges s‘electrifica d‘emocions contingudes, de la despesa sense terme, de la declaració, del secret, et caetera.

H&S: Fucking with my head

No sóc publicitari però sí espectador i també alguna cosa vaig aprendre dels anuncis subliminals quan estudiava, a València, les Ciències de la Desinformació. «Es considera publicitat subliminal la que presenta, a un consumidor, un determinat producte o servei de manera tan lleu o breu que no és conscientment percebuda i indueix al consum del producte anunciat ignorant les raons autèntiques del seu consum». Sovint canvie de canal quan m‘ataquen els anuncis, però no puc evitar enregistrar-los quan programe alguna cosa en vídeo. Així vaig descobrir la subliminalitat d‘aquest spot que ja havia vist abans alguna vegada, però sense fixar-me en el detall que descobrireu en el fotograma que ací he congelat. De fet, la veu en off de la locutora ja és reveladora: Hay quien piensa que la cabeza sólo sirve para…

Fucking with my head… and shoulders, com diu la cançó. Si el tipet estava de cara a l‘escenari del concert, amb la tipeta a les galligotes, per què no li podem veure bé la cara quan la llèpola li magreja els cabells? Tan llarg portava el serrell? Proveu d‘aturar els fotogrames finals i dubtareu raonablement de quina és la Meca a la que mira el tipet. Hi ha qui pensa que el cap solament aprofita per a… Un cunilingus! O serà que jo vaig calent i sóc massa suspicaç.

Els iogurts ambulants

Hui m‘he desdejunat assegut, després de molt de temps. Li he dedicat mitja hora. I direu… i a mi què!, val, però a mi em sembla molt més revelador que alguns dels costums de Rajoy, com per exemple el recentment adquirit de vigilar l‘ablació de clítoris o la poligàmia en Espanya. Llegint l‘altre dia 13.99, la suggestiva novel·la de Frédéric Beigbeder sobre el món de la publicitat, vaig marcar una frase del seu alter ego, Octave, el protagonista: “Jo no faig iogurts ambulants”. Interessant. Vaig intentar fer memòria, però no vaig recordar cap anunci televisiu de iogurts on els actors treballaren asseguts. Sovint els mengen drets o, com a molt, sobre una banqueta. Si us fixeu, sovint hi apareix alguna noia espectacular passejant-se per una casa de 200 metres quadrats amb jardí de fons i decoració blanquinosa. Hi ha la variant de la mateixa noia fascinant i jacent mentre s‘empassa el lacti, però aquesta versió és per a iogurts més pijos. En qualsevol cas, de seguida penses que aquesta noia, probablement, té minyones i viu de renda, aleshores per què collons no s‘asseu a menjar? Té pressa? O vol que en tinguem nosaltres, de pressa? En les telesèries nordamericanes els personatges sempre mengen drets, o caminant, com si la nutrició fòra un pur protocol entre feina i feina. La felicitat, crec, no és això.

Després de les absències

«Seguirem fent preguntes. I, si no hi ha respostes, farem més preguntes». Aquesta és l’esperança única que els hi queda als familiars de les víctimes de la matança al metro de València del 3 de juliol de 2006. Després de les absències, la resposta no pot ser l‘oblit. «Després de les absències» és una obra cinematogràfica de 52 minuts (i amb cent hores de rodatge) que ha a documentat la història personal dels afectats. El documental, que s‘estrenà oficialment ahir en una sala del Col·legi Major Rector Peset, torna a qüestionar (tal com passa en les concentracions que l’associació fa cada dia 3 de cada mes), per què 43 morts + 47 ferits = 0 responsables.

França respecta el dret a rebre TV3

Dues coses que a molts valencians no els fa vergonya.

1. El Consell General dels Pirineus Orientals (estat francès) ha reconegut oficialment el català a Catalunya Nord en la Carta del català. Compromet el consell a ser un transmissor actiu de la llengua catalana (i de la cultura), a garantir-ne la supervivència, a fer-la present en tots els àmbits de la vida pública, etc. Es va aprovar amb vint vots favorables, cap de contrari i sis abstencions. La Carta, a més, accepta obertament l‘autoritat lingüística de l‘institut d‘estudis Catalans (IEC).

2. França permet TV3 a la Catalunya Nord sense traves. Televisió de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals han firmat a Perpinyà un acord de cooperació per al reforçament de la cobertura informativa de TV3 a la Catalunya del Nord. L‘acord ha estat firmat, per part de TVC, pel director, Francesc Escribano, i per part del Consell, pel president Christian Bourquin, i pel vicepresident i responsable dels assumptes relacionats amb la cultura catalana, Marcel Mateu.

No parlem ja, doncs, d‘una altra comunidad autonónoma, on perdura el feixisme; es tracta d‘un altre estat, França, que no té cap inconvenient a reconéixer, primer, la unitat de la llengua amb una mateixa autoritat lingüistica i, segon, el dret a la llibertat d‘expressió i a la recepció dels mitjans de comunicació en llengua pròpia.

Donar la nota… de societat

Notícia de portada hui al web de la SER:

quehacesaqui.png

Mmmm… Jo diria que el titular l‘ha escrit un home…, no? La negreta al titular i el cos de la notícia crec que ho confirma. Proposaria una altra opció:

quehacesaqui21.png

També subjectiu, però menys tendenciós. Recorde ara aquella secció del primer CQC en què Juanjo de la Iglesia ens regalava un magnífic curs d‘ètica periodística. També recorde que, després de proposar un titular correcte, ens oferia un altre més conforme amb els instints primaris del redactor, que en aquest cas podria anar així: «Descubre que su mujer es un puta al visitar casualmente un prostíbulo».

RSS Mixer

RSS Mixer - Mescla de Sindicacions

Acabe de descobrir una eina molt útil i ràpida per a la gestió i generació de fonts de sindicació RSS. És RSS Mixer. Permet transformar les nostres sindicacions o feeds en una sola font RSS, de forma que ens mostra en els primers llocs del llistat d‘informacions les fonts més actualitzades. Introdueixes un nom en el camp “Title Your Mix” i després vas afegint fonts RSS en el camp “Enter a Feed”. Fet això, clic sobre el botó “Mix it” i ja està. És així com he pogut obtindre una sindicació comuna per a les informacions culturals dels mitjans de comunicació en català. A més, per si fora poc, a partir d‘aquest mateix feed comú, RSS Mixer ens aporta més eines: un Widget per al Mac Os X, un Web Widget, un format de lectura per a l’iPhone i, com no, la font RSS pura i dura, que podem integrar als nostres webs, tal com ja ho he fet al Blocs de Lletres, on ja hi funciona perfectament, en la secció de Mitjans. Solament trobe a faltar, o jo no ho vist, que RSS Mixer no ens dona l‘opció de pujar els nostres fitxers via format OPML, cosa que ens facilitaria fer un supermix de totes les nostres sindicacions en tres clics.

La literatura o la vida?

Sempre se m‘encén alguna cosa quan un escriptor clama que, després de molts anys d‘ofici i benefici, acaba constatant que, al capdavall, és més important la vida que la literatura. Vol dir això que, a partir d‘ara, viurà més i escriurà menys? No crec. La paraula “important” és, efectivament, el més important de l‘afirmació, i caldria comprovar per tant, amb un cansament de segles, quina és la importància real que l‘escriptor dóna a la vida i quina a la literatura, si és que això pot pesar-se amb alguna bàscula. Hi ha declaracions com l‘esmentada que queden molt bé en rodes de premsa i entrevistes postpremis, i qui sap si això és perquè l‘escriptor és tímid o anarquista o infeliç, o bé menysprea al periodista o al lector anònim que a l‘endemà llegirà unes declaracions que potser li sonarien molt més escandaloses si, en canvi, anaren de la següent forma: «Els anys m‘han demostrat que la vida és més important que el sexe». Ai! No seré jo ara qui clame que vida, literatura i sexe són una mateixa cosa, però la literatura (com la política, la ciència o el sexe), escrita en majúscules o minúscules, sovint necessita un poc més de mirament per part dels seus responsables.