Ara, ara que el món torna a estar per pintar

ARA és un diari que neix en plena crisi, i això no és una casualitat. Vivim canvis profunds arreu del món. Canvis socials, tecnològics, demogràfics, productius i de valors. Canvis de tota mena que són les causes profundes de la crisi econòmica i financera actual. Aquests canvis generen reptes per al nostre país, i donar eines per transformar-los en oportunitats és una de les raons de ser d’ARA i la que explica per què ARA tria la crisi actual per néixer.

El manifest fundacional de l’Ara és valent. Toni Soler, al vídeo promocional, diu que «el món que ve, en realitat, no ve; l’hem de sortir a buscar». Cert, el món no ve mai; l’hem de fer anar. És un eslògan magnífic, ple d’optimisme i empenta, que contrasta amb la resignació i l’immobilisme vigents. Està per veure quin serà el grau de cobertura informativa perifèrica, car ja s’anuncia que «el gruix de la informació local se centrarà en l’àmbit del Principat de Catalunya». Tot i això, és d’agrair la seua distribució en paper «a les Illes i a les capitals del País Valencià». El naixement del diari serà el 28 de novembre i, segurament, la millor notícia del dia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ara», de Whiskyn’s

Exili interior

Els valencians som ja els emigrants que més població aportem a Barcelona, segons l’anuari estadístic del seu ajuntament. No m’estranya gens, em dic immediatament. Com no m’estranya que, enguany, per autonomies, la valenciana siga líder en pèrdua de població. Com ho és en atur, en corrupció i en desànim. Per a emigrar, doncs, raons no ens falten. Vilaweb veu una causa en el perfil dels emigrants valencians: professors, estudiants i investigadors (fuga de cervells), però no és un fenomen nou. Caldrà examinar-ne una altra: els valencians ens exiliem perquè ací no s’hi albira cap futur. Ni cap present. Bo és saber que, si un dia em toca, no em trobaré a soles.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Corrandes de l’exili», per Ovidi Montllor

Com si no

El drama és immens. I immensa és la desvergonya, la dels irresponsables públics i la dels empresaris pròfugs (1, 2, 3). En tres anys, Castelló ha passat de la plena ocupació a la plena desocupació. Pot explicar-se això només sota l’epígraf «la crisi»? Pense que no. Crisi hi havia a tot arreu. Ací cal que hi afegim un epitafi personalitzat: desfalc i fuga. Requiescat in pace? D’hecatombe, parlen els especialistes en salut mental: «Psicòlegs i psiquiatres noten a Castelló un augment estratosfèric de pacients amb problemes emocionals». Un altre epitafi: Castelló, vocació de suïcida. La situació és molt més que preocupant. Tinc la sensació, però, que tothom fa com si no. Bojos tots, però com si no.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vocació de suïcida», d’Albert Pla

Paperots

UGT i CCOO diuen que estaran actius. Potser algun dia, em dic. Perquè no ho han estat, perquè no ho estan, ni en semblen tenir ganes. En definitiva: perquè no ho són. Un silenci còsmic i còmic el seu, després de la vaga, la més ajornada de la historia de les vagues. Mentre els sindicats francesos tenen gairebé contra les cordes el govern de Sarkozy, els espanyols UGT i CCOO ixen ara amb la cantilena d’una iniciativa legislativa popular per intentar que ZP rectifique la reforma laboral. Paperots!

Arròs a banda, m’ha alegrat descobrir aquest nou blog sobre Larkin: Ran de les coses, d’August Garcia, que està preparant, diu, una proposta escènica sobre el de Coventry.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Everybody oughta make a change», d’Eric Clapton

Flat

Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Flat foot floogie», de Slim & Slam

Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!

L’apocalipsi de l’apocalipsi?

Alguns no som escèptics per sistema però sí ens fem descreguts per rutina. O això em passa a mi. L’escepticisme sistemàtic sovint ens obliga a renunciar a certa empatia i equanimitat. En canvi, una certa incredulitat preventiva, altrament dit suspicàcia, és un saludable i instintiu mecanisme de defensa, més o menys sofisticable, contra les rutines diàries amb què ens tabulen i assetgen. Que les nostres respostes, de recel o de sospita, no acaben mutant també en rutinàries –l’autèntic virus de la paranoia– dependrà, doncs, de nosaltres mateixos, encara que no per això la nostra confiança deixarà de rebre les incansables embranzides de la indústria de la por. Tot això ve a tomb del fins i tot celebrat primer aniversari de la Grip A, més encara si atenem a la simple constatació de fets: ni un sol cas de grip A la setmana passada al País Valencià. Un fet aïllat, direu, terminal, a conseqüència de la pujada de temperatures. Potser. Però n’hi ha més: un any després de la pandemització de la por, que no del virus, i després de l’hivern més fredhumit dels darrers anys, només s’han utilitzat 9.000 antivirals, d’un total de 15 milions adquirits pel Govern de l’Estat, augmentant d’aquesta manera la despesa sanitària pública en 300 milions d’euros! Una altra: gairebé el 80% de les vacunes comprades pel govern balear no han estat usades. En voleu més? En resposta a aquesta i altres crítiques, el comissari europeu de Sanitat i Consum, John Dalli, ha dit que «si la pandèmia no ha provocat una alta morbiditat no ha estat perquè no haja suposat una amenaça real, sinó perquè s’han adoptat les mesures oportunes per contrarestar els seus efectes». El comissari i la ministra de Sanitat, als qui ningú els ha demanat la dimissió, consideren «mesures oportunes» balafiar 300 milions d’euros en medicaments i l’alarmisme permanent i incorregible a càrrec dels comerciants de la por: farmacèutiques, governs i mitjans de comunicació. Recordaré simplement aquest temible titular de l’agost passat: «Un millón y medio de valencianos contraerá la gripe A en dos años». Redell! Donald Rumsfeld no l’hauria redactat millor, vaig dir en un apunt. El cas és que els apocalipsis ja no són el que eren. Abans hi havia el diluvi universal, el cataclisme d’Abbatia, els quatre genets, el trio de les Açores… Avui els apocalipsis tenen principi i final, poc apocalíptic, allargassat com una pel·lícula roïna: triquinosi porcina, febre aftosa, encefalopatia espongiforme, grip aviària, grip porcina… A l’hemisferi sud torna el fred i les multinacionals reinicien –reset!– el seu particular agost: ArgentinaParaguaiBolíviaXile… És decebedor. Això no pot seduir cap director de cinema. Ja estic fent les meues juguesques: després de l’estiu, una modificació genètica dels tomàquets escamparà un virus letal i incontrolable que acabarà amb el 90% de la població mundial.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El último día», de The Killer Tomato

Huubs, el cercador de notícies en català

huubs.png

Acabe de descobrir HUUBS, el primer cercador de notícies en català que permet indexar, via RSS, els resultats de la recerca. Els creadors asseguren que el cercador gestiona més de 1000 fonts d’informació en temps real. Segurament, el funcionament és el següent: el sistema recull conjuntament les fonts RSS de diferents mitjans de comunicació i les reindexa de manera actualitzada d’acord amb els termes de la consulta. Blogs de Lletres, en el seu camp, fou pioner en la construcció d’aquesta mena de recerques, servint-se dels primers cercadors RSS apareguts a la Xarxa, com el Google Blogs o Technorati Search. Huubs simplifica l’accés immediat i específic als interessos informatius de l’usuari. Per exemple, podem cercar els termes “literatura llibre” i consultar diàriament les notícies relacionades emprant sempre la mateixa sindicació RSS (a la qual li podem assignar una adreça més fàcil via FeedBurner). Enhorabona als creadors.