Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rescue me», d’Aretha Franklin

Exili interior

Els valencians som ja els emigrants que més població aportem a Barcelona, segons l’anuari estadístic del seu ajuntament. No m’estranya gens, em dic immediatament. Com no m’estranya que, enguany, per autonomies, la valenciana siga líder en pèrdua de població. Com ho és en atur, en corrupció i en desànim. Per a emigrar, doncs, raons no ens falten. Vilaweb veu una causa en el perfil dels emigrants valencians: professors, estudiants i investigadors (fuga de cervells), però no és un fenomen nou. Caldrà examinar-ne una altra: els valencians ens exiliem perquè ací no s’hi albira cap futur. Ni cap present. Bo és saber que, si un dia em toca, no em trobaré a soles.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Corrandes de l’exili», per Ovidi Montllor

Com si no

El drama és immens. I immensa és la desvergonya, la dels irresponsables públics i la dels empresaris pròfugs (1, 2, 3). En tres anys, Castelló ha passat de la plena ocupació a la plena desocupació. Pot explicar-se això només sota l’epígraf «la crisi»? Pense que no. Crisi hi havia a tot arreu. Ací cal que hi afegim un epitafi personalitzat: desfalc i fuga. Requiescat in pace? D’hecatombe, parlen els especialistes en salut mental: «Psicòlegs i psiquiatres noten a Castelló un augment estratosfèric de pacients amb problemes emocionals». Un altre epitafi: Castelló, vocació de suïcida. La situació és molt més que preocupant. Tinc la sensació, però, que tothom fa com si no. Bojos tots, però com si no.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vocació de suïcida», d’Albert Pla

Paperots

UGT i CCOO diuen que estaran actius. Potser algun dia, em dic. Perquè no ho han estat, perquè no ho estan, ni en semblen tenir ganes. En definitiva: perquè no ho són. Un silenci còsmic i còmic el seu, després de la vaga, la més ajornada de la historia de les vagues. Mentre els sindicats francesos tenen gairebé contra les cordes el govern de Sarkozy, els espanyols UGT i CCOO ixen ara amb la cantilena d’una iniciativa legislativa popular per intentar que ZP rectifique la reforma laboral. Paperots!

Arròs a banda, m’ha alegrat descobrir aquest nou blog sobre Larkin: Ran de les coses, d’August Garcia, que està preparant, diu, una proposta escènica sobre el de Coventry.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Everybody oughta make a change», d’Eric Clapton