TV3 torna al saló de ma casa

Aquest estiu he pintat casa i, posats a moure mobles, he aprofitat per tirar un cable HDMI de 15 metres entre l’estudi i el saló per connectar el Mac amb el televisor. M’ho vaig començar a rumiar el dia de l’atemptat dels governants del PP contra la llibertat informativa de nosaltres els valencians. L’opció més ràpida era connectar el vell portàtil per VGA, però poc operativa, perquè el cable és gros, poc flexible i has de traslladar i reendollar l’aparell cada vegada que vols accedir als canals de la Televisió de Catalunya. Una segona opció, és clar, és seguir esperant l’aprovació de la ILP Televisió sense fronteres. L’opció que he triat potser no és a l’abast de tothom, però l’explicaré perquè tampoc no és poca –encara no, almenys– la gent que té casa, mans, un ordinador amb sortida DVI o HDMI, un televisor amb entrada HDMI, connexió a Internet i uns 70 euros per a adquirir els artefactes que m’han permès, també, llegir blogs i premsa en el televisor domèstic:

1. Adaptador de DVI a HDMI (no he provat l’alternativa  VGA>HDMI);
2. Cable HDMI (jo he instal·lat el de 15 metres; si el necessiteu més llarg no sé quins poden ser els resultats);
3. Cable d’àudio amb dos jacks mascles, perquè el DVI no transmet l’àudio (en principi no us caldria si feu connexió directa de HDMI a HDMI);
4. Teclat i ratolí sense fils.

No cal ser cap especialista per a fer-ne les connexions, només temps i paciència. Ara tinc Internet al saló, puc navegar i veure tots els canals en directe i a la carta, tret dels continguts protegits que Televisió de Catalunya no pot emetre online per prohibicions, drets i altres romanços. Tot i això, ara torne a tenir accés a tota mena de continguts televisius en català. La qualitat de la imatge, certament, no és la millor, però, la veritat, el píxel no molesta si t’asseus a més de cinc metres de distància. La proximitat del futur sembla convertir en simple estupidesa l’atrocitat dels censors, però no per això deixen de ser atroços el seus actes.

PS. Recentment, TV3 ha començat a oferir nous serveis per mòbils, iPad, televisors i consoles. Els televisors amb Internet ja són aquí.

No està bé que ho diga un periodista?

De periodista a periodista, Julià Álvaro entrevista Francesc Arabí. Podeu començar per on vulgueu, que per tot arreu trobareu reflexions interessants. El repàs que li pega al PSPV és dels bons, tota una radiografia del mal que està patint, però a mi m’agrada, especialment, el mos a la punta de l’entrepà:

Clar, si comencem a analitzar trames, i no està bé que ho diga un periodista, topem amb la trama dels mitjans de comunicació… Que això també té el seu pes ací, eh? Els mitjans de comunicació com a element de control extern de la ciutadania. Sense premsa lliure no hi pot haver vot lliure. I una premsa no és lliure perquè ho pose la Constitució sinó perquè en el compte de resultats no té hipoteques fortes i en una crisi econòmica com la que estem, si el pes de la publicitat institucional passa de pesar un 15% a pesar un 44, clar… També val per als advocats, per als arquitectes… Si et signifiques, et posen un cartell… i ser un heroi no és una obligació. Vull dir que donar el pas no és fàcil. Jo conec un arquitecte que per anar en una llista municipal en un lloc simbòlic ha perdut cinquanta-quatre mil contractes en ajuntaments de tercera. La gent tot això ho sap, la gent veu les perspectives i no fa el pas avant. Ni pensar-ho. I tot es queda com està.

No està bé que ho diga un periodista? Crec que sí, i ja era hora.

Les obvietats insòlites

Més o menys fundat, tinc el pressentiment que la recessió vigent està posant de moda als mitjans de comunicació de masses una mena d’espectacle de la constatació, d’exhibicionisme de les evidències, de vedetisme probatori, amb una ansietat que sembla gairebé un trastorn d’ordre obsessiu-compulsiu. Les poques certeses que ja teníem, poques i lletges, alguns anys relaxades a l’ombra d’una presumpta prosperitat, se’ns revelen ara de nou, esvanit ja el miratge, com si ens les acabaren de demostrar i descobrir. Amb comptades excepcions, els cèlebres cables de WikiLeaks, si més no els propalats fins ara, poden ser interpretats com un paradigma d’aquesta veta de mercat comunicatiu que té com a finalitat afegir valor a una cosa que servidor anomenaria l’obvietat insòlita, per la qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació d’un fet que amb antelació existia ja en el seu repertori de conviccions. Per exemple, que el govern espanyol amagà els vols il·legals de la CIA. Quina sorpresa! Aquesta notícia de la SER, de l’any 2006!, entre moltísimes altres, ja ens havien alertat dels enganys del Govern i ja formaven part dels nostre imaginari. Davant de l’obvietat insòlita, la resposta institucional ha estat el silenci, o el balbuceig. No cal que cap govern acredite la veracitat de les confidències ventilades, perquè ja s’encarrega de compulsar-les el periòdic que les divulga. Per descomptat, ben salpebrades d’astorament i morbositat: cal vendre. La millor prova de la dissolució imminent d’aquesta veta de mercat informatiu és, per un costat, la necessitat/ansietat diària i creixent que el mitjà de comunicació té d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Per un altre costat, la caducitat intrínseca de la notícia.

Aquest fenomen comunicatiu pot ser una moda, però no és nova en absolut. És com l’antic hippysme, avui dia assimilat pels pijos: el pihippysme. Denis McQuail, en la seua «Introducció a la teoria de la comunicació de masses», recorda que un dels pares fundadors de la sociologia de la informació, Walter Lippman, que era periodista, concebia la naturalesa de les notícies en aquest sentit: «La notícia no és un espill de les condicions socials, sinó la constatació d’un aspecte que ha esdevingut notori». L’important no és el fet, sinó la notorietat d’algun aspecte del fet, el valor ressenyable. Per això, la premsa, diu McQuail, passava i passa revista a llocs com les comissaries de policia, els tribunals de justícia, els hospitals i els parlaments, on hi ha més possibilitats, més ràpidament, de constatar esdeveniments. Doncs bé, a tots eixos espais físics, ara haurem d’afegir els virtuals i intangibles, és a dir, els wikileaks. Aquesta moda informativa s’emmarca perfectament en la teoria de la modelació de les pautes mentals dominants de Gerbner (1967), per la qual els mitjans de comunicació tenen propensió a oferir versions uniformes i relativament consensuades de la realitat social. Per això els cables esbombats són també una manera que tenen els mitjans de tornar a la societat i dir: sí, això era així.

No tot és blanc o negre, però. La propagació compulsiva d’evidències té precisament el valor de les asseveracions concloents. Tota pedra fa paret i les delacions conegudes palesen que les democràcies del nostre temps són pures màscares al servei d’interessos privats. Els famosos cables, però, són un exemple més d’aquest espectacle de la constatació que esmentava al principi. Us en donaré un altre. La setmana passada vaig tindre la sort de veure al web de TV3 un documental que connecta amb aquest fenomen mediàtic de la revelació de certeses que, d’alguna manera, ja teníem assimilades. El documental és «Comprar, llençar, comprar. La història secreta de l’obsolescència programada». La seua gran aportació, més que la de desvelar un secret, és la d’airejar la velada història d’una activitat abusiva que les grans empreses han intentat ocultar a l’opinió pública al llarg de la història: planned / built-in obsolescence. La diferència amb els wikileaks és que el documental fa un pas endavant, des de la revelació de la certesa a la reivindicació de la certesa. Qui no ha pensat mai: «Les sabatilles de la marca SBT s’acaben trencant sempre pel mateix lloc!» Doncs bé, el documental ens ensenya per què el forat que surt en la puntera de la sabatilla SBT està calculat, predissenyat, programat de fàbrica. És a dir, que el producte ve desfasat de sèrie. L’aplicació del concepte de caducitat planificada al turnismo polític, al mercat laboral, el cultural o el mediàtic, és altament inquietant. Demà hi ha VAGA DE CONSUM. La revalidació pública de certeses com aquesta, sincerament, em sembla immensament més profitosa per al ciutadà que el consum de grans filtracions insalubres. Però això, afortundament, ja ho jutjareu vosaltres. Us deixe penjat ací el documental.

Vaga de consum, el pròxim dimarts

No m’estranyaria gens que el pròxim esclat de bambolla afecte els constructors de la realitat. Ja prou tocats per la recessió, sembla que als grans grups de comunicació no els preocupa massa haver de foragitar més periodistes. És encantadora, per exemple, gairebé hipnòtica, la disfressa de camuflatge que en general s’han posat els mitjans de comunicació europeus (i més encara els ibèrics), per a amagar les fortes revoltes que darrerament s’estan produint a Grècia, a fi de limitar-ne les ones expansives i reduir-ne l’impacte social a la resta d’Europa. Construcció de la realitat, se’n diu. Neteja de l’escenari del crim, també. Mentrestant, les portades van borratxes de Whisky Leaks. Tapa-ho! Tapa-ho! En el blanc llençol de l’actualitat, Pere Puig, el paleta justicier d’Olot, no és més que una petita taca de sang que cal rentar aviat: un treballador explotat al qual premsa i banca, de la maneta, no han tardat en penjar-li l’etiqueta PVP de malalt paranoic, de ment laberíntica [Ara Sensacionalisme?], és a dir, que s’ho inventava tot! Ah! Segur que els grecs tampoc tenen motius, que són uns bàrbars, perquè, en la realitat edificada, el món és feliç, consumible i tot conflicte és només producte de paranoies i conspiracions de terroristes i altres dimonis.

És possible que no en tingueu notícia. És normal. Centenars d’entitats sindicals i culturals han organitzat una VAGA DE CONSUM per al pròxim dimars 21 de desembre. Si, com ells bé expliquen, el primer objectiu d’una vaga, com a mètode de pressió, és que l’empresari perda diners, sens dubte, avui dia, una vaga de consum ben orquestrada pot ser molt més eficaç que una vaga general. Amb orquestra o sense, servidor la farà. Carpe diem.

Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rescue me», d’Aretha Franklin