No sóc dels qui han abandonat la terra…

No sóc dels qui han abandonat la terra
en mans d’enemics, perquè la devastin.
Menyspreo tant els vulgars afalacs,
no els donaré cap cançó de les meves.

Pel desterrat, però, sento un dolor
tan infinit com pel pres o el malalt.
El teu camí, viatger, és ben fosc,
i és ben amarg el gust del pa forà.

Aquí, però, entre la fumerada
d’aquest incendi, malmetent les restes
de joventut, ni una sola escomesa
lluny de nosaltres no hem desviat.

I prou sabem que en els anys a venir
cada hora haurà de ser sospesada…
No hi ha en el món homes que plorin menys
més arrogants i sincers que nosaltres.

Anna Akhmàtova
(Trad. Júlia Ferrer & Ricard San Vicente)

Mireu-me bé, sóc jo

Aquest poema et sap i t’ha mort.
Alexandre Navarro

Mireu-me bé, sóc jo:
qui escup i qui complau
qui crida i calla i pensa
i es fa cendra.
Qui recela i confia
i trau les dents
i amb les ungles arrapa
la insistència.
Qui menteix i enamora
qui diu la veritat i recula
i s’afona.
Qui s’està quiet i plora
i reviu, denuncia
i udola.
Mireu-me bé, sóc jo:
poema que ara s’escau
o que redola
que agafes o esmicoles
i a una altra cosa…

Susanna Lliberós
(«Cel·les», Viena Edicions, Barcelona, 2008)

Senyals de març

Hom veu la lluna darrera
de nostra perera en flor;
cada flor de la perera
sembla una gota de plor.
Enllà una donzella espera
d’algun xiuxiueig el so:
molla de la llum lleugera
s’inclina de l’ombra al do.
Un núvol, ans prepotent,
minva, esperonat pel vent,
i cap a la lluna trota.
Hom sent en l’aire embaumat
l’últim plany d’amor del gat
i el primer de la granota.

Josep Carner
«El cor quiet»
(del poema «Fruiterar florit»)

L’animal que no existeix (II)

Estotjaves
peixos de pols dins el secret escriny.
Eres petita, com una larva
vinguda del no-res,
i jugaves.
Parsimoniosament, cuinaves no sé quins
queviures invisibles
i jo et mirava
i m’hi delia,
i els ossos
del meu esguard tremien
silenciosament.
Judiciós, vaig dir-me: «Maduri el fruit
i que dins ell s’acreixi la bellesa,
conformin
els meus dits el seu palpar…»
I et feres gran,
parlant de forma estranya amb les joguines,
escrivint noms
que ningú no entenia, cuinant
insectes que cruixien dins un fètid brou.
I, amb la primera sang, ja tenies
damunt les espatlles el fràgil
projecte d’unes ales, un moll tendrum
t’allargava l’espinada
i, entre els teus lluminosos
cabells, hi traspuava el rònec
presagi d’una banya.
I jo et mirava
i m’estremia, i els ossos
del meu esguard fremien sense seny.

Andreu Vidal
«Els dies tranquils»
Gregal Llibres (16), València, 1988.

Cançons de l’enforcall (III)

Aquesta capsa dolça
de molsa
que et guarda, amb pany fadat;
que oneja sense fressa,
ni pressa,
amb bleix extasiat,

és el meu cos que et serva
com l’herba
serva el crit del seu verd;
que es corba al teu creixent
i aprèn
el teu batec obert.

¿Quina remor petita
m’invita
a abocar-me al pou clar?
¿Quin ressò de salobre
mig m’obre
finestres al demà?

Sento els dits de la pluja
que puja
vidre amunt del meu cor.
I els nusos del llevant,
trucant
per fer fora la mort.

¿Com granarà el paisatge
que, en gatge
de tendresa, m’ofrenes,
si l’ombra del neguit
ha ordit
paranys a les carenes?

¿Com obriré la fruita
que lluita
amb armes de festí,
si la dansa d’arrels,
amb tels
d’enyor, trena el camí?

¿Com tindré del teu cau
la clau,
si tristor m’esgarria?
Per copsar el teu senyal
em cal
vestit nou d’alegria!

 

Maria-Mercè Marçal, de «Sal oberta»

II. Homenatge a Darwin

El vuitanta-dos
coma zero sis per cent
del creixement ponderat
d’aquesta economia mundial
ha estat, enguany passat,
de diners purs.
És just i saludable,
és espiritual progrés i pura estètica,
que els acrescuts
mengen paper moneda.
S’albira l’home nou,
la nova era.
La resta és
això que tots sabeu:
Davos i Seattle.
La impura carn canalla que protesta.

Antoni Ferrer

de «Cant temporal»
(Tàndem Edicions, València, 2000)

XIII (Vindrà aquell vent…)

Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m’agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.

Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.

Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d’ivori.

Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l’horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.

Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).

Maite Insa

El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74