Sea Iris

I

Mala herba, malesa,
al sorral enrinxada arrel,
coltell marí, flor brèvola,
un pètal com una petxina
és clivell,
i una ombra hi empremtes
com una branqueta fina.

Afortunada tu,
flairant i punyent,
ert brot de mirra,
càmfora florida,
dolça i sal –ets el vent
als nostres narius.

II

Dels pescaires de múrex
t’amares quan passen?
Enlaires d’arrel el color
de la sorra?
A sota t’han escolat or—
reblons d’or?

Estol de lliris
per sobre les onades,
tu ets l’emblavida,
tendre pigment d’una proa
pigada entre les algues.
 

HILDA H.D. DOOLITLLE
Trad. J. P.

 

SEA IRIS

I

Weed, moss-weed,
root tangled in sand,
sea-iris, brittle flower,
one petal like a shell
is broken,
and you print a shadow
like a thin twig.

Fortunate one,
scented and stinging,
rigid myrrh-bud,
camphor-flower,
sweet and salt—you are wind
in our nostrils.

II

Do the murex-fishers
drench you as they pass?
Do your roots drag up colour
from the sand?
Have they slipped gold under you—
rivets of gold?

Band of iris-flowers
above the waves,
you are painted blue,
painted like a fresh prow
stained among the salt weeds.

Hilda H.D. Doolittle

 

NOTES
El «sea iris» no equival, com podria pensar-se, al nostre blanc lliri de mar (o assutzena marina), sinó a alguna de les varietats de lliri blau (o girablau, coltell marí, garitjol blau…), bulb que també creix en sòls sorrencs a prop de la mar. No és fàcil determinar-ho, perquè hi ha una gran varietat de lliris (i especialment de la familia d’iridaceae blaves: Iris Germanica, Latifolia, Spuria, Lutencens), per bé que el poema ens permet deduir que es tracta, si no del girablau, sí d’una subespècie molt similar: rivets of gold, painted blue, among de salt weeds. Per un altre costat, està documentat que, entre 1916 i 1918, Hilda H.D. Doolittle va estiuejar a St. Ives, una localitat costanera del comtat de Cornualla, a Anglaterra. Sembla que en algun moment s’allotjà al castell de Bosigran, sobre un penya-segat amb vistes a l’Atlàntic. El poema que he volgut traduir, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), pertany al seu primer llibre, Sea garden, publicat l’any 1916 a Londres (Constable and Company, Ltd). Pescada a la xarxa, la fotografia amb lliris blaus que acompanya el poema va ser presa, curiosament, a St. Ives. Per últim, dir que el poema em va seduir immediatament perquè, a més, vaig escriure fa poc un poema inspirat per aquesta flor.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Iris», de Mike Posner

Where the bee sucks

On liba l’abella, hi libe jo;
a l’esquella del cucut faig non;
m’hi ajoque quan udola el mussol.
A lloms del ratpenat alce el vol
a l’encalç de l’estiu, ben joiós.
Joiós, joiós vaig ara a sojornar
sota la flor pengívola d’un branc.

 

Where the bee sucks, there suck I;
In a cowslip’s bell I lie;
There I couch when owls do cry.
On the bat’s back I do fly
After summer merrily.
Merrily, merrily shall I live now
Under the blossom that hangs on the bough.

William Shakespeare, «The Tempest» (Ariel, acte V, escena 1)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Honey bee», de Zee Avi

Un vaixell de marbre

Pal de vaixell sense velaGeorge Gray

He examinat moltes vegades
el marbre que van cisellar per a mi:
un vaixell amb veles calades, descansant a port.
Realment, això no retrata el meu destí
sinó la meva vida.
Car se’m donava l’amor i jo em resguardava dels desenganys;
la tristesa trucava a la meva porta, però jo restava espantat;
l’ambició m’esperonava, però m’aterrien els riscos.
Així i tot, tenia la fam de donar sentit a la meva vida.
I ara reconec que hem d’hissar la vela
i aprofitar els vents del destí
onsevulga que menin el vaixell.
Donar un sentit a la vida pot portar a la follia,
però una vida sense sentit és la tortura
del desassossec i del desig errant:
un vaixell delint-se pel mar, sempre espantat.

Edgar Lee Masters
(trad. J. P.)

 

George Gray

I have studied many times
The marble which was chiseled for me—
A boat with a furled sail at rest in a harbor.
In truth it pictures not my destination
But my life.
For love was offered me and I shrank from its disillusionment;
Sorrow knocked at my door, but I was afraid;
Ambition called to me, but I dreaded the chances.
Yet all the while I hungered for meaning in my life.
And now I know that we must lift the sail
And catch the winds of destiny
Wherever they drive the boat.
To put meaning in one’s life may end in madness,
But life without meaning is the torture
Of restlessness and vague desire—
It is a boat longing for the sea and yet afraid.

Edgar Lee Masters

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«A sailboat in the moonlights», per Duke llington

De retorns i llunyanies

Petit recull de citacions de poesia catalana al voltant dels conceptes de retorn i llunyania.

~.~

retornsillunyanies1

~.~

Llir entre cards fins a veure la porta
de mos delits sobirans son vengut:
no hi he tocat, ans me’n torn com a mut,
e per tornar ja trob la via torta.

Ausiàs MARCH
(Cant XLI ~ Tornada (9), 1430-40?)

 

~.~

 

I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.

Joan MARAGALL
(«Enllà», Barcelona: L’Avenç, 1906)

 

~.~

 

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

Joan SALVAT PAPASSEIT
(«El poema de la rosa als llavis», Barcelona: Llibreria Nacional Catalana, 1923)

 

~.~

 

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.

Màrius TORRES
(«Presència», Barcelona, 1938)

 

~.~

 

¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa.

Carles RIBA
(«Salvatge cor», Barcelona: Óssa Menor, 1952)

 

~.~

 

Però qui lluny del tros nadiu s’enllara,
com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.

Josep CARNER
(«Llunyania», Santiago de Xile: El Pi de les tres branques, 1952)

 

~.~

 

Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.

Salvador ESPRIU
(«El caminant i el mur», Barcelona: Óssa Menor, 1954)

 

~.~

 

Cercaràs a la terra no sabràs què, la vida,
això tan senzill que ens hem trobat als braços,
aqueixa cosa vaga de la qual només sabem el nom,
i que ens duu cap a tot sense retorn possible

Marià VILLANGÓMEZ
(«Els béns incompartibles», Reus: Torrell de Reus, 1954)

 

~.~

 

Sóc més lluny que estimar-te.

Gabriel FERRATER
(«Les dones i els dies», Barcelona: Edicions 62, 1968)

 

~.~

 

Si hi ha camí per anar-hi,
no en trobaràs per tornar.

Jaume VIDAL ALCOVER
(«L’amor de les tres taronges», Rondalles mallorquines, Mallorca: Moll, 1975)

 

~.~

retornsillunyanies2

~.~

 

Tornar: remor d’espills, aspre desert.
No vull, temps clivellat, brut de records.

Josep PIERA
(«Renou: la pluja ascla els estels. Renou», València: Tres i Quatre, 1976)

 

~.~

 

Com un sac ple de pedres i de pluja
camine, vaig i vinc, i mai no torne:
em perd enlloc i després no m’hi trobe.

Vicent Andrés ESTELLÉS
(«Quaderns de la derrota», València: 3i4, 1980)

 

~.~

 

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t’estima.

Marta PESSARRODONA
(«A favor meu, nostre», Barcelona: Lasal Edicions de les Dones, 1981)

 

~.~

 

Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.

Blai BONET
(«El poder i la verdor», Mallorca: Guaret, 1981)

 

~.~

 

Ma quietud per sempre més fugint-te
m’allunyaré de mi fins al retorn.

Eduard J. VERGER
(«Com si morís», València: Gregal Llibres, 1986)

 

~.~

 

Però mai, ho sents?, mai de la vida
que dónes a tornar,
no podràs saber, ni que poguessis,
què serà de Tu si jo no torno!

Màrius SAMPERE
(«Llibre de les inauguracions», Barcelona: Columna, 1986)

 

~.~

 

T’he estimat
amb massa
paraules.
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

Montserrat ABELLÓ
(«El blat del temps», Barcelona: Columna, 1986)

 

~.~

 

Que amunt s’estira
la teva llunyania.
Tenia gotes
i espurnes per pujar-te.
Descalç, el cor se’m cansa.

Felícia FUSTER
(«Aquelles cordes del vent», Barcelona: Proa, 1987)

 

~.~

I és difícil tornar
quan el punt de partença
el sabem sols un trau
voraç i lluny
que, perenne, interroga.

Marc GRANELL
(«Fira desolada», Barcelona: Columna, 1991)

~.~

 

Un nom més incert tindria aquest desig,
joc, claredat, no dubte en lletra d’arbres,
enigma als quatre vents sense repós
si per res sospirava mentre torna.

Isidre MARTÍNEZ I MARZO
(«Camí de tornada», València: Bromera, 1992)

 

~.~

 

I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Andreu VIDAL
(«L’animal que no existei», Barcelona: Proa, 1993)

 

~.~

retornsillunyanies3

~.~

 

res no és etern ni res no torna
a ser el que fou quan l’estiu ho era

Marc GRANELL
(«Matèria d’ombra», Barcelona: Café Central, Poètiques núm. 13, 1999)

 

~.~

 

Espai i temps: miratges.
Igual camí t’espera
també quan tornes.

Enric SÒRIA
(«L’instant etern», Barcelona: Proa, 1999)

 

~.~

 

La mira i veu tot allò que ha tingut,
que pot tornar a tenir, i ara no té.
I aquest “ara” és l’espai
on el goig i el dolor són a l’aguait.

Feliu FORMOSA
(«Cap claredat no dorm», Lleida: Pagès, 2001)

 

~.~

 

La foscor dóna cobri a l’averany més fosc.
Camí d’enlloc, de tornada d’enlloc
t’estimo, exiliada al perquè dels poetes.

Maria-Mercè MARÇAL
(«El meu amor sense casa», Barcelona: Proa, 2003)

 

~.~

 

per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara.
el que és lluny és tornar.

Francesc GARRIGA
(«Tornar és lluny», Barcelona: Proa, 2013)

 

~.~

 

S’han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.

Joan MARGARIT
(«Des d’on tornar a estimar», Barcelona: Proa, 2015)

Man be my metaphor

EN EL CENTENARI DEL NAIXEMENT DEL POETA DYLAN THOMAS
WEBS DEL CENTENARI: dylanthomas.com | dylanthomas100.org

Veu: Dylan Thomas

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

IF I WERE TICKLED BY THE RUB OF LOVE

Dylan_Thomas_mIf I were tickled by the rub of love,
A rooking girl who stole me for her side,
Broke through her straws, breaking my bandaged string,
If the red tickle as the cattle calve
Still set to scratch a laughter from my lung,
I would not fear the apple nor the flood
Nor the bad blood of spring.

Shall it be male or female? say the cells,
And drop the plum like fire from the flesh.
If I were tickled by the hatching hair,
The winging bone that sprouted in the heels,
The itch of man upon the baby’s thigh,
I would not fear the gallows nor the axe
Nor the crossed sticks of war.

Shall it be male or female? say the fingers
That chalk the walls with green girls and their men.
I would not fear the muscling-in of love
If I were tickled by the urchin hungers
Rehearsing heat upon a raw-edged nerve.
I would not fear the devil in the loin
Nor the outspoken grave.

If I were tickled by the lovers’ rub
That wipes away nor crow’s-foot nor the lock
Of sick old manhood on the fallen jaws,
Time and the crabs and the sweethearting crib
Would leave me cold as butter for the flies,
The sea of scums could drown me as it broke
Dead on the sweethearts’ toes.

This world is half the devil’s and my own,
Daft with the drug that’s smoking in a girl
And curling round the bud that forks her eye.
An old man’s shank one-marrowed with my bone,
And all the herrings smelling in the sea,
I sit and watch the worm beneath my nail
Wearing the quick away.

And that’s the rub, the only rub that tickles.
The knobbly ape that swings along his sex
From damp love-darkness and the nurse’s twist
Can ever raise the midnight of a chuckle,
Nor when he finds a beauty in the breast
Of lover, mother, lovers, or his six
Feet in the rubbing dust.

And what’s the rub? Death’s feather on the nerve?
Your mouth, my love, the thistle in the kiss?
My Jack of Christ, born thorny on the tree?
The words of death are dryer that his stiff,
My wordy wounds are printed with your hair.
I would be tickled by the rub that is:
Man be my metaphor.

SI EL FREC D’AMOR EM FEIA PESSIGOLLES

Trad. Isidre Martínez i Marzo

Si el frec d’amor em feia pessigolles,
el parany d’una al·lota que em furtà per ser seu,
per la seua molsa m’obriria pas, trencant-se’m la bena de les fibres.
I si les pessigolles, vermelles com vedell,
encara em treien dels pulmons una rialla,
no tindria jo por de la poma ni del diluvi,
ni de la mala llet de la primavera.

Serà mascle o femella? diuen les cèl·lules,
i cauen les prunes com foc de la carn.
Si em feia pessigolles l’obscura cabellera,
l’os alat que brostà als talons,
la ronya de l’home en les cuixes de l’infant,
no tindria por de la forca ni l’estral,
ni dels bastons oblics de la guerra.

Serà mascle o femella? diuen els dits dibuixant
amb guix a les parets minyones verdes i els seus homes.
No tindria por del “no hi ha més remei” de l’amor
si em feia pessigolles la fam, múrria com és,
assajant l’escalf damunt d’uns nervis crus en punta.
No tindria por del diable en pèl,
ni de la tomba francament dita.

Si el frec dels amants em feia pessigolles,
el frec que no neteja la pota de la graula ni un pany
sobre maixelles caigudes de l’antiga humanitat malalta,
el temps, els crancs, l’entranyable pessebre,
em deixarien fred com mantega per a mosques,
i la mar d’escumes m’ofegaria
així que mor al turmell de les núvies.

Aquest món és meitat del dimoni i meitat meu,
miserable quan les drogues consumeixen una noia
irritant el capoll que fen el seu esguard.
La cama d’un vellard, ossos que són de la meva ossada,
i tots els arengs que ensumen l’oceà:
m’assec i llambrego el llambric davall l’ungla
menjant-se’m la pell.

És aquesta la qüestió, l’únic frec que pessigolleja.
El mico bonyegut que se la pela des de la foscúria
d’un amor humit i la trena de la infermera, no poden mai
suscitar una riota a mitjanit,
ni quan ell troba la bellesa al pit de l’amant,
de la mare, dels amants, o els seus sis peus
en la fregadissa de la pols.

Quina és la qüestió? La ploma de la mort a punt?
La teva boca, amor meu, el card dins el bes?
El col·lega Jesucrist ficat en un mal pas?
Les paraules de la mort estan més eixutes que els mateixos morts,
les ferides, xerraires, les porto escrites pels teus cabells.
Prou que em divertiria amb aquest refrec:
home, sigues tu la meva al·legoria.

Ací totes les traduccions d’Isidre Martínez i Marzo

“Omnientusiasmant”

Em demanes com m’ha anat tot aquest temps? Doncs, com a qui ho ha perdut tot per guanyar-ho tot.

Sovint, és cert, tornava de l’arbreda de Diotima com un embriac de triomf; sovint havia d’anar-me’n per no trair els meus pensaments; talment exultava la joia en mi i l’orgull i la fe omnientusiasmant d’ésser estimat per Diotima.

Llavors anava a buscar les muntanyes més altes, a respirar-ne l’aire pur, i el meu esperit, com es mou una àguila amb les ales acabades de guarir, es movia en la llibertat i s’estenia, com si fos seu, per damunt del món visible; quina meravella! sovint era com si les coses de la terra, purificades i foses com or en el meu foc, engendressin d’elles i de mi una cosa divina; talment s’esvalotava en mi la joia; i com prenia en braços els infants i en el meu cor bategant els estrenyia! com saludava les plantes i els arbres! Hauria desitjat un poder màgic per aplegar a l’entorn de les meves mans generoses, com un petit poble casolà, els tímids cervatells i l’ocellada salvatgina del bosc, de tan venturosament foll com estimava tota cosa.

Però ben aviat tot això s’apagava en mi com s’apaga un llantió, i mut i trist com una ombra romania allà a l’aguait de la vida desapareguda. No volia queixar-me ni consolar-me. L’esperança vaig llençar-la, com un tolit cansat de portar crosses; de plorar, me n’avergonyia, m’avergonyia fins i tot de l’existència. Però a la fi esclatava l’orgull en llàgrimes, i el dolor que m’hauria agradat de negar, m’era agradable i l’acollia com si fos un infant en el meu pit.

«Hipèrion a Bel·larmí» (XXVII), de Friedrich Hölderlin (trad. Ricard Torrents) | versió original

«Should Lanterns Shine», de Dylan Thomas

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

mumbles_lighthouse

Should lanterns shine, the holy face,
Caught in an octagon of unaccustomed light,
Would wither up, an any boy of love
Look twice before he fell from grace.
The features in their private dark
Are formed of flesh, but let the false day come
And from her lips the faded pigments fall,
The mummy cloths expose an ancient breast.

I have been told to reason by the heart,
But heart, like head, leads helplessly;
I have been told to reason by the pulse,
And, when it quickens, alter the actions’ pace
Till field and roof lie level and the same
So fast I move defying time, the quiet gentleman
Whose beard wags in Egyptian wind.

I have heard may years of telling,
And many years should see some change.

The ball I threw while playing in the park
Has not yet reached the ground.

Dylan Thomas

Lluirien els fanals

Lluirien, rostre sant, els fanals,
encesos en un octàgon de llum inaudita,
farien escalf, i el vailet d’algun amor
miraria dos cops abans de perdre la innocència.
En la fosca secreta la fesomia és de carn,
però deixeu que vingui pèrfidament el dia
i la pell dels seus llavis caigui eixuta.
Les teles de la mòmia mostren un bust antic.

He sabut del seny per ànim del cor,
però el cor, com el cap, em guia ben debades.
He sabut del seny per uns batecs
que en acuitar-se trasbalsen la pauta dels actes
fins que el sòl i la teulada són arran i el mateix,
tan ràpid marxo jo desafiant el temps, home pacient i gentil,
esbullant-se’m la barba al vent egipci.

He sentit la contalla de molts anys:
molts anys són que veurien aquell canvi.

La pilota que vaig llençar jugant al parc
no ha tocat encara terra.

Versió d’Isidre Martínez i Marzo