Autumn song

 

 

Autumn song

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the heart feels a languid grief
Laid on it for a covering,
And how sleep seems a goodly thing
In Autumn at the fall of the leaf?

And how the swift beat of the brain
Falters because it is in vain,
In Autumn at the fall of the leaf
Knowest thou not? and how the chief
Of joys seems—not to suffer pain?

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the soul feels like a dried sheaf
Bound up at length for harvesting,
And how death seems a comely thing
In Autumn at the fall of the leaf?

Dante Gabriel Rossetti

 

Cant de tardor

No saps, quan la fulla cau,
Com el cor sent una lànguida pena
A sobre, embolcallant-lo,
I com el repòs sembla idoni
A la tardor, quan la fulla cau?

I com l’àgil batre del cervell
Defalleix perquè és balder
A la tardor, quan la fulla cau,
No ho saps? i com la més alta
Alegria sembla no patir dolor?

No saps, quan la fulla cau,
Com l’ànima se sent forment sec
Gavellat per a la collita,
I com la mort sembla propera
A la tardor, quan la fulla cau?

Trad. J. P.

En un brot expira un no-res que hi deixa un buit

El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
 

 

Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —

Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.

Emily Dickinson

 

El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —

Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.

Trad. J. Porcar

NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.

Sea Iris

I

Mala herba, malesa,
al sorral enrinxada arrel,
coltell marí, flor brèvola,
un pètal com una petxina
és clivell,
i una ombra hi empremtes
com una branqueta fina.

Afortunada tu,
flairant i punyent,
ert brot de mirra,
càmfora florida,
dolça i sal –ets el vent
als nostres narius.

II

Dels pescaires de múrex
t’amares quan passen?
Enlaires d’arrel el color
de la sorra?
A sota t’han escolat or—
reblons d’or?

Estol de lliris
per sobre les onades,
tu ets l’emblavida,
tendre pigment d’una proa
pigada entre les algues.
 

HILDA H.D. DOOLITLLE
Trad. J. P.

 

SEA IRIS

I

Weed, moss-weed,
root tangled in sand,
sea-iris, brittle flower,
one petal like a shell
is broken,
and you print a shadow
like a thin twig.

Fortunate one,
scented and stinging,
rigid myrrh-bud,
camphor-flower,
sweet and salt—you are wind
in our nostrils.

II

Do the murex-fishers
drench you as they pass?
Do your roots drag up colour
from the sand?
Have they slipped gold under you—
rivets of gold?

Band of iris-flowers
above the waves,
you are painted blue,
painted like a fresh prow
stained among the salt weeds.

Hilda H.D. Doolittle

 

NOTES
El «sea iris» no equival, com podria pensar-se, al nostre blanc lliri de mar (o assutzena marina), sinó a alguna de les varietats de lliri blau (o girablau, coltell marí, garitjol blau…), bulb que també creix en sòls sorrencs a prop de la mar. No és fàcil determinar-ho, perquè hi ha una gran varietat de lliris (i especialment de la familia d’iridaceae blaves: Iris Germanica, Latifolia, Spuria, Lutencens), per bé que el poema ens permet deduir que es tracta, si no del girablau, sí d’una subespècie molt similar: rivets of gold, painted blue, among de salt weeds. Per un altre costat, està documentat que, entre 1916 i 1918, Hilda H.D. Doolittle va estiuejar a St. Ives, una localitat costanera del comtat de Cornualla, a Anglaterra. Sembla que en algun moment s’allotjà al castell de Bosigran, sobre un penya-segat amb vistes a l’Atlàntic. El poema que he volgut traduir, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), pertany al seu primer llibre, Sea garden, publicat l’any 1916 a Londres (Constable and Company, Ltd). Pescada a la xarxa, la fotografia amb lliris blaus que acompanya el poema va ser presa, curiosament, a St. Ives. Per últim, dir que el poema em va seduir immediatament perquè, a més, vaig escriure fa poc un poema inspirat per aquesta flor.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Iris», de Mike Posner

Where the bee sucks

On liba l’abella, hi libe jo;
a l’esquella del cucut faig non;
m’hi ajoque quan udola el mussol.
A lloms del ratpenat alce el vol
a l’encalç de l’estiu, ben joiós.
Joiós, joiós vaig ara a sojornar
sota la flor pengívola d’un branc.

 

Where the bee sucks, there suck I;
In a cowslip’s bell I lie;
There I couch when owls do cry.
On the bat’s back I do fly
After summer merrily.
Merrily, merrily shall I live now
Under the blossom that hangs on the bough.

William Shakespeare, «The Tempest» (Ariel, acte V, escena 1)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Honey bee», de Zee Avi

Fire-light craning

 

Sun-Up

(Shadows over a cradle…
fire-light craning…
A hand
throws something in the fire
and a smaller hand
runs into the flame and out again,
singed and empty …
Shadows
settling over a cradle …
two hands
and a fire.)

Lola Ridge

Solixent

(Ombres sobre un bressol…
espurnes enfilant-s’hi…
Una mà
llança alguna cosa al foc
i una mà més petita
s’endinsa en la flama i surt de nou,
brusent i buida…
Ombres
ajocant-se en un bressol…
dues mans
i un foc.)

Lola Ridge

(versió de J. Porcar)

NOTES
Aquest poema és el primer de l’obra «Sun-Up, and Other Poems» (New York, Huebsch, 1920) de Lola Ridge. Pertany al seu segon llibre publicat, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), segons les ressenyes crítiques consultades. Camí de la cinquantena, sense forçar la lent de la memòria, Ridge hi exhuma percepcions de la seua infantesa amb imatges tendres, esmolades, punyents, reveladores. Tret d’una ressenya biogràfica inclosa en un apunt de l’Ateneu Llibertari Estel Negre, i a l’espera de consultar-ne més fonts, no he trobat més bibliografia en català.

Where were its teeth concealed?

 

Myxomatosis
Caught in the centre of a soundless field
While hot inexplicable hours go by
«What trap is this? Where were its teeth concealed?»
You seem to ask.
                      I make a sharp reply,
Then clean my stick. I’m glad I can’t explain
Just in what jaws you were to suppurate:
You may have thought things would come right again
If you could only keep quite still and wait.

Philip Larkin

 

Mixomatosi

Atrapat en el centre d’un camp en silenci
Mentre caldes, inexplicables hores se’n van
«Quin és aquest parany? On amagava les dents?»
Sembla que preguntes.
                   Llanço una resposta esmolada,
I em netejo el garrot. Celebro no poder explicar
En quina mena d’ullals acabaries supurant:
Potser havies pensat que tot es resoldria
Si aconseguies romandre immòbil i a l’espera.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

NOTES
El videopoema «Myxomatosis. A personal reading» és una lectura especialment personal dels versos de Larkin. La mixomatosi és «una malaltia que afecta els conills, causada pel virus Myxoma, que es caracteritza per la formació de tumefaccions mucoses a la pell i a les membranes». Aquesta peça de The less deceived (1950) sovint s’ha interpretat al peu de la lletra des d’una perspectiva purament històrica, és a dir, com si només fóra una reacció ètica (sharp) del poeta al Mixoma usat com a arma biològica per exterminar milions de conills en Anglaterra l’any 1953. Com ha explicat Dámaso López Garcia en «Imágenes de Philip Larkin» (p. 239): «la enfermedad se utilizó, hacia 1950, con devastadora eficacia, para controlar la población de conejos en Australia. La población descendió en aquel continente, en muy poco tiempo, de seiscientos millones de ejemplares a cien millones. En Europa, la mixomatosis la extendió, involuntariamente [sic], un científico y propietario rural francés que quiso librar sus propiedades de estos animales. Cuando la enfermedad llegó a Inglaterra hubo acciones aisladas de personas que hicieron lo posible por extenderla. En el momento en el que se escribió y se dio a conocer el poema la enfermedad de los conejos era algo dolorosamente presente, pero, sobre todo, era una enfermedad que cuestionaba la responsabilidad moral de la sociedad y de los científicos. Los científicos habían liberado un poder destructor muy superior al que habían imaginado inicialmente. No sería una conjetura descabellada aplicar esta misma reflexión al poder destructivo que trajo consigo la bomba atómica. Cuando se empezó a extender la mixomatosis no se había alcanzado a cumplir el decenio del aniversario del lanzamiento de las bombas atómicas que cayeron sobre las ciudades japonesas de Hirosima y Nagasaki». Ara bé, i ací la meua lectura personal, per entendre la peça més enllà de la pura resposta moral del poeta a l’extermini d’aquests animalets (perquè el poema, al meu parer, diu molt més que tot això), caldria explorar –cosa que ara no faré– la relació entre Philip Larkin i Monica Jones, i la seua admiració pels rabbits de Beatrix Potter. Si us ve de gust, podeu escoltar la cançó de Radiohead amb el mateix títol que el poema de Larkin. Sembla que la banda de Thom Yorke el coneixia.

Immortal wine

 

Indian Summer

These are the days when Birds come back—
A very few —a Bird or two—
To take a backward look.

These are the days when skies resume
The old –old sophistries of June—
A blue and gold mistake.

Oh fraud that cannot cheat the Bee—
Almost thy plausibility
Induces my belief.

Till ranks of seeds their witness bear—
And softly thro’ the altered air
Hurries a timid leaf.

Oh Sacrament of summer days,
Oh Last Communion in the Haze—
Permit a child to join.

Thy sacred emblems to partake—
Thy consecrated bread to take
And thine immortal wine!

Emily Dickinson

Estiu indià

Aquests són els dies en què els Ocells tornen—
Molt pocs –un Ocell o dos–
Per fer una ullada enrere.

Aquests són els dies en què el celatge reprén
Els vells –vells sofismes de Juny–
Un blau i daurat desencert.

Oh farsant que no pots engalipar l’Abella—
Per poc la teva plausibilitat
indueix la meva creença.

Fins que rasts de llavors ho testimonien—
I dolçament, travessant l’aire rúfol,
Una fulla tímida hi estimben.

Oh Sacrament dels dies estivals,
Oh Comunió Última en la Boira—
permet a una nena endinsar-s’hi.

Per compartir els teus símbols sacres—
Per prendre el teu pa consagrat
I el teu vi immortal!

Emily Dickinson

(versió de J. Porcar)

NOTES
Indian summer és com s’anomena en anglès americà el període de tardor amb un eventual oratge de temperatures més càlides del que és previsible en aquesta època de l’any. És l’equivalent als nostres estiuets de Sant Miquel (29 de setembre) o de Sant Martí (11 de novembre). Al Regne Unit –tradicionalment anomenat St. Luke’s Summer (18 d’octubre)—, l’expressió va anar consolidant-se a mitjans del segle passat. Com enguany al nostre Mediterrani, aquesta anomalia estacional pot allargassar-se intermitentment d’octubre a novembre, amb notables intervals de dies temperats característics de finals de primavera o de començament de l’estiu (de juny, diu Dickinson), més que no pas de tardor. És aquest el frau, el farsant, l’estiu aparent que, per a la poeta, no pot enganyar l’abella (that cannot cheat the Bee) i que, per poc, no l’acaba persuadint. I és així fins que una ventada (altered air) travessa la quarta estrofa, hi enlaira llavors i precipita una fulla. Així és fins que la boira inunda la cinquena (Communion in the Haze), quan prega ser acollida (permit a child to join) i participar dels últims emblemes –pa consagrat, vi immortal– d’aquesta tardor dolça, abans no arribe l’hivern. Dolça com la suprema dolçor del vi de Rilke, aquell Herbsttag on les fulles encara giravolten; daurada com aquell or crepuscular de Frost, que no pot romandre (then leaf subsides to leaf); sagrada, també, com la fulla d’absenta de Stanescu, la immensa tendresa d’una emoció de tardor.