Palmera

 

Cada palmera se disputa
la soledad suprema de los vientos.

MIGUEL HERNÁNDEZ

Platja del Gurugú, jp, agost, 2017

La palmera no para
de fer palmes al vent
que li canta i la balla.
Quan el porta de cap,
és tan poca la traça
que ni despentinant-se
el pentina amb cent pintes
per braç: com un polp llança
fuets amb tantes fintes
que el seu vent ja no sap
si, quan perd el compàs,
se l’espolsa o l’abraça.

jp, agost, 2017

Nova creixent

llunadofi-m

Fotografia: J. Porcar, juliol 2017

Arc, diana, bumerang
de la llum la tornada
de la fosca a la sang.

cri-cri

Ungla al dit retallada.
Udolant corn al vent
d’un vedell rei i reu.

cri-cri

Coco llançat al cap.
Per l’esquerda la llet
de l’amor que libeu.

cri-cri

Cicatriu despertada.
Foll somriure d’amant
que en la nit no hi fa peu.

cri-cri

Blanc ullal d’elefant.
Sagnarà un blau al pit
perquè el vori no és teu.

cri-cri

Endolat beus la veu
del silenci amb la falç
del gripau i del grill.

cri-cri

Clos i alat, l’ull de Déu.
L’univers va saltant
–qui s’ho creu?– un dofí.

cri-cri-cri

 

Per al meu amic Alexandre Navarro, 28 de juliol de 2017

Intempèrie

The bat is dun with wrinkled wings
EMILY DICKINSON
paraigua-perdut-q

Fotografia: «Bat», JP, juliol, 2017

Sol.
Pertot dits trinxats
de pluja a l’ull, bru
escantell de nits
al ras.

Vol
rasant de corb.
Miols massa lluny
de l’ombra extirpada
d’un gat.

Dol
sense fi, àngel
caigut d’hora contra
l’oblit, l’ala batent
d’un ratpenat.

Alcohol
a la nafra, pura
cicatriu del vi, bruixa
descavalcada a glops
de sang.

Juliol.
Nu, buit dins
del guant d’una mà
buida de paraigua,
un adéu manc.

Periple

These cheeks, where the worm never dies
EDGAR ALLAN POE
abella-rossinyol-jp

Fotomuntatge J. P.

Pel coll la serp
al cor baixa, s’empassa
el rossinyol.

Per l’erm repta
un budell amb pinyol.
L’eriçó canta.

Punxes als dits,
cus corall, si fa sol,
una sirena.

Ham a les dents,
té per pits dos cargols,
mel a la llengua.

Coit, crits, tempesta.
D’amor plora un grumet.
Velams de dol.

Dins la balena
brunz una abella al bec
del rossinyol.

En un brot expira un no-res que hi deixa un buit

El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
 

 

Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —

Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.

Emily Dickinson

 

El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —

Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.

Trad. J. Porcar

NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.

Poeta i mussol, piulades al vol (XX)

bosch-owl-jardi-p

Mussol d’El jardí de les Delícies (esquerra), d’El Bosch, detall de La Font de la Vida (ací més mussols d’El Bosch)

 

the owl devours
the hour,
and disregards
the rest.

Wendy VIDELOCK

 

~.~

 

En les blaves plou la més negra.
Per la llum la nit llagrimeja. 

lluna-marjal-castello

 

~.~

 

Pertot roselles
i xicoies, senyeres
apomellades.

roselles-i-xicoies

 

~.~

 

Miracle.
Rosella desclosa a casa.
Espurna als ulls, foc i brasa.

rosella-casa

 

~.~

 

Tu tens un gos que canta,
però jo tinc una orquídia
amb una orella blanca
que sap comptar, al repic,
les gotes de pluja als patis.

orquidia-casa

 

~.~

 

El vent absent és de paper.

 

~.~

Alleuja no confondre
entusiasme amb il·lusió,
trobar a faltar amb enyorar,
cercar amb esperar,
voler amb estimar.
Alleuja poder plorar
foc.

flor-pasqua-detall

 

~.~

 

El desamor és la sirena
espurnejant d’una ambulància
abandonada en un cementeri
de cotxes.

ambulancia-abandonada

«Not for sale sunflare edition», de Raf Degeest

 

~.~

 

Tants venedors és de bojos
i se’m desfaran els monyos.
Passant de folls i de rotllos.

weiss-venedors-de-pa

Sabine Weiss: «Venedors de pa», Atenes, 1958

 

~.~

 

Densa i lenta, una boira
rèptil remuntava el riu,
com si algú l’acotxara.

 Fotografia de Charis Amiee

 

~.~

 

Al concert de la llum
és la música qui escolta.
Silenci qui bramula.

vinagrella-platja de castelló

 

~.~

 

Primavera és verb.
L’únic del present
que tot ho belluga
i mai no es conjuga.

cor-fulla-arbre-amor

 

~.~

 

Quan no hi corren els gats,
ho fan els peus de l’aigua.
Xop, dic el cor del cec:
a la golfa somiege
si sóc només batec
de pluja a la teulada.

pluja-teulada

 

~.~

 

Vent, llast o onada,
l’escora aboca els morts,
contradiu l’illa.

El buc diu: ai.
La mar: t’agafe mida.
Port de tornada.

Boia o norai,
estiba’t els records.
L’ahir t’estiba.

Estiba

«Strong wind», d’Ivan Aivazovsky, llapis i ‘gouache’ sobre paper, 1856

 

~.~

 

Aquest vent no té pèls a la llengua.
Quan udola fa ta casa seua.
En malparlen portes i persianes.
Pel cel, mitjons, calçotets i calces.

vent-roba

J. P., febrer, 2017

 

~.~

 

Nua a deshora,
vol al vol ésser fulla
i papallona.

Fulla-papallona

Fotografia de @verliebtinglas

 

~.~

 

Like Wadsworth Longfellow:
silent, and soft, and slow.
The snow in the eyes of an owl.

mussol-silent

 

~.~

Roselles

roselles-p

El Penyagolosa entre roselles (J.P., 2017)

Mentre aquesta mata siga verda
hi haurà roselles enceses sota
cels blaus, rere muntanyes brunes,
emmirallades com cors dins d’ulls
que esclaten silencis vermells:
quanta vida esperant dues paraules.
Com anys llum travessa la sang
la profunditat de camp del poema.
Al fons, entre tiges, sendera i cim.
Cap paraula atarda un instant.

 
Per a Imma