Poema: «Paràbola i clam de la cosa humana (XIII)», de Miquel Àngel Riera Música: «Onde», de Ludovico Einaudi Veu: Josep Porcar T’estim i no ho comprenc. Sé que estimar-te és un defiament amplíssim que jo, ferotge, faig al ferotge engranatge de lleis, de postulats, de vivíssims factors que determinen allò que s’anomena càlcul o tranc [...]
Secció: Literatura
Autor: Charles Baudelaire De l’obra: «Les flors del mal» Música: «Corale», de Ludovico Einaudi Veu: Josep Porcar Versió catalana: Xavier Benguerel A una dona que passa Udolava entorn meu el carrer eixordador. Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa, una dona passà, amb la mà fastuosa capalçant, balançant la randa i el fistó; amb [...]
El meu homenatge a Vicent Andrés Estelles en els 20 anys de la mort del poeta Veu: Josep Porcar Música: «Underwood», de Ludovico Einaudi El poema En un petit quadern que tens sobre els genolls escrius com si les teues paraules, com si tot el que escrius, amb una lletra breu, fins i tot acurada, [...]
SONO UNA CREATURA Come questa pietra Del S. Michele Così fredda Così dura Così prosciugata Così refrattaria Così totalmente Disanimata Come questa pietra È il mio pianto Che non si vede La morte Si sconta Vivendo. (Valloncello di Cima Quattro il 5 agosto 1916) Giuseppe Ungaretti «Poesie di guerra»
Un poema amb el deix d’alguns licors que em són familiars. Mentre n’escrivia una versió, he paladejat reminiscències dels salms d’Espriu, del tord de Keats i dels vells ximples de Larkin. Hi ha una versió en català, però no he pogut fer-me amb ella. Youth of delight, come hither, And see the opening morn, Image [...]
Si ens cal més esperança o menys resignació, ja no ho sabem, però si ens hem d’encomanar, cofois, a una nova i flamant unitat de mesura, més que una cefeida m’estimaria ara el rebregat estel d’un poema que desxifra, amb un llambreig o bé amb un eco, la distància exacta entre una formiga i [...]
La teua altivesa sublim només guarda la reminiscència alada d’allò que va ser irremeiablement perdut en el darrer brogit, la remor postrema; pel temps glaçada, te l’escarpellen ara uns ulls estranys amb sospirs i badalls que, dins del Louvre, ja no t’oregen l’amarada vesta de sal marbrenca ni la divina benaurança que arboraves. Qui havia [...]