Que ve el llop

El procès de pau entre el PSOE i el PP va per mal camí. És veritat que no tenim gens clar el d‘ETA, però el del PP és evident que no funciona. Per als líders ultradretans no és suficient que De la Vega comparega cada dia per a repetir l‘eterna cantilena: que no es pagarà cap preu polític, que es farà justícia, que es respectarà el dolor de les víctimes, etc. Tant és així, que fins i tot sembla que no podria començar el procés de pau amb ETA sense una negociació prèvia i fiable amb el PP. Pecaré d‘innocent, ja ho sé, però estaria bé això, i ningú clamaria que «amb la dreta no es pacta» ni que per això «l‘esquerra es trenca».

De moment no està quallant, o no del tot, la crispació que la dreta tracta d‘activar, però no tant perquè les esmentades cantilenes del Govern estiguen treballant com a mur de contenció de les ofensives dretanes, sinó perquè les arengues del PP estan ja gastadíssimes: anys i anys del «se rompe España» i del «no se negocia con terroristas» segurament deu passar factura quan, al capdavall, no veiem cap trencament ni cap sacrilegi en convéncer els terroristes per tal que abandonen la violència.

Aleshores, de què es tracta? Per què Rajoy, la setmana passada, va posar el crit en el cel? Per haver perdut el debat sobre l‘Estat de la Cosa? No crec. Cal no oblidar que estem parlant de vots, de partidisme brutal i tornem a comprovar, com tantes altres vegades, que les qüestions fonamentals de l‘Estat es juguen a la ruleta russa. Per a Rajoy ha sigut una catàstrofe l‘anunci d‘una primera reunió dels socialistes vascos amb Batasuna. Com pair totes les “catàstrofes” que han de vindre?

La casa impossible

Obrers morts, corrupció política i empresarial, destrucció del paisatge, degradació ecològica, privació del dret a un habitatge digne, hipoteques a cadena perpètua, ciutadans rebaixats a la condició d‘esclaus. És el panorama. La democràcia està enrajolada, qui la desenrajolarà…? Hi ha uns versos de Berthold Brecht que diuen: «Amerat de suor, s‘encorba l‘home construïnt la casa en què no ha de viure». Concretament, parlava el poeta dels obrers de la construcció, treballadors que difícilment tindran accès a la vivenda que amb les seues pròpies mans ells han fabricat per a uns altres individus molt més rics i/o hipotecables.

Per extensió, però, també es referia Brecht a tots aquells que, ni treballant de sol a sol, podrien hui arribar a pagar-se ni el lloguer ni l‘entrada d‘una hipoteca, com és el cas del 99% dels joves ibèrics. Tots eixos joves que han estudiat molt dur per accedir a un lloc de treball d‘una certa dignitat, i que de bon tros han superat l‘analfabetisme funcional que fa poc patia l‘estat per a acabar convertint-se, tanmateix, en uns «sense sostre funcionals». És així com el nostre sistema de garanties públiques paga a les noves generacions els seus esforços de progrès.

Hui diumenge s‘ha celebrat la tercera sentada per una vivenda digna, la plataforma de la qual exigeix un increment de la despesa pública en la contrucció d‘habitatge protegit, així com una major pressió fiscal sobre els titulars de vivendes secundàries. El moviment creix lentament. Diuen que no van contra el govern, sinó contra la deixadesa de les institucions. És lamentable que les joventuts afiliades dels grans partits contemplen aquestes reivindicacions com una amenaça, distanciats.

Archer & March

Als 17 anys, el jove anglés Robert Archer collia taronja a Borriana (Plana Baixa), però Archer & March no és hui, afortunadament, una marca de clementines. Poc després, el medievalista Archer no corria la taronja, però bé que es defenia en català. Començà a estudiar la nostra literatura i a fer classes a l‘institut d‘estudis Catalans, centrant-se en l‘obra d’Ausiàs March. d‘aquella primera passió, rebem ara una nova joia: la traducció d‘ausiàs a l‘anglès. «Ausiàs March: Verse translations of thirty poems» és una antologia que inclou versos d‘amor, cants de mort, el célebre “cant espiritual”, dos peces filosòfiques i alguna estrofa misògina.

Com a hispanista medievalista, especialista en el poeta de Gandia, el doctor per Oxford té publicats nombrosos articles, conferències i llibres, destacant-ne l‘obra Completa (1997). Després del seu «Ausiàs March: A Key Anthology» (1992), la nova traducció vol seduir a qualsevol lector de poesia en llengua anglesa: mig món. Per això, Tamesis Books (grup Boydell&Brewer Ltd.) des d‘anglaterra, i Barcino, des de Barcelona —editorials, per cert, que fa un any signaren un acord per a la publicació de clàssics catalans— s‘han encarregat de llançar aquesta traducció competent i alhora valenta en la qual Archer ha volgut prescindir de transcripcions literals que pugueren reduir la intensitat sentimental dels originals. De fet, Barcino ja anuncià que s‘optaria per fer “traduccions assequibles” per al “al màxim de gent possible”, fugint del llenguatge arcaic.

Publicacions com aquesta són vitals. Llàstima que, en tantes ocasions, estiguem més atents a les incertes fugacitats de llorejades publicacions que, posem per cas, a la traducció dels nostres clàssics, o bé dels foranis a la nostra llengua. The day’s in dread of losing her bright features… Lo jorn ha por de perdre sa claror… Let wind conspire with sail to do my qill…. Veles e vents han mos desigs complir…

Satèl·lits anti-immigrants

El govern d‘espanya ha decidit reforçar la vigil·lància de les costes amb un satèl·lit per a intentar frenar la immigració il·legal. Ho va anunciar De la Vega després de visitar Canàries, una comunitat que en pocs dies ha rebut milers d‘immigrants. Se sospita que una xarxa organitzada arrossega les embarcacions que ixen de la costa mauritana i les solta a prop de l‘arxipèlag. Segurament. Però el contraband d‘immigrants és un problema afegit, i no deixa de ser un error, un subterfugi de la moderna Europa, l‘obstinada insistència en el tràfic il·legal de persones humanes com si aquest fora l‘eix central del conflicte. Després dels esdeveniments tràgics de Ceuta i Melilla, que ja tenim oblidats, hem de reconèixer que els murs d‘Europa no han desaparegut; s‘han traslladat. Els murs de Berlín són ara les ones brutals de l‘Atlàntic i els fils d‘aram electrificats a les portes d‘europa, quan no la fam o les pistoles de la policia marroquina. La postura del govern de la UE, amb excepció de pocs diputats europeus, no serveix per a molt. O callen avergonyits o es renten les mans.

El ministre d‘afers Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, ha tornat a demanar ajuda a la Comissió Europea. Considera que la situació s‘ha d‘encarar amb «responsabilitat compartida» i sensibilitzant els països d‘origen. Sembla que predica en el desert. Gran Bretanya, França i Bèlgica, després d‘exercir un colonialisme salvatge sobre els països d‘on fugen els actuals immigrants, s‘han desentès. Ara han posat un satèl·lit. Demà seran vaixells de guerra. Europa continua tractant la immigració com si fora un problema militar. A veure si al final ho acabarà sent…

«Forbes»

La més influent revista nordamericana de rics i per a rics, ha publicat la llista 2006 dels governants més milionaris. «Forbes» ha tornat a suscitar polèmica incluint Fidel Castro en el seu top ten, ja que és al capdavall la polèmica allò que interessa a una revista de rics i per a rics que vol guanyar diners. Tot i això, la inserció del líder comunista en la llisteta sembla més una decorativa galtada dels amos de Forbes a Castro, és a dir, del capitalisme a Castro, molt més que no pas una informació transparent i rigorosa, donat que s‘adulteren les dades financeres adjudicant la propietat d‘algunes empreses públiques al seu president; a ningú se li escaparà que això és fer trampes. És sorprenent, a més, que a la reina d‘anglaterra no li incloguen com a propietat el Palau de Buckingham ni les joies de corona i que Castro obtinga 900 milions amb un Palau de Convencions on només hi ha actes de l‘estat i s‘entra gratis. De seguir així, l‘any que ve serà Evo Morales el número 1 de la llisteta gràcies a la nacionalització dels hidrocarburs. És al·lucinant l‘entusiasme amb què els mitjans de comunicació es fan ressó, no de la llista de governants milionaris que fan passar fam al seus pobles, sinó de la inclusió de Castro. Vergonyós.

Ben mirat, potser és que l’ “amigo americano” està nerviòs. l‘imperi s‘ha dispersat i no sap com reconduir una situació que degenera per moments: l‘esforç consumit en controlar l‘orient Mitjà l‘ha dut a desatendre esquemes de dominació que els Estats Units havia vingut aplicant, fins fa poc, en l‘amèrica Llatina. El capital gringo observa ara amb preocupació que els seus negocis a Xile, Veneçuela, Bolívia, Brasil, etc, puguen perillar. «Forbes» no és més que el termòmetre d‘aquest desassossec del capital.

Joc floral

A la vora del riu Carbo he llegit, ara que puc i el paisatge acompanya, el magnífic llibre «Jocs Florals a Cavanilles», exposició i homenatge que poetes, pintors, escultors i fotògrafs celebraren, ara fa un any, en commemoració dels 200 anys de la mort del prestigiós botànic valencià. De l‘excel·lent introducció de Martí Domínguez m‘ha sorprès l‘èmfasi que posa en recriminar als artistes valencians la fredor amb què han mirat i miren —si el miren— el seu paisatge, així com la mancança de recursos lèxics i estilístics per a integrar-lo naturalment en les seues creacions. Domínguez troba en l‘ànim provocador de Fuster sobre el paisatgisme sentimental certes incitacions a l‘allunyament, si bé és cert que hi afegeix un context pretèrit de contenció bucòlica, com és el cas citat de Riba en les «Elegies de Bierville».

Seria excessiu responsabilitzar-los. No ens calen estadístiques per a saber que la majoria dels artistes valencians han nascut en la ciutat o en pobles asfaltadíssims; per entendre‘ns, en espais on els cotxes han establert una dictadura i on difícilment creix el timó. Ara que les marjals són invisibles i els poetes no viuen en alqueries, seria tant o més difícil trobar una «Oda a l‘argelaga». Com a molt, a l‘artista li queda una certa nostàlgia agropecuària que, parlant clar, fins i tot molesta. I aquesta n’és una altra: el públic. Hui, els pintors de marines i olivars són, malauradament, quatre gats morts de gana. Segurament, el biòleg volia dir que els nostres artistes han escollit ser molt moderns, massa pessoans diria, en el sentit de: «¿Què em pot donar la Xina que la meva ànima no m‘hagi donat? I, si la meva ànima no m‘ho pot donar, com m‘ho donarà la Xina, si és amb la meva ànima que veuré la Xina, si la veig?»

Peatges multinacionals

Han arribat a dir que és com si el Barça i el Milà es fusionaren, lloant el naixement per fi a Europa d‘un gran grup de les comunicacions per carretera. Ho deia fa poc un diari de dretes, el mateix que ha bramat contra l‘OPA de Gas Natural a Endesa, però que no ha bramat tant, per no dir gens, contra la d‘E-ON. Però la notícia econòmica de la setmana és una altra fusió: l‘espanyola Abertis (grup quasicatalà que controla també a Aumar, senyor Camps!) i l‘italiana Autostrade han iniciat un procès de fusió que les converteix en un pes pesat líder de les concessionàries en la CE, una multinacional que gestionarà i traurà rendibilitat de quasi 7000 kilòmetres d‘autopistes. És el gran negoci del peatge.

La seu del nou grup s‘ha establert a Barcelona i diuen que el primer president serà espanyol i no italià. Encara no sabem si també serà català, a més d‘espanyol, o si serà espanyol a seques. Però això importa poc; com els diners no entenen de nacions i encara menys de realitats nacionals, i encara que la Caixa sigue la principal accionista d‘Abertis, probablement al president li tocarà ser espanyol, italià i, sobretot, europeu, més que res perquè l‘interessa ser europeu, més encara si hi afegim els justificats recels del grup italià Benetton, principal accionista d‘Autostrade.

Nacions a banda, doncs, la qüestió és com se menja això d‘una Europa reblerta de peatges en un món globalitzoide. Peatges, a més, concedits, prorrogats i, en fi, regalats per l‘Estat o a canvi de no sabem ben bé què. Perquè, si no, en què quedem, eliminem les fronteres o no? Eliminem les nacionals, però no les econòmiques? Ah. Ja ho entenc… A l‘Edat Mitjana, el rei entregava al senyor feudal els beneficis de la justícia i els drets de peatge. Paguem els de sempre. Què poquet hem evolucionat.