Compra, imbècil!

Benvinguts a Esmartilàndia! Ara tot és SMART: Smart-Phone, Ipad-Smart-Cover, Samsung Smart, Smart Home… És com si et digueren: «Ei, cap de suro, tros d’ase, borinot de séquia, necessites urgentment aquest producte intel·ligent». És el crit imperant de la publicitat: Compra, imbècil! O, si ho preferiu, la versió Media Mark, que segurament lluita per tu perquè és una marca roja: «Perquè jo no sóc tontu». Segur que no? Steve Jobs ens ven la moto: «Només té 11 mesos de vida, però el meu iPad s’ha quedat vell», diu. Ell també. Serà l’obsolescència programada

És veritat!!!

– Escolta… han dit que tot allò del quètxup és veritat!
– No fòtigues, de veritat que és veritat?
– Ho han publicat tot.
– Però nosaltres ja ho sabíem, que hi havia molt de quètxup…
– Ho sabíem, però no ens ho havien confirmat.
– I quina és la diferència?
– Que per fi han confirmat l’existència de quètxup.
– Ah… Però ho han confirmat els autors?
– No, els autors no.
– I qui ho ha confirmat?
– Ells.
– Ells? Aleshores, ells diuen ara el que tots nosaltres ja sabíem?
– Sí, però amb papers plens de quètxup. Nosaltres només ho imaginàvem.
– Ah, els papers. I per què nosaltres ja ens imaginàvem quètxup, i no cuscús?
– No ho sé…, una casualitat?
– Això serà. Passa’m l’allioli.

Diumenge constipat

Mai no he sabut dir si el poeta naix o es fa. És com si et preguntaren, escolta, a tu, de menut, ja t’agradaven les dones de cabells negres? I només val respondre “si” o “no”. Aleshores penses que això depèn del volum de les natges de la bruna i, per tant, respons que el poeta no naix, que es fa. Però, és que se n’acaben fent tots els que naixen? I quants en són els que no se n’acaben fent? I se’n poden fer els que no han nascut? Etc. Podríem seguir així molt de temps. Tot açò m’interessa ben poquet, però ho vull deixar escrit perquè no m’ho torne a preguntar cap periodista que no sap quines coses preguntar a un poeta. I si m’ho tornen a preguntar els regalaré aquest paperet. En qualsevol cas, ja que hi som, ara faré jo de periodista, per acabar de perdre pràctica. Si la intenció de qui interroga és augmentar els nivells de morbositat de l’entrevista, la pregunta és molt més senzilla i menys parapsicològica: quan ja s’ha fet, ert i dret com una olivera, està el poeta condemnat a ser poeta? (I pensaria encara en el volum de les natges de la bruna.)

Vi per a tots

Com si no tingueren prou periòdics, ràdios i televisions —mai no en tenen prou—, aquesta pancarta penja des de fa molts mesos dels balcons de la Diputación Providencial de Castellón, que és com dir que penja dels collons del voltoret tort. Que és com dir que penja per collons. És així com se fan les coses en Castelló, el país dels cecs: per collons. Almenys, ara que vénen les festes magdaleneres, podríem canviar-ho per VI PER A TOTS.

apt.jpg

I quin és el resultat? Que, al final de la correguda, els milhòmens es desunflen i, ni el rei dels torts ni Camps de Golf, tenen la força suficient en el seu propi partit com per a incloure en el programa electoral un sol puntet dedicat al tema de l‘aigua. Ni força ni vergonya. Quina poca traça i quin sainet, quanta gent enganyada i quants diners al femer! Sense aigua, ja ens diran, doncs, per què han fitxat ara a la germana del golfista Sergio Garcia, un altre fitxatge de 45.000 euros que farà d‘assessora d‘això que li penja al voltoret; Na Germana de Fois haurà de pixar en aspersió per a regar els greens providencials. Una altra bambina en la famiglia. Ai com regolfa l‘aigua per les piques de la Plana!