Compra, imbècil!

Benvinguts a Esmartilàndia! Ara tot és SMART: Smart-Phone, Ipad-Smart-Cover, Samsung Smart, Smart Home… És com si et digueren: «Ei, cap de suro, tros d’ase, borinot de séquia, necessites urgentment aquest producte intel·ligent». És el crit imperant de la publicitat: Compra, imbècil! O, si ho preferiu, la versió Media Mark, que segurament lluita per tu perquè és una marca roja: «Perquè jo no sóc tontu». Segur que no? Steve Jobs ens ven la moto: «Només té 11 mesos de vida, però el meu iPad s’ha quedat vell», diu. Ell també. Serà l’obsolescència programada

El fum prohibit

– I vostè, que té opinió per a tot, què pensa de la llei antitabac?
– No en tinc una de fixa, però en tinc mitja dotzena per regalar.
– Home…, això és trampa, siga sincer i digue’m quina li afecta a vostè.
– M’afecten tantes coses…
– Quines coses?
– Patisc un fumeral de la BP a 4 km. de casa.
– No faça demagògia… Dic quines coses en relació al fum del tabac?
– …i centenars de fumerals d’Onda, Vila-real, Alcora, que si el vent bufa…
– Ja n’hi ha prou, s’ha de limitar a la pregunta… Quines coses?
– …i segurament sóc asmàtic pels gasos contaminants dels vehicles.
– Prou! Prou! Prou! Quines coses?
– No cap. Ja no fume ni freqüente antres… Però no m’apunte amb el boli…
– D’acord. I que me’n diu, de les famoses inspeccions?
– Ací m’ha pillat, d’això no tinc opinió…, tinc una tesi.
– Què vol dir?
– Que si aquests 2000 inspectors foren de treball no caldria una llei antitabac.
– Xa, i quina relació n’hi ha? Ho pot demostrar?
– Esclar, però no en tinc ganes…
– Demagog!
– Au, bon dia.

És veritat!!!

– Escolta… han dit que tot allò del quètxup és veritat!
– No fòtigues, de veritat que és veritat?
– Ho han publicat tot.
– Però nosaltres ja ho sabíem, que hi havia molt de quètxup…
– Ho sabíem, però no ens ho havien confirmat.
– I quina és la diferència?
– Que per fi han confirmat l’existència de quètxup.
– Ah… Però ho han confirmat els autors?
– No, els autors no.
– I qui ho ha confirmat?
– Ells.
– Ells? Aleshores, ells diuen ara el que tots nosaltres ja sabíem?
– Sí, però amb papers plens de quètxup. Nosaltres només ho imaginàvem.
– Ah, els papers. I per què nosaltres ja ens imaginàvem quètxup, i no cuscús?
– No ho sé…, una casualitat?
– Això serà. Passa’m l’allioli.

Acudit circulant

Un acudit ben gràfic que he llegit a la Xarxa i he reescrit:

Tres polítics del PPCV són cridats a declarar per corrupció. Va el de València i diu: “Senyoria, a mi els trages me’ls paga la meua dona“. I el jutge l’absol. Va el de Castelló i diu: “Senyoria, a mi els milions m’han tocat a la loteria“. I el jutge l’absol. I el d’Alacant va i diu: “Senyoria, jo m’he trobat els milions en un abocador de fem

Diumenge constipat

Mai no he sabut dir si el poeta naix o es fa. És com si et preguntaren, escolta, a tu, de menut, ja t’agradaven les dones de cabells negres? I només val respondre “si” o “no”. Aleshores penses que això depèn del volum de les natges de la bruna i, per tant, respons que el poeta no naix, que es fa. Però, és que se n’acaben fent tots els que naixen? I quants en són els que no se n’acaben fent? I se’n poden fer els que no han nascut? Etc. Podríem seguir així molt de temps. Tot açò m’interessa ben poquet, però ho vull deixar escrit perquè no m’ho torne a preguntar cap periodista que no sap quines coses preguntar a un poeta. I si m’ho tornen a preguntar els regalaré aquest paperet. En qualsevol cas, ja que hi som, ara faré jo de periodista, per acabar de perdre pràctica. Si la intenció de qui interroga és augmentar els nivells de morbositat de l’entrevista, la pregunta és molt més senzilla i menys parapsicològica: quan ja s’ha fet, ert i dret com una olivera, està el poeta condemnat a ser poeta? (I pensaria encara en el volum de les natges de la bruna.)

Vi per a tots

Com si no tingueren prou periòdics, ràdios i televisions —mai no en tenen prou—, aquesta pancarta penja des de fa molts mesos dels balcons de la Diputación Providencial de Castellón, que és com dir que penja dels collons del voltoret tort. Que és com dir que penja per collons. És així com se fan les coses en Castelló, el país dels cecs: per collons. Almenys, ara que vénen les festes magdaleneres, podríem canviar-ho per VI PER A TOTS.

apt.jpg

I quin és el resultat? Que, al final de la correguda, els milhòmens es desunflen i, ni el rei dels torts ni Camps de Golf, tenen la força suficient en el seu propi partit com per a incloure en el programa electoral un sol puntet dedicat al tema de l‘aigua. Ni força ni vergonya. Quina poca traça i quin sainet, quanta gent enganyada i quants diners al femer! Sense aigua, ja ens diran, doncs, per què han fitxat ara a la germana del golfista Sergio Garcia, un altre fitxatge de 45.000 euros que farà d‘assessora d‘això que li penja al voltoret; Na Germana de Fois haurà de pixar en aspersió per a regar els greens providencials. Una altra bambina en la famiglia. Ai com regolfa l‘aigua per les piques de la Plana!

La Panderola postmoderna

Panderola

Ara que ja put a autonòmiques, Paquito Campsdegolf ens ha encolomat a Castelló una Panderola postmoderna que anirà, assegura, de la universitat a Benicàssim passant pel Grau…, això si abans una riuà inclement no se l‘emporta quan regolfe l‘aigua a conseqüència del soterrament de la llera del riu Sec. A flor de pell tenim el cas sagnant del soterrament del ferrocarril, que inunda la nova estació cada tres per tres i ens obliga a transbordar en patera per a agafar el tren. Evidentment, en la foto-sonda, el TVR (Transport de Via Reservada, o autobús guiat, en diuen) llueix molt més la corbata que una inauguració de noves línies d‘autobús, del tot vitals en una ciutat en expansió i en la que, actualment, la gran majoria dels residents viu almenys —i no exagere— a vint minuts de la línia d‘autobusos més propera, amb una freqüència de servei vergonyosa que excedeix de bon tros la mitja hora i que sovint frega els 60 minuts. Falten línies, la gent desconeix les existents, i les que funcionen ho fan amb una precarietat tan dessoladora que fan ganes d‘emigrar. Amb aquest panorama, al qual hem de sumar els escandalosos pressupostos 2007 destinats per la Generalitat a Castelló, la plana major de la mitjoueria dominant tornà a fer gala de la seua més deplorable inverecúndia i desplegà un estudi fotogràfic a la ribera del Riu Sec per a posar això que en diuen la primera pedra, que en realitat hauria d‘anomenar-se la primera foto.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«La panderola», cantada per Els Llauradors.