Decadentismes

Investigacions sobre la decadència del català, la del XVIII, vull dir, no la del valencià d’ara:

L’alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d’escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra. Calia fer números i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues s’hi venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes on la gent anotava el dia a dia.

I què se n’ha fet, d’aquelles llibretes? Quina llàstima. Blogaires, feu còpies de seguretat!

Torres de guaita contra polítics pirates

Sense més preàmbuls: a Rafael Albert (PP), alcalde d’Orpesa, se li hauria de caure la cara de vergonya, i dimitir immediatament, per triplicar la despesa municipal en jardineria (més de 300.000 euros!) sense haver destinat ni un sol cèntim a la neteja del paratge natural costaner més gran del terme, dels més bells, elementals i representatius del nostre Mediterrani primigeni: la Renegà (mapa). La contractació d’una brigada escombraire, ni que siga una vegada al mes, la veritat, no són diners. Fa anys que l’han de netejar particulars i organitzacions com R de Renegà, que ho ha denunciat repetidament, com Gecen i Greenpeace. Però els diners no són el problema, ja ho sabem. Salms se n’ha fet ressó en dues ocasions: la primera, després d’una recollida intensiva de deixalles (vídeo), l’estiu passat; la segona, fa poques setmanes, quan la conselleria de Cultura aprovà una tisorada letal a l’àrea protegida al BIC per a permetre l’edificació d’un hotel a 50 metres de la Torre Colomera, una torre de guaita del segle XV, a vora mar, d’incalculable valor històric: «Así, se permite la construcción del hotel en una zona privilegiada con buenas vistas al mar y al lado del mirador que corona la urbanización de Torre Bellver, la Colomera limitará con la Vía Verde», recordava el periodista Ramón Pardo. És la cançoneta de sempre: al País Valencià, les cares no cauen de vergonya. Perquè no n’hi ha gens. I perquè ja ningú les posa roges, com fa poc explicava Usó. Caldo de cultiu per als infames, que no fan sinó repetir la llardosa maniobra de sempre, la mateixa política del greix: deixar que tot s’embrute, que es perda, que s’abandone, que la merda s’escampe i regolfe i ho inunde tot fins que un dia o, millor, una nit, el paratge s’acabe cremant (l’acaben cremant, cal dir, com ja succeí amb l’incendi del 2000, tan profitós per a la depredació de constructores i polítics). Aleshores sí, només aleshores, brut o cremat, caldran plans municipals de sanejament, és a dir, xalets, apartaments, camps de golf, vies verdes (asfaltades!), obrir avingudes a la mar… És la deixadesa com a objectiu, la calculada desídia, permanent, el fariseu laissez-faire aplicat a la degradació sistemàtica, en aquest cas contra la Renegà. Però també, de la mateixa manera, recordem-ho, contra el Ribalta o el Cabanyal i, en fi, contra tot bé públic, comú: la sanitat, l’educació, la televisió pública… Torres de guaita com la Colomera i la Cordà de la Renegà tenien una funció militar: defensar-se dels pirates barbarescos. Avui, en canvi, trobareu els pirates ben apoltronats en butaques de l’administració. Josep Vicent Boira, en el seu estudi «Del paisatge de la defensa a la defensa d’un paisatge», descriu amb traça aquest paisatge amenaçat:

Però per a intervenir sobre el territori, calia primer conèixer-lo. I això és el que feren alguns enginyers i oficials de Felip II. És molt possible que, per primera vegada, un d’aquells homes s’adonara de la presència de diferents unitats paisatgístiques en el litoral valencià: platges llargues, obertes, d’arena fina, cales ombrívoles tancades per espadats arbrats i alts penya-segats, marjals i aiguamolls impracticables… I d’aquest (re)coneixement i de l’aplicació subsegüent de la pràctica de l’arquitectura, de l’enginyeria i de l’art de la guerra, van sorgir memorials d’actuacions.
Fet i fet, la presència d’una torre sobre un alteró, sobre un cap, vora un riu, al bell mig d’una platja o sobre un espadat, pot ésser llegida per l’observador contemporani no sols com el fruit d’una etapa històrica especialment agitada o com un element més del patrimoni artístic, sinó com la clau d’interpretació del paisatge físic que l’envolta. La presència d’una torre mai no és gratuïta, ni capritxosa. En aquest cas, la geografia esdevé determinant. O quasi, perquè per a poder arrodonir-ho tot, caldria imaginar la situació històrica d’un país dividit per una frontera interior que marcava la presència de bosses de població morisca en amples zones interiors. (…)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«God’s Away On Business», de Tom Waits

Ostres! Ostres! Ostres!

No va del tot desencaminat qui pensa que una condemna a l’ostracisme significa estar sol o avorrit com una ostra. L’ostracisme era, a l’antiga Grècia, el procediment polític, rudimentari però efectiu, que garantia una mica la salubritat de la vida pública: un ciutadà podia ser desterrat si la resta el consideraven indigne i perillós per al bé comú. Algunes versions modernes, més sofisticades i menys amargues, són la moció de censura o la declaració de persona non grata. Un poc d’Història: cada any, l’assemblea atenesa decidia a mà alçada si calia aplicar l’ostracisme i, si ho acordaven, dos mesos més tard, en un altre sufragi, ara popular, cada votant escrivia el nom del desterrable sobre un escantell de ceràmica –ostrakon, en grec, és a dir, conquilla, closca, petxina,… Ostres! La votació s’organitzava en el Kerameikos (el Ceràmic), el barri del gremi de terrissaires, al nord-est de l’acròpolis, on era fàcil trobar-se’n incomptables fragments. Una càrrega que excedia les 6.000 ostraka amb el mateix nom condemnava a l’ostracisme l’acusat, que havia d’abandonar Atenes en deu dies i restar a l’exili durant una dècada. És possible, curiosament, que Clístenes, el promotor de la llei de l’ostracisme a Atenes (510 a. C.), acabara tastant la seua pròpia medecina per buscar l’ajuda dels perses contra els espartans. Primer la tastà Hiparc de Colarges, i el seguiren cèlebres desterrats com Cimó (461 a.c), Temístocles (471 a.c), Tucídides (442 a.c), Hipèrbol (417 aC) o Xàntip (484 a.c), pare de l’il·lustre Pèricles, el nom del qual també fou gravat en les ostraka. No és estrany que fa uns mesos se’n parlara ben a prop nostre: A la lluna de València.

Més enllà del rigor històric, puc imaginar-me l’escena dels antics ciutadans d’Atenes rondant pel Kerameikos amb el cap cot, buscant bocins d’argila cuita i repetint aquesta interjecció que nosaltres usem avui per a demostrar alguna mena d’estupor o desconcert: Ostraka! Ostraka! Ostraka! Potser no som tan moderns: és exactament el mateix que avui exclamem milers de ciutadans valencians quan, també amb el cap cot, llegim la premsa o escrivim poemes: Ostres! Ostres! Ostres! Això passa cada dia, i no anualment, però cap governant és, ni se sent, condemnat a l’ostracisme. Qui són, doncs, els condemnats? Ostres! Ostres! Ostres!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La petxina», per Maria del Mar Bonet

Maneres de dir amor

«La llengua àrab té un registre ampli per referir-se a l’experiència amorosa. Hi ha una cinquantena de paraules per dir amor». Ho explica l’islamòleg Halil Bàrcena, traductor, cal·ligrafista i re-creador de Dîwân (Fragmenta, 2010), un recull de 130 poemes del místic sufí Hal·lâg (858-922). Com no, m’assabente de la publicació d’aquest llibre via Šarq-ul-Andalus, blog del poeta de Ràfol de Salem, Salvador Jàfer. Tantes maneres de dir amor són, com a mínim, tantes altres d’escriure versos: paraula poesia, paraula música i paraula cal·ligrafia. Paraula ànima. La traducció avui de poesia, en àrab, i del segle X, és un prodigi impagable. De fet, Bàrcena, que també té un blog, ens explica en un vídeo els reptes d’aquesta recreació en català de la poesia d’aquest predicador, viatger, savi, màrtir i, sobretot, poeta de la unió mística i l’amor diví. Personalment, m’han captivat –en part per la seua modernitat– els versos següents, extrets del PDF editorial.

Digues, ¿què he fet jo perquè el botxí em maltracti així,
si estimo fins i tot les pedres més humils?
¿Per què em passa tot això, ¡pobre de mi!,
si he viscut fidel a la veritat de la veritat dels rectes?
¡Respon amb justesa a un cor ple d’angoixa
que combat dintre teu la tristor!
I cerqueu, tots vosaltres, d’unir-vos amb ell
travessant l’exili de l’exili dels segles;
i mireu la promesa per la qual
ell mateix ens ha omplert de mercès.
El vostre exemple, oh senyors meus,
és més esplèndid i sublim que cap altre.
Oh tu, que satisfàs tota súplica,
¿que no veus l’amor que proclamo?
Donar-ne testimoni ha estat per a mi una exigència;
i s’han ja aclarit les meves veritats.
Cap a tu em vas cridar,
i prest em vaig presentar sense el meu jo.
Per vosaltres vaig venir, després, cap a vosaltres,
i esdevinguéreu el meu país.
¿Fins quan aquest meu «jo» subsistirà,
esclau com és posseït per la por?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Al-Salâm al-râbi», per Hamza Shakkur & The Al-Kindi Ensemble
(de «Sufi Songs of Damascus»)

Llicència per a pidolar

pintura
«Licensing beggars in Spain», de John Bagnold Burgess.

Sevilla, 1877. Aquest llenç magnífic del pintor John Bagnold Burgess retrata una oficina estatal de concessió de llicències per a captaires, una autorització administrativa, d’origen medieval, estipulada per a l’exercici legal de l’ofici de pidolaire a l’Espanya del Dinou. El vaig poder contemplar en viu, a Castelló! –fenomen paranormal– el proppassat dissabte. Un magistrat apoltronat, acartronat i estirat com un fus, assistit per un escrivà, i custodiats tots dos per un mossèn malfiat, expedeixen o deneguen cèdules de captiri a vells, invàlids, famílies famolenques, orfes, desnonats, folls… Desesperats, desencantats, desarrelats, marginats. Són els expulsats de la societat. Ben salpebrada d’esperpento ibèric (fixeu-vos en l’acrobàcia del gosset), l’escena copsada és una encarnació formidable de la més negra Pell de Brau, vànova d’un Estat tolit i capdavanter en la producció de morralla i sangoneres, i alerta que no m’estic referint ara a la pobra gent que fa cua per a obtenir el cobejat i miserable permís d’acapte.

Alguns espectadors també entrem al llenç fent cua. Als meus ulls, a més d’encarnació, hi ha al·legoria perquè hi ha fora de camp i el·lipsi, un assaig de les absències espacials i temporals: la cua que endevinem més enllà del llindar de la porta d’aquest despatx del segle XIX serpenteja, s’allarga immisericorde i, en un flash-forward, arriba inalterada fins a les nostres oficines de parats del XXI. Les lleis de dependència o de submissió, segons com, i també els àngels custodis, potser són avui una mica més sofisticats i aparents, però el corcó és el mateix. Llindar enllà, els patiments i les decepcions fan sempre una cua llarguíssima i immesurable. Fins a quin punt pot ser domesticada una anaconda famolenca? Proposta de tesi per a la Universidad de Sevilla: «Del Estado-Nación al Estado-Jaula». No cal que ara baixe a l’infern, perquè el foc comença a socarrar també els turmells dels qui les passem putes per a finançar-nos el luxe (?) d’Internet. Torne a l’al·legoria… Simplement, de la vostra nòmina digueu-ne llicència i, cas de no tenir-ne (perquè ja sou dependents/desesperats oficials), recordeu aquest llenç quan aneu a pidolar al banc l’almoina inajornable: crèdit. Cert: per demanar-lo no et claven a la presó, com passava al XIX. Una sort! Només et miren com un delinqüent. Certa premsa usa les mateixes ulleres. Tot un símptoma: parlen de «reinserció» dels treballadors parats, com si foren criminals, quan la deontologia periodística recomana dir-ne «recol·locació».

Dels ous de les sangoneres
Una història real. Em conta K. que el seu avi se’n va cinc dies a Canàries per només 500 euros –pensió completa– gràcies als ajuts de l’Imserso. La gent gran s’ho mereix, em dic. De sobte, K. m’amolla que el seu avi rep una pensió de 2.000 euros mensuals… Redell! S’ho mereix? No és una pensió completa…, això és una pensió pletòrica! Com encaixen aquests viatges socials amb la sistemàtica violació de la Llei de Dependència i el menyspreu del Govern de Camps? Espanya, un paradís per a vells –i rics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«El desesperat», d’Ovidi Montllor

Poesia i pluralitat

A principis de l‘any 2000, un projecte de reforma del programa de literatura a les escoles públiques israelianes suscità intensos debats en la premsa i en la Knesset, el parlament israelià. Pocs mesos després d‘haver imposat als manuals d‘història la introducció d‘algunes tesis desmitificants dels orígens de l‘estat, Yossi Sarid, l‘heterodox ministre d‘educació, llançà una altra pedra a la bassa anunciant la seua decisió d‘incloure, en el pla d‘estudis de secundària, a tres poetes palestins: Siham Daoud, Naim Araidi i Mahmoud Darwish.

La polèmica estava servida, sobretot per la inclusió d‘aquest últim poeta, Mahmoud Darwish, considerat pels palestins el guia espiritual de la seua causa nacional i pels ultres israelians un partidari de l‘anihilació de l‘estat jueu. Tota l‘obra de Darwish (el poble natal del qual, Birwa, va ser arrassat el 1948 per a construir dos kibboutzim), expressa el dolor pel desarrelament de la terra natal i per l‘expropiació identitària. Fins a 1969 va viure a Israel, on va ser empresonat a causa de la seua poesia, jutjada com a «excessivament nacionalista», i de la seua militància en el partit comunista israelià, el Rekah. Escollit membre del Comitè Executiu de l‘oLP, el 1987 va dimitir després de la firma dels acords d‘oslo.

l‘hostilitat cap al procés de pau (*) va ser ben aprofitada pels opositors al ministre Sarid i la seua poètica política, començant, és clar, pel Likoud, que inicià una moció de censura en la Knesset. Tres partits de l‘heterogènia coalició governamental (ultraortodoxos sefardites, esquerra laica, ortodoxos sionistes…) amenaçaren de passar-se a l‘oposició. La qüestió és que col·laboradors i socis de govern d‘ehud Barak no vacil·laren a l‘hora de fer responsable de la defecció del partit ultraortodox Shas a la intransigència de Sarid i l‘empentaren a l‘abandó del projecte de reforma. I, de fet, el cap del govern acabà declarant, el 6 de març, que «les condicions no eren les adequades per a ensenyar Darwish a les escoles».

Des de la seua residència de Ramallah, a Cisjordània, Darwish observà tot aquest conflicte com un espectacle, sorprés de què «l‘estat militarment més poderós de l‘orient Pròxim tinguera por de ser escombrat per un simple poema». Recordava que ell mateix va ser escolaritzat a Israel i que va estudiar a Nachman Bialik, el poeta nacionalista jueu, sense fer-se sionista.

Els Paísos Catalans i Espanya estan, ja no dic en pluralitat sinó en intents de ser vertaderament plurals, molt més allunyades que Palestina i Israel. La diferència està en què ací no ens matem. Que no és poc. Ara bé, si per un moment ens atenem a l‘entelèquia de l’Espanya plural, cal dir que ací mai s‘ha proposat que en les escoles de Móstoles o de Cadis siga obligatori —ni tan sols s‘ha aconsellat—, l‘estudi de poetes com Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés o Josep Maria Llompart. Innocent! —em direu. Val. Un poquet, sí. Però abans innocent que botxí o sotmès. El que passa és que això de l’Espanya plural és la mentida més gran que mai ens han contat; una mentida dins de la qual hem après de vegades a autoenganyar-nos, una mentida on, a més, una part del nacionalisme perifèric s‘ha acostumat a viure amb una certa comoditat. Atès que l‘extrema dreta espanyola continua proclamant coses com aquesta, i amb el ressó mediàtic que se li dóna a bestieses d‘aquesta mena, veig impossible que els xiquets i xiquetes de Granada o de Pamplona arriben algun dia a llegir, per exemple, l‘illa amb llunes de Marc Granell. Quina llàstima. Ells s‘ho perden.

«s‘ha fet estret el camí?
«El senderol comença, amic en els teus passos?»
«Assetjat pel mar i pels llibres sagrats.»
«Hem acabat?»
«No. Persistirem com els vestigis dels antics,
com una calavera en el temps, persistirem.»

Mahmud Darwish
De «Només un altre any»

(*) Israel es comprometia a realitzar la retrocessió administrativa (que no evacuació militar, de moment) del 13% de territori en tres etapes, des del 5 de setembre fins al 20 de gener de 2000. En aquesta data la ANP passaria a controlar, amb diferents graus de sobirania, el 41% de Cisjordània. Barak va acceptar també alliberar a uns 350 presos palestins, d‘entre els 2.000 tancats en les presons israelianes. A canvi, Arafat es va comprometre a no declarar l‘estat palestí amb caràcter immediat.