Acord TV3 & C9… segur?

Fa uns minuts, Vilaweb ha publicat que “la Generalitat de Catalunya anuncia un acord amb la Valenciana que permetrà la reciprocitat TV3-Canal 9”. El cos de la notícia explica que “el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan-Manuel Tresserras, ha anunciat a Granollers que ha arribat a un acord amb la Generalitat Valenciana perquè TV3 es pugui veure al País Valencià i Canal 9, al Principat”. És a priori una bona notícia, però faltaria saber ara quina mena d’acord és el que han signat. Aquest anunci ens arriba després de fer-se pública la catastròfica auditoria d’Ernst & Young sobre l’ens valencià encarregada per la pròpia conselleria d’Economia i revelada per Levante-EMV: “La fiscalización desvela que la cifra de fondos propios, a 31 de diciembre de 2006, se ha situado por debajo de la mitad del capital social, “encontrándose la sociedad en uno de los supuestos contemplados en el artículo 260 del texto refundido de la ley de sociedades anónimas como causa de disolución”. Ara parlen ja d’un programa de “viabilitat futura”, segon Levante-EMV. Dissolució de Canal 9… Possible privatització… Acord amb TV3? Massa boira a l’horitzó.

Actualització
Segur? Doncs no. Unes hores després s’ha confirmat que, d’acord, res. “Una informació de Catalunya Ràdio (àudio) havia donat a entendre que ja hi ha un acord de reciprocitat amb el govern valencià però aquest encara no existeix”, diu Vilaweb. Efectivament, el locutor de Catalunya Ràdio literalment deia que s’havia “tancat” l’acord. Simplement, el que ha passat és que el conseller Rambla telefonà al conseller Tresserras. La resta són interpretacions de Tresserras i dels mitjans. L’única veritat és que “la Generalitat Valenciana no s’ha pronunciat encara”. Boira i més boira.

WordPress 2.5: redisseny de Salms

Fa molt de temps (des de la versió 1.5 del WordPress, és a dir: anys) que volia millorar l’estructura de fitxers PHP d’aquest CMS (Sistema de Gestió de Continguts) al servidor d’allotjament per evitar així els conflictes, sempre greus, d’actualitzar cada nova versió. Aquesta, la 2.5, ha avançat moltíssim en relació a les anteriors, permet la integració d’extensions —plugins— molt útils i, ja posats, he aprofitat per fer un redisseny més visual i, com sol dir-se, més usable. Si trobeu algun error, us agrairia l’avís. :-)

Gelman, el vent i la fulla

Poco se sabe
Yo no sabía que
no tenerte podía ser dulce como
nombrarte para que vengas aunque
no vengas y no haya sino
tu ausencia tan
dura como el golpe que
me di en la cara pensando en vos.

Gelman ha rebut el Cervantes. Ací el seu discurs. Estic molt content perquè és un dels poetes que més m’estime. Sóc un gelmaníac. Els seus versos tremolen com una fulla que vola contra l’oblit, ingràvida i persistent, despullada de branques. Gelman és el vent i la fulla. La seua poesia tremola com la mirada expectant d’un infant que indaga, que constantment ens pregunta i ens desconcerta: «Cada libro es obediencia a una obsesión que buscaba agotarse. De ahí la diversidad de expresión de estos poemas, cuya unidad tal vez resida en el deseo —y su fracaso— de dar con la palabra que calla lo que dice». La paraula que calla el que diu.

Homenatge a Bernat Artola (1904-1958)


El 8 de maig d’enguany farà 50 anys de la mort del poeta castellonenc Bernat Artola. Poetes i músics ja hem començat a retre-li homenatge, analògic i digital. La idea original és del cantautor Artur Álvarez, qui va començar, ja fa uns anys, a musicar els versos d’Artola i que, ara, amb el cinquantenari, veurà materialitzat el seu magnífic treball amb la companyia dels poetes Vicent Pau Serra, Lluís Meseguer, Vicent Jaume Almela i un servidor.

Grup homenatge a Bernat Artola

L’homenatge analògic és un doble CD que, per una banda, conté els poemes d’Artola cantats (i musicats) per Álvarez i, d’altra, els poemes recitats pels poetes amb arranjaments realitzats pel cantautor. Artola cantat i Artola recitat. Paraules i música, com diu Meseguer a la presentació. L’homenatge digital és un web (i un blog) en el qual es pot ja escoltar tota l’obra que l’homenatja i també fer un seguiment dels actes que, probablement, començaran —la data encara no ha estat fixada— al mes de juny, amb l’espectacle «Pols del meu camí» a Castelló de la Plana que recorrerà pobles, centres educatius, etc.

Doble CD homenatge Bernat Artola

Tot açò, però, no és només una cosa bonica. És també una oportunitat única per a conèixer i reconèixer l’obra d’un dels precursors de la poesia moderna al País Valencià. L’Artola poeta és, avui encara, un desconegut a la ciutat on va nàixer (no en parlem de la Plana enllà), perquè ha sigut un poeta que la gent ha volgut escoltar només quan va de festa, ço és, quan un home de negre, des d’un cavall engalanat, entona el Pregó magdalener. Els llibres de poemes de Bernat Artola van ser recollits, als anys vuitanta, en unes «Obres Completes» publicades per l’Ajuntament de Castelló, a càrrec del professor, i company en aquest homenatge, Lluís Meseguer. Des d’aleshores, l’última vegada que ressonà la veu d’Artola va ser fa ara quatre anys, amb motiu del centenari dels seu naixement, al Teatre Principal. En aquella ocasió va comptar amb la valuosa participació de la seua estimada Matilde Salvador i la presència enriquidora de Lluís Meseguer, Jesús Huguet i Manel Garcia Grau.

Poeta Bernat Artola

Personalment, aquest homenatge, per moltes raons i molts sentiments, el faig de tot cor, que hauria de ser —com si no!— l’esperit dels homenatges. Com mon pare, el d’Artola també era mestre de dibuix i la seua afició pel disseny tècnic i industrial, no puc negar-ho, també em fascina. Una fascinació que va començar quan jo estudiava a l’institut Penyagolosa. Aleshores, de Bernat, només sabia que, al barri de Rafalafena, hi havia una escola que portava el nom de l’home que va escriure el Pregó. A la paradeta de les edicions municipals de la Fira del Llibre vaig comprar uns quants exemplars. Anys després (ja els noranta), Isidre Martínez i Marzo, i altres poetes, començaren a demanar-me que els hi fera de traficant i els aconseguira les Completes d’Artola, perquè l’edició de l’Ajuntament era, a nivell de distribució, molt limitada. Ara encetem l’any artolià. Ja sé que l’homenatge no compta amb el suport (institucional, econòmic, social, lector…) d’uns altres, com ara l’any Rodoreda i el Simone de Beauvoir, o el de Pavese i Bartra. Però això no ens desanima. Ben al contrari. Tot està per fer. Estic molt content de participar amb la meua veu, els meus poemes i d’haver-me encarregat, a més, del disseny gràfic d’aquest homenatge que ja comença… Tenia moltes ganes, també, amics del Salms, d’anunciar-vos aquest any artolià.

La caça del basc

Javier Sádaba en Gara, sobre la il·egalització d‘aNB i EHAK:

«Lo curioso, por tanto, no es que se actúe usando interesadamente la justicia, que es lo que se ha hecho siempre y en función de mantener el poder. Lo curioso es que pocas o ninguna voz (recientemente, nobleza obliga, se ha puesto en marcha un manifiesto de protesta) se alcen en el territorio español para denunciar con fuerza lo que está sucediendo; es decir, privar del derecho a voto a una parte nada despreciable de Euskal Herria».

Salms, que no és territori espanyol, està totalment d‘acord amb les paraules del filòsof. Per què aquest silenci? Per por, per desencant o per indiferència, diu Sádaba. A l‘extermini del vot de milers de persones, quin adjectiu li posaríeu? El PPSOE ha aplicat constantment la propaganda de Goebbels: una mentida repetida mil vegades es transforma en una veritat, i sembla que molts dels llamazares i adjacents han donat finalment per bo que el trinxament polític d‘eTA ha de passar necessàriament pel trinxament de tota l‘esquerra abertzale i, per tant, la inhabilitació de la democràcia en Euskadi. La caça del basc és un esport molt espanyol que sovint acaba ensangonat, i més quan vénen eleccions.

Vacances del quadern

COSES

d‘aquest estiu no en vull recordar més
que la mirada de complicitat
d‘una veïna que prenia el sol
ben nua i va somriure complaguda
quan va adonar-se que la contemplava,
i aquell instant fugaç, irrepetible,
de quietud total, que el món restà
desert de si mateix i era un cristall
transparent i compacte altra vegada.
Tota altra cosa no serà l‘estiu,
aquest estiu, vull dir, i si algú em parla
d‘aquelles mil foteses inefables
que componen els dies i les nits,
diré tranquil.lament: No me‘n recordo.

Miquel Martí i Pol
(del Quadern de vacances)