Gelman, el vent i la fulla

Poco se sabe
Yo no sabía que
no tenerte podía ser dulce como
nombrarte para que vengas aunque
no vengas y no haya sino
tu ausencia tan
dura como el golpe que
me di en la cara pensando en vos.

Gelman ha rebut el Cervantes. Ací el seu discurs. Estic molt content perquè és un dels poetes que més m’estime. Sóc un gelmaníac. Els seus versos tremolen com una fulla que vola contra l’oblit, ingràvida i persistent, despullada de branques. Gelman és el vent i la fulla. La seua poesia tremola com la mirada expectant d’un infant que indaga, que constantment ens pregunta i ens desconcerta: «Cada libro es obediencia a una obsesión que buscaba agotarse. De ahí la diversidad de expresión de estos poemas, cuya unidad tal vez resida en el deseo —y su fracaso— de dar con la palabra que calla lo que dice». La paraula que calla el que diu.

Homenatge a Bernat Artola (1904-1958)


El 8 de maig d’enguany farà 50 anys de la mort del poeta castellonenc Bernat Artola. Poetes i músics ja hem començat a retre-li homenatge, analògic i digital. La idea original és del cantautor Artur Álvarez, qui va començar, ja fa uns anys, a musicar els versos d’Artola i que, ara, amb el cinquantenari, veurà materialitzat el seu magnífic treball amb la companyia dels poetes Vicent Pau Serra, Lluís Meseguer, Vicent Jaume Almela i un servidor.

Grup homenatge a Bernat Artola

L’homenatge analògic és un doble CD que, per una banda, conté els poemes d’Artola cantats (i musicats) per Álvarez i, d’altra, els poemes recitats pels poetes amb arranjaments realitzats pel cantautor. Artola cantat i Artola recitat. Paraules i música, com diu Meseguer a la presentació. L’homenatge digital és un web (i un blog) en el qual es pot ja escoltar tota l’obra que l’homenatja i també fer un seguiment dels actes que, probablement, començaran —la data encara no ha estat fixada— al mes de juny, amb l’espectacle «Pols del meu camí» a Castelló de la Plana que recorrerà pobles, centres educatius, etc.

Doble CD homenatge Bernat Artola

Tot açò, però, no és només una cosa bonica. És també una oportunitat única per a conèixer i reconèixer l’obra d’un dels precursors de la poesia moderna al País Valencià. L’Artola poeta és, avui encara, un desconegut a la ciutat on va nàixer (no en parlem de la Plana enllà), perquè ha sigut un poeta que la gent ha volgut escoltar només quan va de festa, ço és, quan un home de negre, des d’un cavall engalanat, entona el Pregó magdalener. Els llibres de poemes de Bernat Artola van ser recollits, als anys vuitanta, en unes «Obres Completes» publicades per l’Ajuntament de Castelló, a càrrec del professor, i company en aquest homenatge, Lluís Meseguer. Des d’aleshores, l’última vegada que ressonà la veu d’Artola va ser fa ara quatre anys, amb motiu del centenari dels seu naixement, al Teatre Principal. En aquella ocasió va comptar amb la valuosa participació de la seua estimada Matilde Salvador i la presència enriquidora de Lluís Meseguer, Jesús Huguet i Manel Garcia Grau.

Poeta Bernat Artola

Personalment, aquest homenatge, per moltes raons i molts sentiments, el faig de tot cor, que hauria de ser —com si no!— l’esperit dels homenatges. Com mon pare, el d’Artola també era mestre de dibuix i la seua afició pel disseny tècnic i industrial, no puc negar-ho, també em fascina. Una fascinació que va començar quan jo estudiava a l’institut Penyagolosa. Aleshores, de Bernat, només sabia que, al barri de Rafalafena, hi havia una escola que portava el nom de l’home que va escriure el Pregó. A la paradeta de les edicions municipals de la Fira del Llibre vaig comprar uns quants exemplars. Anys després (ja els noranta), Isidre Martínez i Marzo, i altres poetes, començaren a demanar-me que els hi fera de traficant i els aconseguira les Completes d’Artola, perquè l’edició de l’Ajuntament era, a nivell de distribució, molt limitada. Ara encetem l’any artolià. Ja sé que l’homenatge no compta amb el suport (institucional, econòmic, social, lector…) d’uns altres, com ara l’any Rodoreda i el Simone de Beauvoir, o el de Pavese i Bartra. Però això no ens desanima. Ben al contrari. Tot està per fer. Estic molt content de participar amb la meua veu, els meus poemes i d’haver-me encarregat, a més, del disseny gràfic d’aquest homenatge que ja comença… Tenia moltes ganes, també, amics del Salms, d’anunciar-vos aquest any artolià.

La caça del basc

Javier Sádaba en Gara, sobre la il·egalització d‘aNB i EHAK:

«Lo curioso, por tanto, no es que se actúe usando interesadamente la justicia, que es lo que se ha hecho siempre y en función de mantener el poder. Lo curioso es que pocas o ninguna voz (recientemente, nobleza obliga, se ha puesto en marcha un manifiesto de protesta) se alcen en el territorio español para denunciar con fuerza lo que está sucediendo; es decir, privar del derecho a voto a una parte nada despreciable de Euskal Herria».

Salms, que no és territori espanyol, està totalment d‘acord amb les paraules del filòsof. Per què aquest silenci? Per por, per desencant o per indiferència, diu Sádaba. A l‘extermini del vot de milers de persones, quin adjectiu li posaríeu? El PPSOE ha aplicat constantment la propaganda de Goebbels: una mentida repetida mil vegades es transforma en una veritat, i sembla que molts dels llamazares i adjacents han donat finalment per bo que el trinxament polític d‘eTA ha de passar necessàriament pel trinxament de tota l‘esquerra abertzale i, per tant, la inhabilitació de la democràcia en Euskadi. La caça del basc és un esport molt espanyol que sovint acaba ensangonat, i més quan vénen eleccions.

Vacances del quadern

COSES

d‘aquest estiu no en vull recordar més
que la mirada de complicitat
d‘una veïna que prenia el sol
ben nua i va somriure complaguda
quan va adonar-se que la contemplava,
i aquell instant fugaç, irrepetible,
de quietud total, que el món restà
desert de si mateix i era un cristall
transparent i compacte altra vegada.
Tota altra cosa no serà l‘estiu,
aquest estiu, vull dir, i si algú em parla
d‘aquelles mil foteses inefables
que componen els dies i les nits,
diré tranquil.lament: No me‘n recordo.

Miquel Martí i Pol
(del Quadern de vacances)

Senyals

1. En principi, l‘eternitat no pot durar ni un segon més que l‘existència de l’ésser humà. No és eterna, per tant, l‘eternitat, i s‘extingirà amb la nostra espècie. A no ser que alguna criatura extraplanetària ens plagie la idea. O que arribe el dia improbable en què un gat es pregunte, mig esbudellat enmig de la carretera, per la seua resistència a morir.

2. Per a poder eixir d‘un laberint primer hem de voler eixir. Per a qualsevol ésser humà escollit a l‘atzar, la probabilitat d‘eixir per casualitat és matemàticament improbable. Això, sobretot, facilita la fabulació del minotaure i la confabulació de Borges.

Espill amb barba

Mira‘t… Brut i cansat.
I tornes a arribar tard!
No tens vergonya?
Massa carrer i massa bar!
Massa versos! Massa vi!
Tens la desagraïda mania
de pujar massa alt, de caure
massa baix, d‘anar
massa lluny.
Volgudament oblides
que, al final de la mar,
quan els teus ulls pugen
a l‘altura d‘aquest horitzó,
la mirada cau i és
també nafra, un tall net,
l‘esquerda esmolada;
és ja l‘horitzó obert
que es dessagna i raja
tota la sang de l‘alba
com aquesta fulla d‘afaitar
que ara et passes, higiènic
i ferm, per la barba.
Diràs després
que no li cal xarxa
al funambulista intrèpid que assaja
esguards en una corda de foc.
Diràs que un pas en fals
no limita el coratge insòlit
de qui explora lliure i tempta
el vèrtex mortal de l‘equilibri,
el vertigen del món sotjat
per damunt de l‘abisme.
Diràs, potser amb raó,
que això no són manies,
que és la més bella acrobàcia,
que és la glòria de reconéixer
la necessitat del dubte
contra els fabricants de la por
i tanta desesperança.
Amb raó no necessites rescat.
No saps dubtar, en canvi,
quan te traus la màscara,
quan mirant-te me mires
i tan pulcrament t‘afaites
deixant-te, dins de l‘espill,
la barba.

Una pedra és una pedra

El poeta creador, el creador de poetes i el poeta creat que es recrea. Joc de màscares contra els arraps del lector? Probablement. Laberint d‘espills defugint l‘actitud moral i ideològica? Potser també… O bé el seu contrari, la més profunda i completa de totes les actituds, aquella on hi són totes i no n’és cap? Com diria Oliverio Girondo: «Yo no tengo una personalidad; yo soy un cocktail, un conglomerado, una manifestación de personalidades». Si fabricar-se heterònims és una manera de defugir la irresponsabilitat d‘uns versos que el poeta creador mai no escriuria, l‘heronimat múltiple, els poetes creats, podrien interpretar-se no solament com una reacció del poeta creador contra les seues rutines ideològiques, sino també com una acció de covardia des del punt de vista moral, quan no, ben mirat, i heus ací la glòria, com una exhibició de coratge des del moment que el creador fa pública i, per tant, accepta una de les seues màscares més íntimes com una sinceritat pressentida amb la qual s‘identifica plenament humà. Ergonomia de l‘ànima! Diria Caeiro que covardia i coratge són dues idees que li són totalment alienes, buides, incertes, artificials, ultracivilitzades, i contestaria: «Tu, místic, veus una significació a totes les coses. Per a tu, tot té un sentit velat». Vivim, doncs, en un món reblert de místics! On volia arribar jo, al capdavall, és a uns versos de Pessoa…, perdó, de Caeiro, el poeta zigot, mestre de poetes, l‘objectivista pagà i absolut. Traducció de Joaquim Sala-Sabahuja:

El fet de la injustícia és com el fet de la mort.
Jo mai no faria un pas per alterar
allò que anomenem injustícia del món.
Mil passos que fes per a això,
no serien més que mil passos.
Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui
[rodona
i que un surer no hagi nascut pi o roure.

He migpartit la taronja, i les dues parts no podien sortir iguals.
¿Envers quina part he estat injust —jo que me les menjaré totes [dues?

En llegir-los, el que m‘ha sorprés és, com fa temps deia un locutor, la més rabiosa actualitat d‘aquestos versos, que curiosament han triomfat entre la gent més civilitzada del món, i no solament des de la seua vessant més literària. Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui rodona… Una pedra duríssima, sens dubte.