El delicte per antonomàsia

Totes les idees estan compromeses amb la raó, en la mesura que apunten més enllà de la realitat existent. Per això té poc valor apel·lar, en discursos i pamflets humanitaris, a la llibertat i la dignitat de l’home, o fins i tot a la veritat; això fa sospitar de la pobresa o l’elusió de qualsevol fonament rigorós. Quan avui els polítics invoquen Déu, almenys se sap que parlen en nom de terrorífiques forces terrenals; quan els oprimits apel·len a la raó, simplement confessen la seua impotència.

Malgrat tot, la raó no ha estat del tot esborrada d’un vocabulari conscient de la la seua època, com ara els drets de l’home de la Revolució francesa, amb el quals estava connectat aquest concepte. Simplement ha estat reduïda al seu sentit instrumental de la manera més radical. S’ha esfumat la tesi de la metafísica racionalista, i roman el comportament orientat a l’acompliment d’objectius. «La paraula ‘raó’», escriu Locke, «té en anglès diversos significats; per raó s’hi entén, de vegades, els principis correctes i clars, de vegades deduccions diàfanes i honestes a partir d’aquests principis, i de vegades la causa, especialment la causa final.» Locke hi afegeix quatre nivells d’activitat de la raó: el descobriment de noves veritats, la seua ordenació sinòptica, la constatació de les seues relacions i la derivació de les conseqüències. Prescindint de la causa final, aquestes funcions encara avui es consideren racionals. La raó, en aquest sentit, és tan indispensable en la moderna estratègia com sempre ho ha estat en la direcció dels negocis. La seua missió es resumeix en l’adaptació dels mitjans als objectius, el pensament com una funció d’estalvi de treball. La raó és un instrument, té “en ment” el benefici; la fredor i la sobrietat són les seues virtuts. La fe en ella depèn de motius coactius més que no en les tesis de la metafísica. Quan, en ocasions, també el dictador anima a l’ús de la raó, en realitat vol dir que ell té més tancs. Va ser suficientment racional com per a construir-los; els adversaris han de ser suficientment racionals com per a cedir. Atemptar contra aquesta raó és el delicte per antonomàsia. També el seu Déu és la raó.

Max Horkheimer
«Teoria tradicional i teoria crítica»

«Mostrar-te dèbil sense provocar la força»

twadorno.jpg

Solament seràs estimat on pugues mostrar-te dèbil sense provocar la força, diu Theodor W. Adorno. Darrerament, aquesta citació (que surt aleatòriament a la columna dreta d’aquest blog), se’m fa especialment present per molts motius —però no faré un estriptís. Els forts sotmeten, dominen, avassallen, oprimeixen els dèbils bé per inèrcia social (és a dir, perquè el dèbil és ignorant o es deixa), o bé per la força. Que el dèbil no es deixe sotmetre no significa que no siga dèbil; és més, en aquest cas, l’opinió general sovint és que el dèbil insubmís és estúpid, un boig o, encara pitjor, una persona dolenta. O les tres coses alhora. Moltes vegades, el fet de ser dèbil i poruc provoca, per si mateix, la força. Les preses fàcils són les primeres a caure. No recorde ara el context de la citació d’Adorno, però això de mostrar-se dèbil sense provocar la força, en aquest món, potser no és impossible, però sí molt difícil. La idea d’Adorno podria ser esperançadora, però no m’acaba de fer el pes com a superació del homo homini lupus de Hobbes, molt més realista.

Wittgenstein penitencial

Com és que els salms (els salms penitencials) que hui he llegit han sigut un aliment per a mi & no precisament el N.T.? És que és massa seriós per a mi?
l‘innocent ha de parlar d‘una manera diferent al culpable, & proposar unes altres exigències. En David no pot semblar que: «Sigueu perfectes» signifique que hom haja de sacrificar la seua vida & no prometre‘s una felicitat eterna. I l‘acceptació d‘aquesta doctrina exigeix —em sembla— que es digue: «És veritat que aquesta vida amb tots els seus plaers & dolors no és res! No pot estar ahí per a això! Ha de ser alguna cosa molt més abosluta. Ha de tendir a l‘absolut. I l‘única cosa absoluta és defensar victoriosament la vida lluitant com un brau soldat per ella fins a la mort. Tota la resta és vacil·lació, covardia, comoditat, misèria». Açò naturalment no és cristianisme, atès que ací no es tracta per ex. de vida eterna ni de pena eterna. Comprendria també, però, que hom digués: Entesa eternament la felicitat solament pot assolir-se de tal manera; & no es pot assolir entretenint-se ací amb felicitats mínimes de tota mena. Però ací continuem encara sense parlar d‘una condemna eterna.
Eixa aspiració vers l‘absolut, que fa que semble massa mesquina tota felicitat terrenal, que dirigeix la seua mirada cap amunt & no precisament vers les coses, em sembla quelcom magnífic, excels, però jo mateix dirigisc la meua mirada vers les coses terrenals; si no és que em «visite Déu» & em sobrevingue aquell estat en què això no sigue possible. Crec que he fer tal & tal cosa, & no fer tal & tal cosa; & açò puc fer-ho en aquella il·luminació més feble de dalt; açò no és aquell estat. Per què he de cremar hui els meus escrits?! Ni ho pense! — Però pense en això quan l‘obscuritat baixa a mi & m‘amenaça amb quedar-se. Aleshores és com si tingués la mà sobre un objecte & aquest es posés calent & jo tingués que triar entre deixar-lo & cremar-me. En aquesta situació sembla que són necessàries les paraules dels salms penitencials.
(l‘autèntica fe cristiana —no la fe— no l‘entenc encara en absolut.)

Ludwig Wittgenstein, «Movimientos del pensar», Diarios 1930-1932, Pre-Textos, Paterna, 2004.

*Wittgenstein empra signe ‘&’ per a representar la conjunció copulativa. Els subratllats són de l‘autor. Qüestions tècniques del sistema de publicació m‘obliguen a reemplaçar el doble subratllat de l‘autor per negreta+subratllat. La precària traducció és d‘un servidor (+ materials).

Cesura

Com aixecar-se un matí i descobrir que hem perdut les ratlles de les mans. Com tornar a casa i comprovar que hem caminat descalços per tota la ciutat. Com treure el cap per la finestra, saltar i descobrir de sobte que tot el planeta ha estat pintat a l‘oli. Com no callar mai però no parlar sempre. Com escopir a les pedres per pur exercici de punteria. Com cantar en silenci i cap a dins, on no desafinem les cançons. Com l‘insòlit gir de cintura al que ens obliga beure gitats al llit sense mullar-nos. Com trobar per fi aquesta empremta dactilar que de menuts vam perdre al tobogan del parc. Com escriure paperets amb els llavis per a poder besar set dones d‘un sol bes. Com el mar. Com ballar claqué amb les dents. Com eixir de copes, drogar-se bé i caminar en equilibri per la vora de totes les voreres. Com la llibertat empresonada de Quevedo, però sense Quevedo. Com construir una casa de la qual no hi coneixem totes les sortides. Com pujar-se a tots els fanals de la ciutat per a no renunciar a tocar el cel. Com adjectivar qualsevol objecte que ningú utilitzaria ni tan sols com a complement circumstancial. Com el núvol que avui passa amb retard i, damunt, amb el cartell de no hi ha bitllets. Com el meu amor.

Ataràxia

Vertiginosa necessitat: ataràxia. Ataràxia contra el vertigen. El vertigen és l‘existència, hui, de la necessitat d‘una Associació de Víctimes de les Associacions de Víctimes. Ataràxia contra la moda de l‘ús i abús de la víctima com a martell polític o tornavís emocional dels processos de pau, de justícia, d‘investigacions. Ataràxia contra la plusvàlua permanent del cadàver, contra la política d‘ultratomba, contra els polítics fúnebres. Ataràxia a favor de procediments democràtics reals. Ataràxia contra el terror que genera la violència, però també contra la utilitat del terror, conscient o no, que propalen les víctimes. Ataràxia per a saber. Per a poder viure.

Sublimant

Amb punts, comes i signes d‘admiració, tenia pensat tot el que li anava a contestar en el moment en què el seu en enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. De fet, durant anys havia estat esperant que el seu enemic quotidià li oferira aquest magnífic instant de satisfacció, aquest mar en calma capaç d‘acollir el seu cabalós riu de ràbia, encara que la dura espera anara a càrrec d‘una llarga llista d‘actes autodestructius, nits d‘insomni, absurdes lamentacions i autocommiseració, com si tota aquesta parafernàlia del dolor que s‘havia muntat ell mateix amb una paciència de cirurgià, un angoixa ja en runes, puguera funcionar algun dia a manera de munició boomerang del seu odi. Mentrestant, s‘havia mantingut fidel als seus límits formals, a les seues opcions mínimes, glops de bilis i bona cara, celebrant festes i funerals amb els seus propis fantasmes, alleugerint els dubtes sobre la reconfortant immoralitat de l‘agressió o, fins i tot, l‘assassinat del seu enemic quotidià. Repassava diàriament, una per una, totes les paraules, tractant de trobar les més exactes, fins i tot arribà al punt de deixar escrites totes les respostes que preparava per al moment en què el seu enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. I havia arribat aquest instant de glòria. Per fi, arribà el dia en què el seu enemic quotidià li va recriminar un oblit. Però ell, contra tot pronòstic, es va quedar callat. No va saber què dir. Es va preguntar quants diners li donarien per un rifle de segona mà.